Solsona és la ciutat més antiga que disposa d'un conjunt de persones la funció de les quals és galejar els moments més importants del transcurs de la festa. Valentí Jalmar ens en dóna referència l'any 1648. Es tracta del grup més antic i prestigiós de Catalunya i l'únic de les terres de Lleida.
Tot i no formar part estrictament del conjunt de les comparses, el moment de més apogeu d'aquest grup té lloc durant la Festa Major, en què fa una galejada anomenada circumval·lació de les muralles, a l'estil d'unes matinades. En la recepció de la visita d'una autoritat -tant en el marc de la Festa Major com fora d'aquesta- també s'encarreguen de la tronada. Així mateix, actuen en el moment que, a la tarda, surt la imatge de la Mare de Déu i quan aquesta arriba a la plaça. Els trabucaires solsonins poden considerar-se com el grup mare de tots aquells que s'han format arreu de Catalunya.
www.solsonalafesta.net/elstrabucaires.html
dijous, 30 de setembre del 2010
Els gegants de Solsona
La primera referència sobre els gegants és de 1675, quan va aparèixer una primera parella. La segona parella arribaria l'any 1727, amb motiu de la translació de la imatge de la Mare de Déu del Claustre. És poc comú que les ciutats es dotessin tan aviat d'un conjunt de gegants tan nombrós en una mateixa festa.
Dels nostres gegants també és destacable la seva evolució. Les figures femenines han anat adaptant la seva imatge als canvis, com en la major part de poblacions catalanes, per tal de mostrar la moda de cada temps; no va ser fins a l'any 1935 que van començar a vestir de forma medieval. Quant a les figures masculines, cal dir que han mantingut sempre la seves pròpies característiques, de noble, el gegant jove, i de guerrer, el gegant vell.
Precisament aquest darrer és, juntament amb el drac, l'element per antonomàsia de la nostra Festa Major. Ho destaca el fet que, tot i haver hagut de canviar la peça per diverses raons, la població solsonina no ha acceptat que canviés d'aspecte i, si observem el gegant vell del segle XIX i el de 1959, les diferències són poques. S'ha exigit sempre uns requisits estètics i simbòlics que l'identifiquen.
www.solsonalafesta.net/elsgegants.html
Dels nostres gegants també és destacable la seva evolució. Les figures femenines han anat adaptant la seva imatge als canvis, com en la major part de poblacions catalanes, per tal de mostrar la moda de cada temps; no va ser fins a l'any 1935 que van començar a vestir de forma medieval. Quant a les figures masculines, cal dir que han mantingut sempre la seves pròpies característiques, de noble, el gegant jove, i de guerrer, el gegant vell.
Precisament aquest darrer és, juntament amb el drac, l'element per antonomàsia de la nostra Festa Major. Ho destaca el fet que, tot i haver hagut de canviar la peça per diverses raons, la població solsonina no ha acceptat que canviés d'aspecte i, si observem el gegant vell del segle XIX i el de 1959, les diferències són poques. S'ha exigit sempre uns requisits estètics i simbòlics que l'identifiquen.
www.solsonalafesta.net/elsgegants.html
Drac de Solsona
El drac és l'element per antonomàsia de la Festa Major de Solsona, juntament amb el gegant vell. Ha destacat sempre pel seu elevat pes, de 96 kg, ja que és fet per una estructura totalment de fusta i revestida per un conjunt de prop de 10.000 escates; igualment, la seva antiguitat de més de 300 anys ha potenciat l'interès per conservar-lo.
Data de l'any 1692 i només ha sofert petites restauracions com a les ales i les escates. És, per tant, un dels tres dracs més antics de Catalunya, juntament amb el de Vilafranca del Penedès i el de la Bisbal d'Empordà. Per això, i per la seva excel.lent figura, una reproducció a escala va ser adaptada com a premi d'un certamen atorgat per la Generalitat de Catalunya en l'àmbit cultural. A més de la seva antiguitat de més de tres segles, és destacable la gran bellesa escultòrica i detallista d'aquesta figura, en comparació amb la resta de dracs històrics. El seu ball és progressiu i agònic, i culmina amb l'esclat de dos fuets. També és present a la "roda de foc"
www.solsonalafesta.net/eldrac.html
Data de l'any 1692 i només ha sofert petites restauracions com a les ales i les escates. És, per tant, un dels tres dracs més antics de Catalunya, juntament amb el de Vilafranca del Penedès i el de la Bisbal d'Empordà. Per això, i per la seva excel.lent figura, una reproducció a escala va ser adaptada com a premi d'un certamen atorgat per la Generalitat de Catalunya en l'àmbit cultural. A més de la seva antiguitat de més de tres segles, és destacable la gran bellesa escultòrica i detallista d'aquesta figura, en comparació amb la resta de dracs històrics. El seu ball és progressiu i agònic, i culmina amb l'esclat de dos fuets. També és present a la "roda de foc"
www.solsonalafesta.net/eldrac.html
dimarts, 21 de setembre del 2010
Galceran de Pinós
A la part superior de la plaça porxada de Bagà, es troba aquesta estàtua al llegendari almirall de la flota catalana, que va fundar la ciutat.
Segons diu la llegenda, va caure presoner dels sarraïns i la gent de Bagà entestar tot el seu patrimoni per reunir els 100.000 dobles d'or, 100 vaques prenyades, 100 cavalls blancs, 100 peces de brocat i 100 donzelles. Quan estaven a punt de lliurar el rescat, la intervenció del seu sant patró, Sant Esteve, va fer que el cavaller fos miraculosament alliberat.
Segons diu la llegenda, va caure presoner dels sarraïns i la gent de Bagà entestar tot el seu patrimoni per reunir els 100.000 dobles d'or, 100 vaques prenyades, 100 cavalls blancs, 100 peces de brocat i 100 donzelles. Quan estaven a punt de lliurar el rescat, la intervenció del seu sant patró, Sant Esteve, va fer que el cavaller fos miraculosament alliberat.
diumenge, 12 de setembre del 2010
Monestir de Sant Esteve de Banyoles
El Monestir de Sant Esteve de Banyoles es troba situat al nucli antic del municipi. Es pot considerar la primera fundació monàstica benedictina a Catalunya i és considerat el bressol de la ciutat de Banyoles.
Pels seus valors històrics, arqueològics i arquitectònics, el conjunt abacial fou declarat Monumento Histórico-artístico de Interés Nacional (1973) i, en virtut dels traspassos a la Generalitat de Catalunya, està considerat, a hores d'ara, com a Bé Cultural d'Interès Nacional (1973).
En les obres fetes a la cripta el maig de 1980 hom descobrí fragments de murs de dos absis, un romànics i l'altre preromànic. Malauradament foren soterrats de nou l'agost del mateix any.
Història
Es data la fundació del Monestir abans de l'any 812, a càrrec de l'abat Bonitus, el qual obtingué del comte Odiló de Girona el dret d'aprisió sobre un erm anomenat "Baniola", del pagus de Besalú. La llegenda, fins que al segle XIX es va demostrar la veritat històrica, deia que el fundador havia estat sant Emeri de Banyoles o Sant Mer, que n'hauria estat el primer abat.
La primera notícia de l'existència del Monestir de Sant Esteve la trobem en el document datat l'any 822, on es cita una autorització del comte Odiló de Girona per treballar en un "lloc erm que es diu Baniola".
L'abat Mercoral, successor de Bonitus, va obtenir de Lluís el Pietós, el precepte que li confirmava la propietat de l'Estany de Banyoles, les seves aigües i les terres del voltant. Els primers habitants de Banyoles s'instal·laren a l'entorn del Monestir i hi restaren durant segles, sota el poder feudal de l'abat.
En 1250, l'abat Cartellà va comprar la castellania de Porqueres, i, amb ella, part de la jurisdicció feudal de Banyoles.
En 1303, l'abat fra Bernat de Vallespirans es va veure obligat a concedir una Carta Municipal a la vila de Bnyoles, sota l'arbitratge d'Eymeric d'Usall, tot i que encara en 1333 intentava mantenir els banyolins sotmesos al mal us de la remença, quan, a causa de la crisi d'aquell any, intentaven fugir a la nova vila que els permetia construir a Sant Andreu de Mata el mateix Eymeric d'Usall. Finalment, el seu successor, fra Ramon de Coll, va haver de renunciar a la remença dels banyolins.
Malgrat això, els abats van seguir pugnant, amb èxit, per mantenir la jurisdicció civil de Banyoles.
Els edificis que va constituir el cenobi van patir diverses destruccions al llarg del temps. Actualment, el conjunt arquitectònic que es coneixen com a Monestir és una barreja d'estils produïts en diferents èpoques.
ca.wikipedia.org/wiki/Monestir_de_Sant_Esteve_de_Banyoles
Pels seus valors històrics, arqueològics i arquitectònics, el conjunt abacial fou declarat Monumento Histórico-artístico de Interés Nacional (1973) i, en virtut dels traspassos a la Generalitat de Catalunya, està considerat, a hores d'ara, com a Bé Cultural d'Interès Nacional (1973).
En les obres fetes a la cripta el maig de 1980 hom descobrí fragments de murs de dos absis, un romànics i l'altre preromànic. Malauradament foren soterrats de nou l'agost del mateix any.
Història
Es data la fundació del Monestir abans de l'any 812, a càrrec de l'abat Bonitus, el qual obtingué del comte Odiló de Girona el dret d'aprisió sobre un erm anomenat "Baniola", del pagus de Besalú. La llegenda, fins que al segle XIX es va demostrar la veritat històrica, deia que el fundador havia estat sant Emeri de Banyoles o Sant Mer, que n'hauria estat el primer abat.
La primera notícia de l'existència del Monestir de Sant Esteve la trobem en el document datat l'any 822, on es cita una autorització del comte Odiló de Girona per treballar en un "lloc erm que es diu Baniola".
L'abat Mercoral, successor de Bonitus, va obtenir de Lluís el Pietós, el precepte que li confirmava la propietat de l'Estany de Banyoles, les seves aigües i les terres del voltant. Els primers habitants de Banyoles s'instal·laren a l'entorn del Monestir i hi restaren durant segles, sota el poder feudal de l'abat.
En 1250, l'abat Cartellà va comprar la castellania de Porqueres, i, amb ella, part de la jurisdicció feudal de Banyoles.
En 1303, l'abat fra Bernat de Vallespirans es va veure obligat a concedir una Carta Municipal a la vila de Bnyoles, sota l'arbitratge d'Eymeric d'Usall, tot i que encara en 1333 intentava mantenir els banyolins sotmesos al mal us de la remença, quan, a causa de la crisi d'aquell any, intentaven fugir a la nova vila que els permetia construir a Sant Andreu de Mata el mateix Eymeric d'Usall. Finalment, el seu successor, fra Ramon de Coll, va haver de renunciar a la remença dels banyolins.
Malgrat això, els abats van seguir pugnant, amb èxit, per mantenir la jurisdicció civil de Banyoles.
Els edificis que va constituir el cenobi van patir diverses destruccions al llarg del temps. Actualment, el conjunt arquitectònic que es coneixen com a Monestir és una barreja d'estils produïts en diferents èpoques.
ca.wikipedia.org/wiki/Monestir_de_Sant_Esteve_de_Banyoles
La mulassa amb Antoniu Ricu. (Solsona)
La figura actual de la mulassa és una còpia extreta de la peça de 1691 -que encara es conserva-, que va haver-se de substituir a causa del gran pes del cap inicial de 21 kg, que va canviar-se per un d'igual de 5 kg. Per confirmar la seva antiguitat, a dins del cap s'hi conserva encara un tros de paper d'una restauració amb data de 1700.
A més del seu valor històric, un dels actors d'interès de la mulassa és el de ser l'única de la seva tipologia que apareix cavalcada a la Península Ibèrica. Aquest costum de bestiari cavalcat és més propi de les zones franceses. El genet solsoní s'anomena Antoniu Ricu, que segons diu la tradició popular va anar a fer les amèriques i va tornar amb una certa fortuna -i corria per la ciutat amb un havà.
Tot i no tenir ball propi, col·labora en la cercavila i la "roda de foc" amb els seus fuets
A més del seu valor històric, un dels actors d'interès de la mulassa és el de ser l'única de la seva tipologia que apareix cavalcada a la Península Ibèrica. Aquest costum de bestiari cavalcat és més propi de les zones franceses. El genet solsoní s'anomena Antoniu Ricu, que segons diu la tradició popular va anar a fer les amèriques i va tornar amb una certa fortuna -i corria per la ciutat amb un havà.
Tot i no tenir ball propi, col·labora en la cercavila i la "roda de foc" amb els seus fuets
dissabte, 11 de setembre del 2010
Onze de Setembre
L'Onze de Setembre, Diada Nacional de Catalunya, es commemora la resistència de la ciutat de Barcelona després de 14 mesos de setge en1714 davant el duc de Berwick durant la Guerra de Successió en la que els Borbó (Felip V) i els Àustries (amb l'Arxiduc Carles) varen lluitar per tota Europa per la corona d'Espanya, on va adquirir caràcter de guerra civil ja que els partidaris d'ambdós candidats estaven repartits per tot el territori, concentrat-se els felipistes a la part de Castella, Andalusia i nord-oest de la península, i els austricistes a la Corona d'Aragó, Principat de Catalunya, Regne de València i Regne de Mallorca. Amb la victòria de Felip V, s'implanta un sistema polític uniforme a gairebé tot el regne de Castella, derogant-se els privilegis nobiliaris, Furs i institucions d'autogovern respectades per la Casa d'Àustria, de la Corona d'Aragó i la resta de regnes declarats austricites (excepte Menorca, llavors sota domini anglès). Per això, l'11 de setembre també es recorda la consegüent abolició de les institucions i llibertats civils catalanes
El Parlament de Catalunya, l'any 1980, va declarar-la institucionalment com a festa nacional de Catalunya. L'article 8.1 de l'Estatut d'Autonomia de2006 declara: "Catalunya, definida com a nacionalitat en l'article 1, té com a símbols nacionals la bandera, la festa i l'himne". L'article 8.3 estableix:"La festa de Catalunya és la Diada de l'Onze de Setembre".
