Tàrraco

Tàrraco, a photo by Queralt Vegas on Flickr.

Tàrraco (del llatí Tarraco) fou la ciutat romana capital de la Hispània Citerior i després de la província de la Tarraconense, actualment Tarragona.
Els orígens de Tàrraco es troben en una petita guarnició romana que els germans Gneu i Publi Corneli Escipió deixaren durant la Segona Guerra Púnica, l'any 218 aC. Aquest primer assentament (situat al costat d'un oppidum ibèric, probablement Cesse) aviat va esdevenir una important base militar que donà lloc a la ciutat de Tàrraco.
Tarraco fou la principal base d'hivernada dels exèrcits romans a Hispània que iniciaren un llarg i complex procés d'incorporació de les terres peninsulars al nou ordre polític, cultural i econòmic de la romanitat, on Tàrraco va jugar un paper fonamental.
L'any 45 aC, Juli Cèsar li va concedir l'estatut de colònia romana de dret romà, (Colonia lulia Urbs Triumphalis Tarraco). Posteriorment, l'any 27 aC, August, qui va residir-hi entre els anys 26-25 aC i seguia les operacions militars de la Cornisa Cantàbrica, li va concedir la capitalitat de la província Tarraconense dins de la nova organització provincial. S'inicià aleshores l'aplicació d'un programa dirigit a dotar a la colònia romana d'un alt nivell urbanístic i monumental, d'acord amb la importància i significació de la ciutat. Tàrraco va arribar al seu màxim prestigi durant el segle II dC.
«Tàrraco serà una Roma en petit: una ciutat fortificada, amb edificis públics dedicats als déus, l'administració i el lleure dels ciutatadans. Una divisió clara entre barris suburbials i barris dels potentats, una vida urbana rica i intensa... L'actual Tarragona serà considerada a tot l'Imperi com una mena de paradís, un lloc on la vida és plaent i còmoda, obiviament per a tots aquells que es podien permetre una vida així.»
En aquesta època, els habitants romans d'aquesta ciutat gaudiren d'un nivell de vida que no es tornarà assolir fins ben bé a l'edat moderna. Com a mostra el testimoni de Luci Anneu Flor, orador romà del segle II dC:
«Tàrraco per a mi és la ciutat més agradable i estimada de totes les que s'escauen per al descans. Aquí tens un poble honrat, econòmic, tranquil, que manté una certa recança envers els forasters, però una vegada coneguts les tracta bé. El cel, que és molt temperat, no té canvis bruscs de temperatura i l'any sembla una primavera constant. La terra és fèrtil als camps i més encara als puigs, i produeix vi i blat tan bons com a Itàlia sense ser la collita de la tardor inferior. A més a més, la ciutat ofereix grans avantatges, ja que conserva estendards del Cèsar i ostenta el nom seu el títol triomfant. Però posseeix també monuments notables de procedència estrangera: si mires els temples antics, veus que aquí s'adora Júpiter Ammó.»
La vitalitat es mantingué fins a mitjan s. III dC. quan, com a conseqüència de la crisi general i amb les primeres incursions dels francs, s'inicià un procés de progressiva recessió tant en l'ordre demogràfic com en l'urbanístic que es plasmà en la destrucció i l'abandó de gran part de la ciutat, tret de la part alta que esdevindrà el nucli principal de l'hàbitat. Tanmateix, i malgrat les invasions dels bàrbars, els tarraconenses mantindran lleis i costums durant molts més anys que en altres ciutats del món romà. Per tant, són més de vuit segles de persistència romana a Tarragona.