Pels voltants del municipi es troben restes de l’antiguitat com la tomba de l’Ollic -dolmen funerari- o bé trams de la via romana que anava de Barcelona a Vic i també s’han trobat elements ibers. Però la primera referència històrica del topònim Centelles apareix l’any 898. Aquest nom és adoptat pels senyors del castell de Sant Esteve (Sant Martí) que el segle XIV es converteixen en barons. El poble va néixer al voltant de la sagrera de l’església de Santa Coloma de Pujolric, que posteriorment va passar a anomenar-se Santa Coloma de Vinyoles.
El segle XV els barons traslladen la seva residència del castell a la sagrera i un segle després la baronia esdevé comtat del Castell de Centelles. El comtat tenia 85 km2 i incloïa els termes actuals de Balenyà, Sant Martí de Centelles i Sant Quirze de Safaja. El segle XVI, el baró Lluís I va convertir el nucli en una vila emmurallada que pren el nom de Santa Coloma de Centelles. El recinte comptava amb tres portals: el de Sant Antoni, el d’Amunt o de Sant Martí i el Nou, l’únic que s’ha conservat.
Entre 1688 i 1690 es va produir la revolta dels Barretines que es va iniciar a Centelles pel malestar que hi havia entre els pagesos per una devastadora plaga de llagostes, el perllongat allotjament de tropes i el pagament de censos. El moviment es va escampar pel territori i els pagesos van arribar a assetjar Barcelona. En la guerra de Successió (1705-1714) Centelles va donar suport a Felip d’Anjou i va ser assaltada per les tropes austriacistes el 28 de febrer de 1714. Per la seva adhesió, Felip V li va concedir el títol de fidelísima Villa de Centellas, atorgant-li diversos privilegis. Un segle després, les tropes franceses que van ocupar la vila durant la Guerra de la Independència (1808-1812) van devastar part del nucli urbà.
Ja en el segle XX, tot i continuar essent una vila imminentment agrícola, té un considerable desenvolupament comercial i industrial, sobretot en els sectors d’alimentació i tèxtil, i també d’estiueig per l’impuls que suposa el pas del ferrocarril pel poble. Els anys de tensió viscuda per la duplicitat de subministraments d’energia elèctrica es resolen amb la municipalització del servei i la fundació de l’Electra Municipal el 1926.
Després de la Guerra Civil, Centelles no va conèixer una època de relativa prosperitat fins a les dècada dels 60. L’augment de la població, tant per la natalitat com per la immigració; l’expansió i la diversificació de la indústria (tèxtil, filatura, embotits, construcció, pells adobades, avicultura...); l’expansió urbanística i la revifalla de la vida cultural són alguns trets d’aquest creixement.
A les darreres dècades, Centelles ha viscut importants canvis que s’han traduït en una profunda transformació urbanística i un creixement demogràfic que ha portat la vila a superar els 6.000 habitants a l’any 2002. Darrerament, la inauguració de diversos equipaments i la vitalitat econòmica, industrial i cultural fan de Centelles una vila preparada per afrontar els reptes del segle XXI
www.centelles.cat/historia-centelles.asp
dimecres 22 de febrer de 2012
Sta. Coloma de Centelles
dijous 16 de febrer de 2012
Valls
Però el naixement pròpiament dit de la ciutat no es produí fins a la primera meitat del segle XII, una vegada derrotats els sarraïns que poblaven Siurana i la serra de Prades.
L'any 1194 ja està documentada l'església parroquial de Sant Joan. El 1210 el rei Pere el Catòlic concedí el privilegi del mercat setmanal. L'any 1229 la vila ja tenia les seves Ordinacions Municipals, unes de les més antigues de Catalunya, fet que demostra ja la complexitat de l'estructura econòmica i social de la ciutat.
La vila tenia dos punts neuràlgics: l'església parroquial de Sant Joan, romànica, i el castell, propietat de l'arquebisbe, el qual era senyor absolut de la municipalitat des de l'any 1391, en què el rei Joan I li vengué la seva jurisdicció. Fou en aquesta època, a l'últim terç del segle XIV, quan es configuraren els límits de la ciutat antiga en construir-se les muralles.
La vila tenia una gran vitalitat i esdevingué la segona població del Camp de Tarragona al llarg dels segles XIV, XV i XVI. Fou aquest últim segle el que veié la construcció de diverses esglésies i convents i diverses obres civils d'importància. La més emblemàtica fou la construcció de la nova església parroquial de Sant Joan, entre el 1569 i el 1583.
Després de l'embranzida constructora de finals del segle XVI, el segle XVII començà amb crisis constants que s'agreujaren amb la guerra contra França i més tard amb la guerra dels Segadors. La vila de Valls, situada en un punt estratègic entre Lleida i Tarragona, es veié assetjada una i altra vegada per les tropes invasores, i l'agost de 1694 s'hi produí l'avalot dels pobres, que s'estengué a Solivella.
Passada la guerra la vila recobrà la seva puixança econòmica fins a principis del segle XVIII en què novament es veié assetjada, ara amb motiu de la guerra de Successió. El 1709, el rei Carles va concedir el títol de ciutat a la vila, pels grans serveis prestats a la seva causa; un títol que Valls perdé en accedir el rei Felip V a la Corona d'Aragó.
Va formar part de la Vegueria de Tarragona fins al 1716. Després va passar a formar part del Corregiment de Tarragona des del 1716 fins al 1833.
L'entronització de la nova monarquia féu aflorar nous dirigents, especialment la família Veciana, que dirigirà el cos dels Mossos d'Esquadra, nascuts a la ciutat. Al llarg de la centúria es veié la construcció del nou santuari de la Mare de Déu del Lledó, de l'església de Sant Antoni i del quarter. Fou un moment de gran expansió econòmica en què destacava el cultiu de la vinya i el seu comerç. El segle XVIII s'acabà amb la fundació de les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela, l'any 1791, de gran repercussió en la història de la ciutat, i amb l'aparició de les primeres manifestacions del fet casteller tal com el coneixem ara.
El segle XIX s'inicià amb la invasió francesa durant la qual es produí la Batalla del Pont del Goi el 25 de febrer de 1809, i continuà amb les Guerres Carlines. Tot el segle es veié constantment sobresaltat per motins (1834 i 1845), fets revolucionaris (1868 i 1869) i enfrontaments entre patrons i obrers. Uns enfrontaments lògics si pensem que la ciutat comptava amb una forta industrialització, especialment en el ram tèxtil. Tinguem en compte, a més a més, que el 1842 Valls arribà als 16.084 habitants, de manera que efímerament es convertia en la quarta ciutat de Catalunya en pes demogràfic, després de Barcelona, Reus i Tortosa. L'any 1850 fou inaugurat el Teatre Principal.
La inestabilitat social i la plaga de la fil·loxera, que afectà la vinya, provocaren un enfonsament econòmic de la ciutat. Tot i així, en les dues darreres dècades del segle Valls veié diversos fets importants, com la creació de la fàbrica de gas (1880), la fundació del Banc de Valls (1881), l'arribada del tren Barcelona-Vilanova-Valls (1883), el naixement de la Societat Agrícola (1888) i la construcció del campanar de Sant Joan (1897), el més alt de Catalunya. A l'any 1909 es crea la Cambra Oficial de Comerç i industria de Valls.
Valls, bressol dels castells
Durant el segle XX s'han produït grans transformacions econòmiques, socials i urbanístiques. Ara bé: fins força després del greu sotrac de la guerra civil (1936-1939), la ciutat patí l'estancament iniciat en la centúria anterior. No obstant això, podem destacar que abans de la contesa sorgiren iniciatives importants com la Biblioteca Popular, la Cooperativa Elèctrica i l'Escola del Treball. Gradualment, a partir dels anys cinquanta es produí una nova expansió industrial. Mentre els sectors tradicionals de la indústria (el tèxtil, els aiguardents i els adobats), així com l'agricultura, anaven quedant reduïts a la mínima expressió, sorgien dues empreses metal·lúrgiques destinades a fer-se molt grans. La creació del Polígon Industrial, l'any 1964, va permetre la implantació de noves factories i una diversificació del teixit industrial de Valls. Simultàniament, el sector dels serveis, tant públics com privats, ha anat experimentant una expansió.
ca.wikipedia.org/wiki/Valls
Sagrada Família
El Temple Expiatori de la Sagrada Família és una església monumental iniciada el 19 de març de 1882 a partir del projecte de l'arquitecte diocesà Francisco de Paula del Villar (1828-1901). A finals del 1883 es va encarregar a Gaudí la continuació de les obres, tasca que no va deixar fins a la seva mort, el 1926. A partir d'aleshores, diversos arquitectes han continuat l'obra seguint la idea original de Gaudí.