Les entitats i els partits polítics tradicionalment fan ofrenes florals, tant a Barcelona com a la resta del Principat, als monuments de Rafael Casanova(1660-1743) que va morir 30 anys després a Sant Boi de Llobregat on va seguir exercint com a advocat, i Josep Moragues i Mas (1669-1715) que va ser torturat i executat pel delicte de rebel•lió.
Les organitzacions i grups independentistes també presenten ofrenes al Fossar de les Moreres, on foren enterrats molts dels defensors morts durant el setge de la ciutat.
Al llarg del dia hi ha manifestacions, concerts i s'organitzen parades informatives amb un caire reivindicatiu o festiu. Molts ciutadans pengen lasenyera o l'estelada als balcons. Els darrers anys a Barcelona s'ha popularitzat el pa de Sant Jordi també per a aquesta diada.
Degut al caràcter institucional i reivindicatiu de la jornada, en la majoria d'actes públics s'interpreta Els Segadors, l'himne de Catalunya.
Els inicis
D'antuvi la celebració consistia en una oració fúnebre a la parròquia de Santa Maria del Mar. El 1886 fou prohibida la que havia de celebrar el canonge de la seu de Vic, Jaume Collell, per a evitar que es convertís en un míting catalanista. Tot i que l'acte fou criticat pels catalanistes republicans pel seu caràcter religiós, hom el considera la primera commemoració de la caiguda de Barcelona i els lluitadors que moriren defensant les llibertats catalanes amb un contingut que superava l'àmbit estrictament cultural o històric.
El 1888, coincidint amb la inauguració de l'Exposició Universal s'instal•la el Monument a Rafael de Casanova, que es convertiria en el punt de referència dels actes reivindicatius. El 1892 es recupera la idea d'acte de record als caiguts, però aquesta vegada amb més denúncia als atacs del centralisme. L'any 1894, endemés dels oficis religiosos, es van fer les primeres l ofrenes florals al monument. Això provocà que les autoritats seguissin de prop les activitats i el 1896 fou segrestat el número especial que el periòdic Lo Regionalista dedicava a la diada.
La primera manifestació veritablement reivindicativa davant el monument a Rafael de Casanova es produí el 1901, convocada per Lluís Marsans i Sola i les associacions Catalunya i Avant, Lo Sometent, Lo Renaixement, Los Montanyenchs, La Falç i Lo Tràngul. Després d'oferir una corona de flors es produïren enfrontaments amb la policia, amb 30 detinguts (entre ells, el futur escriptor Josep Maria Folch i Torres). Dos dels detinguts, Lluís Manau i Josep Soronelles, fundarien La Reixa, societat d'ajut als presos catalanistes i que s'adherí a la Unió Catalanista. El dia 15 el president de la Unió, Manuel Folguera i Duran, convocà una manifestació de protesta per les detencions que aplegà unes 12.000 persones.
En la diada del 1905 s'hi incorporarien en la comissió organitzadora de la diada el CADCI i la Lliga Regionalista, i cridaren a portar ofrenes florals i a endolar els balcons. El govern civil ho va prohibir i va posar fortes multes als organitzadors, alhora que es van fer alguns atemptats contra les seus de diferents publicacions catalanistes i populars. A les protestes populars el govern espanyol va respondre amb la llei de jurisdiccions en defensa de l'honor de l'exèrcit i de la unitat de la pàtria.
Les celebracions dels anys posteriors van estar marcades per la dretanització de la Lliga Regionalista i el seu enfrontament amb sectors més radicals, cosa que provocà el rebuig de la celebració entre republicans i socialistes. Enric Prat de la Riba es mostrava contrari a la celebració pel seu contingut romàntic i intransigent, mentre que Lluís Marsans i Sola n'afirmà la necessitar com a afirmació de la lluita per la llibertat. En la diada de 1912 i 1913 el consistori de l'Ajuntament de Barcelona, dominada pels lerrouxistes, rebutjà fer una ofrena floral al monument de Rafael de Casanova. El 1913 començà a fer-se les primeres ofrenes al fossar de les Moreres per part del Casal Nacionalista Martinenc. En el de 1916 es produïren més incidents que acabaren amb tres detencions.
Les celebracions del 1917 al 1920 foren marcades per la vaga general de 1917, l'Assemblea de Parlamentaris i la vaga de la Canadenca, i pel paper de la Lliga Regionalista en tots ells. La diada de 1923 fou una gran celebració de masses, amb més d'un miler d'ofrenes florals, actes arreu del Principat de Catalunya i una certa participació institucional. Però les manifestacions provocaren cinc policies i dotze manifestants ferits, diverses detencions. El president de la Mancomunitat de Catalunya expressà en persona la seva queixa al governador civil. Però el cop d'estat que instaurà la dictadura de Miguel Primo de Rivera va suprimir novament la celebració.
Institucionalització durant l'autonomia (1931-1939)
La caiguda de la dictadura i la proclamació de la Segona República Espanyola van acabar amb la prohibició de la celebració. La diada de 1931 fou marcada pel plebiscit per l'Estatut de Núria, i la del 1932 per l'aprovació de l'estatut (dos dies abans de la diada). S'hi adheriren als actes un miler d'ajuntaments catalans i la participació popular fou nombrosa. La diada de 1934 fou marcada pels conflictes generats per la Llei de Contractes de Conreu, i pels posteriors fets del sis d'octubre.
A diada de 1935 els representants municipals de la Lliga Catalana foren rebuts amb hostilitat al portar la seva ofrena a Rafael de Casanova, i els aldarulls amb la policia se saldaren amb setze detinguts. Malgrat el desplegament policial i les prohibicions, una multitud reclamà la recuperació de les llibertats, l'autonomia i l'amnistia del govern empresonat. Les celebracions de 1936, 1937 i 1938, enmig de la guerra civil espanyola, es van caracteritzar pel seu significat antifeixista, fins i tot en la diada de 1937 hi va participar la CNT.
El franquisme (1939-1975)
Durant la dictadura franquista la celebració fou novament prohibida, i fou relegada a l'àmbit familiar i particular, però es continuà celebrant de manera clandestina. El monument a Rafael de Casanova fou retirat. Des del 1940 el Front Nacional de Catalunya aprofitava la diada per a cometre algunes accions propagandístiques: llençament d'octavetes, penjament de senyeres, etc. En la diada de 1946 el jove del FNC Josep Corbella fou mort a trets per la policia mentre enganxava pasquins per a commemorar la diada.[1] A partir del 1947, però, la davallada del FNC per l'empresonament de la majoria dels seus membres va fer decaure la celebració.
No fou fins el 1964 quan es va reunir una comissió per a celebrar l'onze de setembre (Comitè de l'Onze de Setembre), aprofitant el 250è aniversari i coincidint amb la celebració franquista dels 25 años de paz, composta per Joan Reventós, Josep Benet i Morell, Jordi Carbonell, Joan Colomines, Heribert Barrera, Joan Cornudella i Barberà, Joan Ballester i Canalsi Santiago Albertí.[2] Es van imprimir octavetes i es van aplegar unes 3.000 persones a Barcelona, a Sabadell es penjà una senyera al Monument a los Caídos. El governador civil,Antonio Ibáñez Freire, va fer detenir 7 persones i imposà fortes multes.
En la diada de 1967 un representant de CCOO i del PSUC van formar part del Comitè, cosa que va donar un tarannà més popular i reivindicatiu a la celebració. Les següents celebracions restarien en segon pla a causa de la formació de la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya i de l'Assemblea de Catalunya. Més sonada fou la diada de 1971, quan un grup de militants del FNC (Robert Surroca, Àlvar Valls, Joan Colomines i Ton Ribas),[3] a una habitació de l'hotel Duval de Barcelona, van col•locar dos altaveus que van difondre un missatge del Front amb la música d'Els Segadors. El 1973 van intentar repetir la fita a través d'una emissió pirata de TVE del sector Tarragona-Reus, però la deficiència dels aparells emprats va fer fracassar l'operació.
El Parlament de Catalunya, l'any 1980, va declarar-la institucionalment com a festa nacional de Catalunya. L'article 8.1 de l'Estatut d'Autonomia de2006 declara: "Catalunya, definida com a nacionalitat en l'article 1, té com a símbols nacionals la bandera, la festa i l'himne". L'article 8.3 estableix:"La festa de Catalunya és la Diada de l'Onze de Setembre".
Les entitats i els partits polítics tradicionalment fan ofrenes florals, tant a Barcelona com a la resta del Principat, als monuments de Rafael Casanova(1660-1743) que va morir 30 anys després a Sant Boi de Llobregat on va seguir exercint com a advocat, i Josep Moragues i Mas (1669-1715) que va ser torturat i executat pel delicte de rebel•lió.
Les organitzacions i grups independentistes també presenten ofrenes al Fossar de les Moreres, on foren enterrats molts dels defensors morts durant el setge de la ciutat.
Al llarg del dia hi ha manifestacions, concerts i s'organitzen parades informatives amb un caire reivindicatiu o festiu. Molts ciutadans pengen lasenyera o l'estelada als balcons. Els darrers anys a Barcelona s'ha popularitzat el pa de Sant Jordi també per a aquesta diada.
Degut al caràcter institucional i reivindicatiu de la jornada, en la majoria d'actes públics s'interpreta Els Segadors, l'himne de Catalunya.
Els inicis
D'antuvi la celebració consistia en una oració fúnebre a la parròquia de Santa Maria del Mar. El 1886 fou prohibida la que havia de celebrar el canonge de la seu de Vic, Jaume Collell, per a evitar que es convertís en un míting catalanista. Tot i que l'acte fou criticat pels catalanistes republicans pel seu caràcter religiós, hom el considera la primera commemoració de la caiguda de Barcelona i els lluitadors que moriren defensant les llibertats catalanes amb un contingut que superava l'àmbit estrictament cultural o històric.
El 1888, coincidint amb la inauguració de l'Exposició Universal s'instal•la el Monument a Rafael de Casanova, que es convertiria en el punt de referència dels actes reivindicatius. El 1892 es recupera la idea d'acte de record als caiguts, però aquesta vegada amb més denúncia als atacs del centralisme. L'any 1894, endemés dels oficis religiosos, es van fer les primeres l ofrenes florals al monument. Això provocà que les autoritats seguissin de prop les activitats i el 1896 fou segrestat el número especial que el periòdic Lo Regionalista dedicava a la diada.
La primera manifestació veritablement reivindicativa davant el monument a Rafael de Casanova es produí el 1901, convocada per Lluís Marsans i Sola i les associacions Catalunya i Avant, Lo Sometent, Lo Renaixement, Los Montanyenchs, La Falç i Lo Tràngul. Després d'oferir una corona de flors es produïren enfrontaments amb la policia, amb 30 detinguts (entre ells, el futur escriptor Josep Maria Folch i Torres). Dos dels detinguts, Lluís Manau i Josep Soronelles, fundarien La Reixa, societat d'ajut als presos catalanistes i que s'adherí a la Unió Catalanista. El dia 15 el president de la Unió, Manuel Folguera i Duran, convocà una manifestació de protesta per les detencions que aplegà unes 12.000 persones.
En la diada del 1905 s'hi incorporarien en la comissió organitzadora de la diada el CADCI i la Lliga Regionalista, i cridaren a portar ofrenes florals i a endolar els balcons. El govern civil ho va prohibir i va posar fortes multes als organitzadors, alhora que es van fer alguns atemptats contra les seus de diferents publicacions catalanistes i populars. A les protestes populars el govern espanyol va respondre amb la llei de jurisdiccions en defensa de l'honor de l'exèrcit i de la unitat de la pàtria.
Les celebracions dels anys posteriors van estar marcades per la dretanització de la Lliga Regionalista i el seu enfrontament amb sectors més radicals, cosa que provocà el rebuig de la celebració entre republicans i socialistes. Enric Prat de la Riba es mostrava contrari a la celebració pel seu contingut romàntic i intransigent, mentre que Lluís Marsans i Sola n'afirmà la necessitar com a afirmació de la lluita per la llibertat. En la diada de 1912 i 1913 el consistori de l'Ajuntament de Barcelona, dominada pels lerrouxistes, rebutjà fer una ofrena floral al monument de Rafael de Casanova. El 1913 començà a fer-se les primeres ofrenes al fossar de les Moreres per part del Casal Nacionalista Martinenc. En el de 1916 es produïren més incidents que acabaren amb tres detencions.
Les celebracions del 1917 al 1920 foren marcades per la vaga general de 1917, l'Assemblea de Parlamentaris i la vaga de la Canadenca, i pel paper de la Lliga Regionalista en tots ells. La diada de 1923 fou una gran celebració de masses, amb més d'un miler d'ofrenes florals, actes arreu del Principat de Catalunya i una certa participació institucional. Però les manifestacions provocaren cinc policies i dotze manifestants ferits, diverses detencions. El president de la Mancomunitat de Catalunya expressà en persona la seva queixa al governador civil. Però el cop d'estat que instaurà la dictadura de Miguel Primo de Rivera va suprimir novament la celebració.
Institucionalització durant l'autonomia (1931-1939)
La caiguda de la dictadura i la proclamació de la Segona República Espanyola van acabar amb la prohibició de la celebració. La diada de 1931 fou marcada pel plebiscit per l'Estatut de Núria, i la del 1932 per l'aprovació de l'estatut (dos dies abans de la diada). S'hi adheriren als actes un miler d'ajuntaments catalans i la participació popular fou nombrosa. La diada de 1934 fou marcada pels conflictes generats per la Llei de Contractes de Conreu, i pels posteriors fets del sis d'octubre.
A diada de 1935 els representants municipals de la Lliga Catalana foren rebuts amb hostilitat al portar la seva ofrena a Rafael de Casanova, i els aldarulls amb la policia se saldaren amb setze detinguts. Malgrat el desplegament policial i les prohibicions, una multitud reclamà la recuperació de les llibertats, l'autonomia i l'amnistia del govern empresonat. Les celebracions de 1936, 1937 i 1938, enmig de la guerra civil espanyola, es van caracteritzar pel seu significat antifeixista, fins i tot en la diada de 1937 hi va participar la CNT.
El franquisme (1939-1975)
Durant la dictadura franquista la celebració fou novament prohibida, i fou relegada a l'àmbit familiar i particular, però es continuà celebrant de manera clandestina. El monument a Rafael de Casanova fou retirat. Des del 1940 el Front Nacional de Catalunya aprofitava la diada per a cometre algunes accions propagandístiques: llençament d'octavetes, penjament de senyeres, etc. En la diada de 1946 el jove del FNC Josep Corbella fou mort a trets per la policia mentre enganxava pasquins per a commemorar la diada.[1] A partir del 1947, però, la davallada del FNC per l'empresonament de la majoria dels seus membres va fer decaure la celebració.
No fou fins el 1964 quan es va reunir una comissió per a celebrar l'onze de setembre (Comitè de l'Onze de Setembre), aprofitant el 250è aniversari i coincidint amb la celebració franquista dels 25 años de paz, composta per Joan Reventós, Josep Benet i Morell, Jordi Carbonell, Joan Colomines, Heribert Barrera, Joan Cornudella i Barberà, Joan Ballester i Canalsi Santiago Albertí.[2] Es van imprimir octavetes i es van aplegar unes 3.000 persones a Barcelona, a Sabadell es penjà una senyera al Monument a los Caídos. El governador civil,Antonio Ibáñez Freire, va fer detenir 7 persones i imposà fortes multes.
En la diada de 1967 un representant de CCOO i del PSUC van formar part del Comitè, cosa que va donar un tarannà més popular i reivindicatiu a la celebració. Les següents celebracions restarien en segon pla a causa de la formació de la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya i de l'Assemblea de Catalunya. Més sonada fou la diada de 1971, quan un grup de militants del FNC (Robert Surroca, Àlvar Valls, Joan Colomines i Ton Ribas),[3] a una habitació de l'hotel Duval de Barcelona, van col•locar dos altaveus que van difondre un missatge del Front amb la música d'Els Segadors. El 1973 van intentar repetir la fita a través d'una emissió pirata de TVE del sector Tarragona-Reus, però la deficiència dels aparells emprats va fer fracassar l'operació.
Gironella
Gironella és una vila i municipi de la comarca del Berguedà, situat entre els termes municipals de Casserres, Olvan, Sagàs i Puig-reig.
Segons indiquen algunes troballes en diferents excavacions, se suposa que el poblament de Gironella fou força antic. En les últimes realitzades es troben elements d'hàbitat romà. Però excavacions fetes anteriorment ens posen al descobert signes de vida estable més antics, com restes de ceràmica ibèrica datada al segle III abans de Crist. La vila s'estén per les dues ribes del Llobregat. El nucli original, situat a la riba esquerra, és documentat des del 839. Durant l'edat mitjana fou centre de la baronia de Gironella, i, a partir de la Guerra de Successió, a causa de la seva col·laboració amb Felip V; del marquesat de Gironella. Fou incendiada durant la Primera Guerra Carlina. A partir de la segona meitat del s.XIX es desenvolupà el que seria la base econòmica de la vila fins a finals del s.XX: el sector tèxtil del cotó, amb diverses colònies industrials com Cal Metre, Viladomiu Vell i Viladomiu Nou o Cal Bassacs. Aquest desenvolupament fou el detonant del creixement que experimentà el poble, construint a la riba dreta la part moderna de la vila. A finals del s.XX la vila sofrí dos grans cops a nivell econòmic: la crisi del tèxtil i la retirada del carrilet, eix de comunicació amb Manresa i Barcelona. Actualment la indústria no té un pes tan important en l'economia, més dedicada als serveis (comerç, construcció, i turisme rural), però manté indústries tèxtils i de planxisteria. El poble està ben comunicat, situat prop de la carretera C-16. A Gironella hi va a parar també la carretera C-154, que ve de Vic, probablement antic camí ral.
Segons indiquen algunes troballes en diferents excavacions, se suposa que el poblament de Gironella fou força antic. En les últimes realitzades es troben elements d'hàbitat romà. Però excavacions fetes anteriorment ens posen al descobert signes de vida estable més antics, com restes de ceràmica ibèrica datada al segle III abans de Crist. La vila s'estén per les dues ribes del Llobregat. El nucli original, situat a la riba esquerra, és documentat des del 839. Durant l'edat mitjana fou centre de la baronia de Gironella, i, a partir de la Guerra de Successió, a causa de la seva col·laboració amb Felip V; del marquesat de Gironella. Fou incendiada durant la Primera Guerra Carlina. A partir de la segona meitat del s.XIX es desenvolupà el que seria la base econòmica de la vila fins a finals del s.XX: el sector tèxtil del cotó, amb diverses colònies industrials com Cal Metre, Viladomiu Vell i Viladomiu Nou o Cal Bassacs. Aquest desenvolupament fou el detonant del creixement que experimentà el poble, construint a la riba dreta la part moderna de la vila. A finals del s.XX la vila sofrí dos grans cops a nivell econòmic: la crisi del tèxtil i la retirada del carrilet, eix de comunicació amb Manresa i Barcelona. Actualment la indústria no té un pes tan important en l'economia, més dedicada als serveis (comerç, construcció, i turisme rural), però manté indústries tèxtils i de planxisteria. El poble està ben comunicat, situat prop de la carretera C-16. A Gironella hi va a parar també la carretera C-154, que ve de Vic, probablement antic camí ral.
divendres, 10 de setembre del 2010
Sant Esteve de Granollers
L’església parroquial de Sant Esteve de Granollers, és un edifici neogòtic del segle XX, amb disseny de J.Boada i Barba. L’església original, d’estil gòtic, va patir un greu incendi l’any 1936, i l’únic element que va quedar dempeus és el campanar.
