L'Onze de Setembre, Diada Nacional de Catalunya, es commemora la resistència de la ciutat de Barcelona després de 14 mesos de setge en1714 davant el duc de Berwick durant la Guerra de Successió en la que els Borbó (Felip V) i els Àustries (amb l'Arxiduc Carles) varen lluitar per tota Europa per la corona d'Espanya, on va adquirir caràcter de guerra civil ja que els partidaris d'ambdós candidats estaven repartits per tot el territori, concentrat-se els felipistes a la part de Castella, Andalusia i nord-oest de la península, i els austricistes a la Corona d'Aragó, Principat de Catalunya, Regne de València i Regne de Mallorca. Amb la victòria de Felip V, s'implanta un sistema polític uniforme a gairebé tot el regne de Castella, derogant-se els privilegis nobiliaris, Furs i institucions d'autogovern respectades per la Casa d'Àustria, de la Corona d'Aragó i la resta de regnes declarats austricites (excepte Menorca, llavors sota domini anglès). Per això, l'11 de setembre també es recorda la consegüent abolició de les institucions i llibertats civils catalanes
El Parlament de Catalunya, l'any 1980, va declarar-la institucionalment com a festa nacional de Catalunya. L'article 8.1 de l'Estatut d'Autonomia de2006 declara: "Catalunya, definida com a nacionalitat en l'article 1, té com a símbols nacionals la bandera, la festa i l'himne". L'article 8.3 estableix:"La festa de Catalunya és la Diada de l'Onze de Setembre".
Les entitats i els partits polítics tradicionalment fan ofrenes florals, tant a Barcelona com a la resta del Principat, als monuments de Rafael Casanova(1660-1743) que va morir 30 anys després a Sant Boi de Llobregat on va seguir exercint com a advocat, i Josep Moragues i Mas (1669-1715) que va ser torturat i executat pel delicte de rebel•lió.
Les organitzacions i grups independentistes també presenten ofrenes al Fossar de les Moreres, on foren enterrats molts dels defensors morts durant el setge de la ciutat.
Al llarg del dia hi ha manifestacions, concerts i s'organitzen parades informatives amb un caire reivindicatiu o festiu. Molts ciutadans pengen lasenyera o l'estelada als balcons. Els darrers anys a Barcelona s'ha popularitzat el pa de Sant Jordi també per a aquesta diada.
Degut al caràcter institucional i reivindicatiu de la jornada, en la majoria d'actes públics s'interpreta Els Segadors, l'himne de Catalunya.
Els inicis
D'antuvi la celebració consistia en una oració fúnebre a la parròquia de Santa Maria del Mar. El 1886 fou prohibida la que havia de celebrar el canonge de la seu de Vic, Jaume Collell, per a evitar que es convertís en un míting catalanista. Tot i que l'acte fou criticat pels catalanistes republicans pel seu caràcter religiós, hom el considera la primera commemoració de la caiguda de Barcelona i els lluitadors que moriren defensant les llibertats catalanes amb un contingut que superava l'àmbit estrictament cultural o històric.
El 1888, coincidint amb la inauguració de l'Exposició Universal s'instal•la el Monument a Rafael de Casanova, que es convertiria en el punt de referència dels actes reivindicatius. El 1892 es recupera la idea d'acte de record als caiguts, però aquesta vegada amb més denúncia als atacs del centralisme. L'any 1894, endemés dels oficis religiosos, es van fer les primeres l ofrenes florals al monument. Això provocà que les autoritats seguissin de prop les activitats i el 1896 fou segrestat el número especial que el periòdic Lo Regionalista dedicava a la diada.
La primera manifestació veritablement reivindicativa davant el monument a Rafael de Casanova es produí el 1901, convocada per Lluís Marsans i Sola i les associacions Catalunya i Avant, Lo Sometent, Lo Renaixement, Los Montanyenchs, La Falç i Lo Tràngul. Després d'oferir una corona de flors es produïren enfrontaments amb la policia, amb 30 detinguts (entre ells, el futur escriptor Josep Maria Folch i Torres). Dos dels detinguts, Lluís Manau i Josep Soronelles, fundarien La Reixa, societat d'ajut als presos catalanistes i que s'adherí a la Unió Catalanista. El dia 15 el president de la Unió, Manuel Folguera i Duran, convocà una manifestació de protesta per les detencions que aplegà unes 12.000 persones.
En la diada del 1905 s'hi incorporarien en la comissió organitzadora de la diada el CADCI i la Lliga Regionalista, i cridaren a portar ofrenes florals i a endolar els balcons. El govern civil ho va prohibir i va posar fortes multes als organitzadors, alhora que es van fer alguns atemptats contra les seus de diferents publicacions catalanistes i populars. A les protestes populars el govern espanyol va respondre amb la llei de jurisdiccions en defensa de l'honor de l'exèrcit i de la unitat de la pàtria.