L'edifici està situat al centre de Barcelona, i amb els anys s'ha transformat en un dels signes d'identitat més universals de la ciutat i del país. Anualment és visitat per milions de persones i són moltes també les que n'estudien el seu contingut arquitectònic i religiós.
El temple sempre ha estat expiatori; és a dir que, des dels seus inicis es construeix a partir de donatius. En aquest sentit, el mateix Gaudí va dir: «El Temple Expiatori de la Sagrada Família el fa el poble i s'hi emmiralla. És una obra que està a les mans de Déu i en la voluntat del poble». La construcció continua i es podria acabar durant el primer terç del segle XXI.
www.sagradafamilia.cat/docs_instit/historia.php
dimarts 17 de gener de 2012
Basílica de Santa Maria de Vilafranca del Penedès
Vilafranca va experimentar un gran desenvolupament econòmic, social i de poder eclesiàstic durant el segle XIII, època que es decideix una nova construcció de l'església de Santa Maria, sobre les restes d'altra anterior del segle XII. Els gremis i confraries van ser els que més van aportar per a la seva realització a partir de l'any 1285, encara que la seva consagració va ser l'any 1484. L'any 1903 va iniciar-se el projecte per finalitzar la façana en el seu estil gòtic original, obra que va finalitzar l'agost de 1905, donant-li l'aspecte que es pot veure actualment, amb els dos campanars. El papa Benet XV l'any 1920 la va elevar a la categoria de basílica menor.
Amb les ventades de començaments del 2009 es van desprendre uns fragments de pedres dels campanars de la façana principal. Això va comportar una revisió de l'estructura, que es va fer extensiva a tot l'edifici, i que va posar de manifest importants deficiències a tota la construcció. A partir d'aquí, a finals d'any es va formar la Comissió que porta endavant el projecte Santa Maria 2020, que mitjançant diferents fases ha de rehabilitar tota l'església i preservar-la pel futur, com unes de les peces mes destacades del patrimoni arquitectònic de Vilafranca del Penedès. La primera fase consisteix en la reparació de la façana principal, amb els dos campanars i la creu. Les obres van iniciar-se al juliol del 2010 i van finalitzar el 16 de desembre de 2010. Actualment s'esta planificant la segona fase, i tots els interessats poden apadrinar pedres i fer aportacions econòmiques per participar en les obres de restauració i reparació de l'edifici.
Consta d'una sola nau, dividida en cinc trams i amb una planta de 34 x 15 metres. L'absis és de planta poligonal separat per contraforts interiors, que formen les capelles, cobertes amb volta de canó apuntades, els murs d'aquestes capelles es troben grans vitralls, realitzades els anys cinquanta del segle XX, per haver estat destruïdes les anteriors a un incendi de l'any 1934.
La seva edificació presenta un caràcter primari gòtic, amb columnes adossades que sostenen les voltes de creueria de la nau i amb grans contraforts interiors, on s'allotgen les capelles. S'aprecia certa desigualtat entre el tram absidal, més lleuger i la resta de la nau un poc més pesat.
La cripta correspon a l'any 1561 i va ser construïda sota el presbiteri. El seu accés des del passadís de la nau, sota de l'altar, va modificar-se el 1964 pel que hi ha actualment, obert al mur al costat de la porta lateral. Històricament havia acollit el Santíssim Sagrament, i des del 1700 les relíquies de Sant Fèlix, patró de Vilafranca del Penedès. Aquestes relíquies només s'exhibeixen el dia de Sant Fèlix, el 30 d'agost, dia central de la Festa Major de Vilafranca. L'actual altar de Sant Fèlix és del 1916, ofert juntament amb l'Enterrament de Crist, pel Bisbe Torras i Bages, i son obra de l'escultor Josep Llimona.
La porta lateral, durant anys entrada principal, dita de Santa Maria i antigament Dels capellans , és de finals del segle XIII, amb restes de policromia romànica. La seva façana principal és d'estil neogòtic, realitzada l'any 1903, afegint dues torres i engrandint la rosassa de damunt del pòrtic. El campanar de planta octogonal, és del segle XIX, està coronat per la imatge d'un àngel i situat a la dreta de la capçalera del temple.
Durant la guerra civil espanyola de l'any 1936, moltes obres d'art del seu interior van ser destruïdes