No obstant, la documentació ja parla d’una primitiva església románica que fou bastida a finals del segle XI i XII, i que en la reconstrucció del segle XX se’n troven els vestigis.
No obstant, la documentació ja parla d’una primitiva església románica que fou bastida a finals del segle XI i XII, i que en la reconstrucció del segle XX se’n troven els vestigis.
Escultura Mataró
Davant del Museu hi ha aquesta estàtua de bronze sobre un sòcol de granit, obra de Manuel Cusachs, donada a la ciutat per Caixa Laietana. És una al·legoria de Mataró, representada per una noia adolescent amb una senyera i un ram. Al peu que la sosté s'hi troben els versos del poema "Mataró" que Josep Punsola i Vallespí (Mataró,1913-1949) va dedicar a la seva ciutat.
www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=2748
tdrescultures.blogspot.com/2007/01/matar.html
www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=2748
tdrescultures.blogspot.com/2007/01/matar.html
Drac de Granollers
Nascut l'any 1990 a iniciativa de la Colla de Diables de Granollers per commemorar el seu 5è. Aniversari, està basat en la idea de la colla de fer un drac tricèfal. L'escultor Ramon Aumedes, del Taller Sarandaca de Granollers, va dissenyar i construir el drac.
Té 12 punts de foc, 4 a cada cap i és portat per una persona.
A les seves primeres aparicions, el Drac no estava dotat de cavallet, fet que precisava l'ajuda de 3 persones perquè el seu portador es pogués rellevar. Anys després, se li incorporà un cavallet de fusta.
El Drac de Granollers té dos balls propis, composats per Lluís Soler, i que són interpretats pels seus músics que l'acompanyen a totes les sortides i actuacions.
Peça clau en els correfocs de la Festa Major de Blancs i Blaus de Granollers, és l'encarregat de finalitzar-los en un esclat de foc i música, i, cada any, organitza la Mostra de Bestiari de Foc dins el marc de la Fira i Festes de l'Ascenció de Granollers.
Ha viatjat i actuat per tot Catalunya (Lleida, Reus, Barcelona, Figueres, Mataró, la Bisbal d'Empordà, etc...), País Valencià (Castelló de la Plana i Oliva), Ses Illes (Palma de Mallorca i Alaró), Andorra i País Vasc (Durango i Santurtzi), tant de dia com de nit. Però, al fer-se fosc, és quan adquireix la seva màxima espectacularitat i personalitat.
Té 12 punts de foc, 4 a cada cap i és portat per una persona.
A les seves primeres aparicions, el Drac no estava dotat de cavallet, fet que precisava l'ajuda de 3 persones perquè el seu portador es pogués rellevar. Anys després, se li incorporà un cavallet de fusta.
El Drac de Granollers té dos balls propis, composats per Lluís Soler, i que són interpretats pels seus músics que l'acompanyen a totes les sortides i actuacions.
Peça clau en els correfocs de la Festa Major de Blancs i Blaus de Granollers, és l'encarregat de finalitzar-los en un esclat de foc i música, i, cada any, organitza la Mostra de Bestiari de Foc dins el marc de la Fira i Festes de l'Ascenció de Granollers.
Ha viatjat i actuat per tot Catalunya (Lleida, Reus, Barcelona, Figueres, Mataró, la Bisbal d'Empordà, etc...), País Valencià (Castelló de la Plana i Oliva), Ses Illes (Palma de Mallorca i Alaró), Andorra i País Vasc (Durango i Santurtzi), tant de dia com de nit. Però, al fer-se fosc, és quan adquireix la seva màxima espectacularitat i personalitat.
dimecres, 8 de setembre del 2010
La Gala de Queralt
El 8 de setembre, festa de les marededéus trobades, el Santuari de Queralt s'omple de gent que puja a peu o en cotxe per passar el dia al costat d'una imatge de fusta d'una marededéu que duu una oreneta a les mans.
Els berguedans, segons va escriure Antoni Sansalvador l’any 1916, tenen una espècie de religió pròpia formada per tres pilars fonamentals: el Santuari de Queralt, La Patum i El Pi de les Tres Branques. I cada un d'aquests tres pilars té els seus ritus propis. Si per Corpus és la Patum i al juliol l'aplec al Pi, cada 8 de setembre, els berguedans acompleixen amb un ritus ancestral: l'anada a peu o en cotxe fins al Santuari de Queralt.
La Gala de Queralt es celebra sempre el 8 de setembre, dia de festa local a Berga. És la festa més gran d'entre les que durant l'any tenen lloc en aquest Santuari situat a 1.200 metres d'alçada. Les celebracions comencen dies abans, des del 31 d'agost, quan cada tarda es celebra la Novena. El dia 7 de setembre, es fa la vetlla de la imatge i es fa un recital i concert de música.
L'acte central i més important té lloc el 8 de setembre, dia de les Maresdedéu trobades, quan una gentada procedent de tot el Berguedà puja en romeria fins al Santuari per participar dels actes rituals de la jornada. L'acte principal consisteix en anar a veure la imatge de la Mare de Déu, que aquest dia és engalanada per a l'ocasió. Molts aprofiten aquesta celebració per llevar-se ben d'hora i gaudir del dia per tal de fer una excursió per la Serra de Queralt. Al matí hi ha missa a la cova i al migdia el Santuari acull una segona missa, més solemne, que acaba amb el cant de l'Himne de la Coronació. Durant tot el dia es ballen sardanes i es fa el lliurament dels premis Orenetes, que distingeixen diverses persones.
La Gala és organitzada i finançada pels capitans, una tradició que es remunta al segle XVI i es manté molt arrelada.
La muntanya, el santuari i la marededéu
El Santuari de Queralt és al capdamunt de la Serra de Queralt, un massís que fa de capçalera a la ciutat de Berga i que s'alça 1200 metres del nivell del mar. El Santuari, que segons alguns havia estat antigament el castell de Guillem de Berguedà, acull la cova on la tradició explica que fou trobada la imatge, una església del segle XVIII i un antic edifici que serveix per acollir als visitants.
El Santuari alberga tot l'any una imatge de la Marededéu de Queralt, una talla de fusta que representa a Maria, la mare de déu, la deessa Mare, asseguda amb el seu fill damunt un genoll. A la mà dreta la Marededéu duu una oreneta, ocell símbol de Queralt, mentre que sota el peu esquerre hi ha un estrany animal ajaçat. Per la seva banda, el nen duu un llibre entre les mans i té el braç aixecat.