Les celebracions dels anys posteriors van estar marcades per la dretanització de la Lliga Regionalista i el seu enfrontament amb sectors més radicals, cosa que provocà el rebuig de la celebració entre republicans i socialistes. Enric Prat de la Riba es mostrava contrari a la celebració pel seu contingut romàntic i intransigent, mentre que Lluís Marsans i Sola n'afirmà la necessitar com a afirmació de la lluita per la llibertat. En la diada de 1912 i 1913 el consistori de l'Ajuntament de Barcelona, dominada pels lerrouxistes, rebutjà fer una ofrena floral al monument de Rafael de Casanova. El 1913 començà a fer-se les primeres ofrenes al fossar de les Moreres per part del Casal Nacionalista Martinenc. En el de 1916 es produïren més incidents que acabaren amb tres detencions.
Les celebracions del 1917 al 1920 foren marcades per la vaga general de 1917, l'Assemblea de Parlamentaris i la vaga de la Canadenca, i pel paper de la Lliga Regionalista en tots ells. La diada de 1923 fou una gran celebració de masses, amb més d'un miler d'ofrenes florals, actes arreu del Principat de Catalunya i una certa participació institucional. Però les manifestacions provocaren cinc policies i dotze manifestants ferits, diverses detencions. El president de la Mancomunitat de Catalunya expressà en persona la seva queixa al governador civil. Però el cop d'estat que instaurà la dictadura de Miguel Primo de Rivera va suprimir novament la celebració.
Institucionalització durant l'autonomia (1931-1939)
La caiguda de la dictadura i la proclamació de la Segona República Espanyola van acabar amb la prohibició de la celebració. La diada de 1931 fou marcada pel plebiscit per l'Estatut de Núria, i la del 1932 per l'aprovació de l'estatut (dos dies abans de la diada). S'hi adheriren als actes un miler d'ajuntaments catalans i la participació popular fou nombrosa. La diada de 1934 fou marcada pels conflictes generats per la Llei de Contractes de Conreu, i pels posteriors fets del sis d'octubre.
A diada de 1935 els representants municipals de la Lliga Catalana foren rebuts amb hostilitat al portar la seva ofrena a Rafael de Casanova, i els aldarulls amb la policia se saldaren amb setze detinguts. Malgrat el desplegament policial i les prohibicions, una multitud reclamà la recuperació de les llibertats, l'autonomia i l'amnistia del govern empresonat. Les celebracions de 1936, 1937 i 1938, enmig de la guerra civil espanyola, es van caracteritzar pel seu significat antifeixista, fins i tot en la diada de 1937 hi va participar la CNT.
El franquisme (1939-1975)
Durant la dictadura franquista la celebració fou novament prohibida, i fou relegada a l'àmbit familiar i particular, però es continuà celebrant de manera clandestina. El monument a Rafael de Casanova fou retirat. Des del 1940 el Front Nacional de Catalunya aprofitava la diada per a cometre algunes accions propagandístiques: llençament d'octavetes, penjament de senyeres, etc. En la diada de 1946 el jove del FNC Josep Corbella fou mort a trets per la policia mentre enganxava pasquins per a commemorar la diada.[1] A partir del 1947, però, la davallada del FNC per l'empresonament de la majoria dels seus membres va fer decaure la celebració.
No fou fins el 1964 quan es va reunir una comissió per a celebrar l'onze de setembre (Comitè de l'Onze de Setembre), aprofitant el 250è aniversari i coincidint amb la celebració franquista dels 25 años de paz, composta per Joan Reventós, Josep Benet i Morell, Jordi Carbonell, Joan Colomines, Heribert Barrera, Joan Cornudella i Barberà, Joan Ballester i Canalsi Santiago Albertí.[2] Es van imprimir octavetes i es van aplegar unes 3.000 persones a Barcelona, a Sabadell es penjà una senyera al Monument a los Caídos. El governador civil,Antonio Ibáñez Freire, va fer detenir 7 persones i imposà fortes multes.
En la diada de 1967 un representant de CCOO i del PSUC van formar part del Comitè, cosa que va donar un tarannà més popular i reivindicatiu a la celebració. Les següents celebracions restarien en segon pla a causa de la formació de la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya i de l'Assemblea de Catalunya. Més sonada fou la diada de 1971, quan un grup de militants del FNC (Robert Surroca, Àlvar Valls, Joan Colomines i Ton Ribas),[3] a una habitació de l'hotel Duval de Barcelona, van col•locar dos altaveus que van difondre un missatge del Front amb la música d'Els Segadors. El 1973 van intentar repetir la fita a través d'una emissió pirata de TVE del sector Tarragona-Reus, però la deficiència dels aparells emprats va fer fracassar l'operació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada