dijous, 14 d’abril de 2011

Sant Pere de Galligants

Sant Pere de Galligants by Queralt Vegas
Sant Pere de Galligants, a photo by Queralt Vegas on Flickr.

Es troba situat a les afores del recinte de la Força Vella de l'antiga Girona, a l'altra banda del riu Galligants. Al seu davant hi ha la petita església de Sant Nicolau.

Aquesta abadia benedictina té els seus orígens cap a l'any 992, quan el compte Ramon Borrell va vendre les seves possessions en el Raval de Sant Pere a l'abat. L'any 1117 va ser annexionada al monestir de la Grassa (al Llenguadoc), malgrat no va deixar mai de tenir abat.

Uns anys més tard, cap a l'any 1131, es va iniciar la construcció de l'església actual sota el patrocini de Ramon Berenguer III. Té planta basilical amb 3 naus i creuer amb quatre absis orientats cap a l'est. És un fet curiós, ja que a la banda del campanar només trobem un absis i en canvi a l'altra banda del creuer se'n poden trobar dos de dimensions inferiors. Aquests dos absis estan separats interiorment per una columna amb el capitell esculpit.

El creuer està acabat al nord amb un altre absis, el que fa pensar que originàriament existia un altre temple amb tres absis en forma de creu i cimbori, com l'església propera de Sant Nicolau. Sobre aquest cimbori s'alçaria el campanar octogonal, que és l'únic element de capçalera que manté decoració llombarda.

El seu campanar és de planta octogonal amb mitges torres a la base i dos pisos de finestres geminades. La capçalera, tal i com es pot veure en les imatges antigues, va formar part de la muralla de la ciutat des del segle XIV i per tant al llarg dels anys va ser molt modificada i malmesa. Van ser especialment importants els danys durant la Guerra del Francès, moment en que l'artilleria francesa va bombardejar el monestir des del Castell de Montjuïc. L'estat de ruïna del monestir va propiciar la desaparició de diferents elements litúrgics i del cor.

L'any 1835, desprès de la desamortització es va convertir en caserna de la Guardia Civil fins l'any 1870 en que es va recuperar per com a museu, moment en que es van afegir dues plantes al claustre. A la dècada dels seixanta es van iniciar les obres de restauració que li van retornar l'aspecte original.

La nau principal està coberta amb volta de canó reforçada per arcs torals que es recolzen en robustes columnes adossades. Els capitells estan decorats si bé la seva talla és una mica tosca. Una motllura decorada recorre la nau pel punt on arrenca la volta. Les naus laterals estan cobertes amb volta de quart de cercle sense arcs torals. La separació entre naus es fa a través d'arcs formers de mig punt, que es sustenten en pilars de planta quadrada, on estan adossades les columnes de la nau principal.

Tenen una talla una mica més acurada els capitells dels arcs formers del transsepte. Encara es poden veure restes de la policromia que els decorava.

L'absis principal està precedit d'un ampli presbiteri, en el que trobem columnes amb els capitells esculpits seguit els mateixos criteris que en la nau. Alguns d'ells encara conserven restes de policromia.

L'interior de l'absis està decorat amb una sèrie d'arcuacions cegues que es recolzen en columnes cilíndriques amb capitells ricament esculpits. Els dos més exteriors s'han perdut. També podem observar la decoració de la motllura, que recorre l'absis per sobre els arcs. La il·luminació d'aquest espai s'aconsegueix a través de tres finestres de mig punt. La central estava decorada externament. Queden restes de dos capitells i del guardapols.

La rosassa està formada per dos cercles concèntrics units per vuit columnes radials amb capitells en tots dos extrems. La rosassa que trobem a la façana és una reproducció de l'original, que es troba a l'interior del temple, en l'absidiola del costat nord del transepte.

El claustre es troba situat a la part sud del temple i es va construir entre 1154 i 1190. És tracta d'un claustre amb unes dimensions inferiors al de la Catedral, però mantenen forces similituds. El claustre de Sant Cugat del Vallès, de construcció posterior, també manté alguns trets constructius i escultòrics similars. Nombroses làpides funeràries hebrees procedents del cementiri proper de Montjuïc (segles XII-XV) van ser aprofitades en la construcció de les parets del claustre.

L'any 1592 el monestir va recuperar la independència i se li van annexionar els monestirs de Sant Miquel de Cruïlles i de Sant Miquel de Fluvià. L'any 1835 la comunitat monàstica el va abandonar. En l'actualitat és la seu del Museu Arqueològic de Girona.