Segons la tradició la imatge de la marededéu fou trobada per un bou al peu d'un cirerer florit fora de temporada. Conta la llegenda que un pastor bover del mas de Vilaformiu reparà un dia que un dels seus bous s'entestava en pujar fins al cim del Castell de Berguedà. En seguir-lo, el pastor veié el bou agenollat davant d'una cova, a l'interior de la qual hi havia una imatge de Maria. El pastor embolicà la imatge amb una manta i se l'endugué a casa seva. L'endemà, però, la imatge havia desaparegut i havia tornat misteriosament a la cova. El pastor repetí l'operació de dur la imatge a casa seva però la imatge sempre tornava a aparèixer a la cova. Aleshores, comprengué que la imatge no volia moure's d'aquella cova. Anys més tard un ric mercader, Francesc Garreta, va sufragar la construcció d'una primera capella a la cova, base i ciment de l'actual Santuari.
Segons la creença popular, aquesta divinitat femenina trobada en una cova al cim de la Serra de Queralt i convertida en marededéu, guareix tots els mals i concedeix la pluja a qui la demana.
www.festes.org/articles.php?id=850
Els berguedans, segons va escriure Antoni Sansalvador l’any 1916, tenen una espècie de religió pròpia formada per tres pilars fonamentals: el Santuari de Queralt, La Patum i El Pi de les Tres Branques. I cada un d'aquests tres pilars té els seus ritus propis. Si per Corpus és la Patum i al juliol l'aplec al Pi, cada 8 de setembre, els berguedans acompleixen amb un ritus ancestral: l'anada a peu o en cotxe fins al Santuari de Queralt.
La Gala de Queralt es celebra sempre el 8 de setembre, dia de festa local a Berga. És la festa més gran d'entre les que durant l'any tenen lloc en aquest Santuari situat a 1.200 metres d'alçada. Les celebracions comencen dies abans, des del 31 d'agost, quan cada tarda es celebra la Novena. El dia 7 de setembre, es fa la vetlla de la imatge i es fa un recital i concert de música.
L'acte central i més important té lloc el 8 de setembre, dia de les Maresdedéu trobades, quan una gentada procedent de tot el Berguedà puja en romeria fins al Santuari per participar dels actes rituals de la jornada. L'acte principal consisteix en anar a veure la imatge de la Mare de Déu, que aquest dia és engalanada per a l'ocasió. Molts aprofiten aquesta celebració per llevar-se ben d'hora i gaudir del dia per tal de fer una excursió per la Serra de Queralt. Al matí hi ha missa a la cova i al migdia el Santuari acull una segona missa, més solemne, que acaba amb el cant de l'Himne de la Coronació. Durant tot el dia es ballen sardanes i es fa el lliurament dels premis Orenetes, que distingeixen diverses persones.
La Gala és organitzada i finançada pels capitans, una tradició que es remunta al segle XVI i es manté molt arrelada.
La muntanya, el santuari i la marededéu
El Santuari de Queralt és al capdamunt de la Serra de Queralt, un massís que fa de capçalera a la ciutat de Berga i que s'alça 1200 metres del nivell del mar. El Santuari, que segons alguns havia estat antigament el castell de Guillem de Berguedà, acull la cova on la tradició explica que fou trobada la imatge, una església del segle XVIII i un antic edifici que serveix per acollir als visitants.
El Santuari alberga tot l'any una imatge de la Marededéu de Queralt, una talla de fusta que representa a Maria, la mare de déu, la deessa Mare, asseguda amb el seu fill damunt un genoll. A la mà dreta la Marededéu duu una oreneta, ocell símbol de Queralt, mentre que sota el peu esquerre hi ha un estrany animal ajaçat. Per la seva banda, el nen duu un llibre entre les mans i té el braç aixecat.
Segons la tradició la imatge de la marededéu fou trobada per un bou al peu d'un cirerer florit fora de temporada. Conta la llegenda que un pastor bover del mas de Vilaformiu reparà un dia que un dels seus bous s'entestava en pujar fins al cim del Castell de Berguedà. En seguir-lo, el pastor veié el bou agenollat davant d'una cova, a l'interior de la qual hi havia una imatge de Maria. El pastor embolicà la imatge amb una manta i se l'endugué a casa seva. L'endemà, però, la imatge havia desaparegut i havia tornat misteriosament a la cova. El pastor repetí l'operació de dur la imatge a casa seva però la imatge sempre tornava a aparèixer a la cova. Aleshores, comprengué que la imatge no volia moure's d'aquella cova. Anys més tard un ric mercader, Francesc Garreta, va sufragar la construcció d'una primera capella a la cova, base i ciment de l'actual Santuari.
Segons la creença popular, aquesta divinitat femenina trobada en una cova al cim de la Serra de Queralt i convertida en marededéu, guareix tots els mals i concedeix la pluja a qui la demana.
www.festes.org/articles.php?id=850
dilluns, 6 de setembre del 2010
Castell de la Bisbal
El castell de la Bisbal, situat al centre de la Bisbal d'Empordà, és l'antic palau episcopal residència dels bisbes de Girona, que eren senyors de la ciutat. Constitueix una extraordinària mostra de l'arquitectura civil de l'edat mitjana.
Història
Documentat l'any 1180, a cavall dels segles XII i XIII va ser escenari dels durs enfrontaments entre la família Cruïlles i el bisbat de Girona. Finalment, el bisbat rebria la plena jurisdicció civil i criminal de la vila per decisió de Jaume I. Des d'aquí, el bisbat va centralitzar l'administració de les seves importants possessions.
Arquitectura
D'origen romànic de finals del segle XII, va ser fortament reformat el segle XIV amb la construcció d'altres dependències com un pati d'armes, graners, horts, i sobretot amb una muralla exterior. També es modificà als segles XVI i XVII amb l'afegit d'un cos rectangular a la façana de ponent.
Té un pati central i davant la façana queden les restes de les seves antigues muralles que envoltaven l'antiga plaça d'armes del castell. Conserva una capella romànica a la part alta. Sobre la porta principal s'observen els signes d'identitat, escut, nom del bisbe Francisco Arévalo de Zuazo, i l'any 1604, per commemorar les obres de reformes realitzades.
Durant el segle XIX s'utilitzà com a presó.
Actualment allotja l'Arxiu Històric Comarcal i des de la seva terrassa superior es té una vista panoràmica excel·lent de la ciutat i de la plana que s'estén fins les Gavarres.
dissabte, 4 de setembre del 2010
Què són els Blaus?
Abans de l'aparició de les colles de Blancs i Blaus, la Festa Major de Granollers era una de tantes festes populars que es celebraven al Nadal, en honor a Sant Esteve, patró de la ciutat. No va ser fins l'any 1930 que es va instaurar la Festa Major d'estiu de Granollers, que des de llavors es fa coincidir amb l'últim dijous d'Agost. Amb el pas dels anys, la Festa Major d'estiu va esdevenir cada cop més deslluïda, la població de Granollers aprofitava aquestes dates per allargar les vacances. Semblava clar que urgia un canvi.
L'any 1979, un col·lectiu anomenat la Murga va posar els primers fonaments pel que seria la recuperació de la Festa Major de Granollers. Es respiraven nous aires de festa i llibertat i els granollerins van tornar a recuperar el carrer. Però no va ser fins el 1983 que va esdevenir un canvi radical i un nou model de Festa Major: el model actual, que ha arribat amb un èxit espectacular fins els nostres dies.
Un grup de joves de l'associació de veïns de Sota el Camí Ral, van descobrir una anècdota, documentada l'any 1897, en la qual dos rajolers (en Rayo i en Maynou) havien realitzat un “partit” de maons i havien mobilitzat el poble. El primer anava de Blanc i el segon de Blau, i els respectius seguidors que els animaven, també vestien aquests dos colors, els colors de la ciutat. Aquests joves pioners, engrescats per la descoberta, van escollir el color Blau i es van adreçar al Gra per explicar el seu projecte i buscar la seva colla germana.
Així va començar una festa fonamentada en la sana rivalitat entre colles, en la cultura popular, en la participació activa de tota mena de persones i en l'equilibri entre allò tradicional i la innovació constant. Els inicis van ser modestos, una festa de 4 dies amb 38 hores d'activitat comptant els partits de futbol, i uns quants joves amb molta voluntat i menys recursos. Vint-i-cinc anys després tenim una festa amb més de 180 actes durant 9 dies, dels quals prop d'una setantena són organitzats per la colla dels Blaus.
Els primers anys, la dinàmica de la colla va fer aparèixer importants elements de la cultura popular i tradicional: el Correfoc, el Ball de Bastons i un primer intent de colla castellera van sorgir de la nostra colla. Un moment important per entendre la dinàmica de la colla dels Blaus esdevé pels voltants del desè aniversari: la colla era ja tant gran que es feia inviable continuar organitzant la festa com un sol grup d'amics. La procedència diversa de les persones que configuraven la colla i la disparitat d'idees i projectes dels diferents grups, van aconsellar canviar el model. Ja havia aparegut alguna penya autònoma com “el Garrafón” a l'interior de Blaus, i es va creure que la subdivisió de Blaus en colles de diversa afinitat era la millor manera de consolidar el creixement. Va ser així com es van crear colles dins de Blaus (Fòssils, Garrafón i Gabitos, per exemple) i es van anar a cercar grups per fer colles noves (un exemple en són els posteriors Amics de Ponent o el Club de Rol Menrood).
D'ençà d'aquell moment, Blaus es converteix en una coordinadora de colles, es diversifica la feina i, per tant, augmenta l'efectivitat i la diversitat de totes les seves accions. Des de bon principi, i any rere any, apareixen nous grups de gent que creen noves colles i que organitzen actes nous.
Tan gran és l'èxit de la nova dinàmica, que en els últims cinc anys ha calgut fer una tasca per cohesionar les colles i possibilitar la coneixença entre aquestes a través de centres d'interès comuns i actes conjunts (un exemple d’aquesta tasca de cohesió en són els espectacles que munta l’anomenat “Mesclat de Blaus”).
Actualment, Blaus és un col·lectiu de més de quatre-centes persones dividit en una trentena de colles diferents. Blaus és divers, però cohesionat, i amb una increïble capacitat de treball i creativitat que té l'únic objectiu d'organitzar la meitat de la festa major de Granollers, tot treballant d'aquesta manera per la gent de la seva ciutat.
http://www.blancsiblaus.cat/blaus/web/index.php
L'any 1979, un col·lectiu anomenat la Murga va posar els primers fonaments pel que seria la recuperació de la Festa Major de Granollers. Es respiraven nous aires de festa i llibertat i els granollerins van tornar a recuperar el carrer. Però no va ser fins el 1983 que va esdevenir un canvi radical i un nou model de Festa Major: el model actual, que ha arribat amb un èxit espectacular fins els nostres dies.
Un grup de joves de l'associació de veïns de Sota el Camí Ral, van descobrir una anècdota, documentada l'any 1897, en la qual dos rajolers (en Rayo i en Maynou) havien realitzat un “partit” de maons i havien mobilitzat el poble. El primer anava de Blanc i el segon de Blau, i els respectius seguidors que els animaven, també vestien aquests dos colors, els colors de la ciutat. Aquests joves pioners, engrescats per la descoberta, van escollir el color Blau i es van adreçar al Gra per explicar el seu projecte i buscar la seva colla germana.
Així va començar una festa fonamentada en la sana rivalitat entre colles, en la cultura popular, en la participació activa de tota mena de persones i en l'equilibri entre allò tradicional i la innovació constant. Els inicis van ser modestos, una festa de 4 dies amb 38 hores d'activitat comptant els partits de futbol, i uns quants joves amb molta voluntat i menys recursos. Vint-i-cinc anys després tenim una festa amb més de 180 actes durant 9 dies, dels quals prop d'una setantena són organitzats per la colla dels Blaus.
Els primers anys, la dinàmica de la colla va fer aparèixer importants elements de la cultura popular i tradicional: el Correfoc, el Ball de Bastons i un primer intent de colla castellera van sorgir de la nostra colla. Un moment important per entendre la dinàmica de la colla dels Blaus esdevé pels voltants del desè aniversari: la colla era ja tant gran que es feia inviable continuar organitzant la festa com un sol grup d'amics. La procedència diversa de les persones que configuraven la colla i la disparitat d'idees i projectes dels diferents grups, van aconsellar canviar el model. Ja havia aparegut alguna penya autònoma com “el Garrafón” a l'interior de Blaus, i es va creure que la subdivisió de Blaus en colles de diversa afinitat era la millor manera de consolidar el creixement. Va ser així com es van crear colles dins de Blaus (Fòssils, Garrafón i Gabitos, per exemple) i es van anar a cercar grups per fer colles noves (un exemple en són els posteriors Amics de Ponent o el Club de Rol Menrood).
D'ençà d'aquell moment, Blaus es converteix en una coordinadora de colles, es diversifica la feina i, per tant, augmenta l'efectivitat i la diversitat de totes les seves accions. Des de bon principi, i any rere any, apareixen nous grups de gent que creen noves colles i que organitzen actes nous.
Tan gran és l'èxit de la nova dinàmica, que en els últims cinc anys ha calgut fer una tasca per cohesionar les colles i possibilitar la coneixença entre aquestes a través de centres d'interès comuns i actes conjunts (un exemple d’aquesta tasca de cohesió en són els espectacles que munta l’anomenat “Mesclat de Blaus”).
Actualment, Blaus és un col·lectiu de més de quatre-centes persones dividit en una trentena de colles diferents. Blaus és divers, però cohesionat, i amb una increïble capacitat de treball i creativitat que té l'únic objectiu d'organitzar la meitat de la festa major de Granollers, tot treballant d'aquesta manera per la gent de la seva ciutat.
http://www.blancsiblaus.cat/blaus/web/index.php
Subscriure's a:
Missatges (Atom)