dilluns, 21 de febrer de 2011

Catedral de Girona


Catedral de Girona
Cargado originalmente por Queralt Vegas
La posició de la Catedral de Girona, enlairada, rotunda i dominant de la ciutat, té el seu orígen en l'època de la fundació romana de Gerunda. En aquest indret, s'hi edificà la plaça del fòrum romà, que inclouria un temple de culte, malgrat que tan sols s'en conserven uns quants fragments amb decoració arquitectònica que permeten datar-la a principis de la nostra era. Aquests fragments, alguns dels quals foren incorporats a l'obra romànica i recentment descoberts i estudiats, de gres de Domeny, conserven un recobriment de calç pintat de colors brillants: blanc, blau, verd o vermell, amb decoració de talla. S'ha identificat un total de més de trenta blocs (projecte Progress 1998-99).

El culte cristià va arrelar ben aviat a les nostres contrades: Frontinià, bisbe de Girona, apareix documentat el 516; els sarcòfags luxosos de tema cristià de l'església de Sant Feliu, són proves d'un grup urbà dominant convertit al cristianisme el segle IV, amb una potència econòmica que possibilita la importació d'aquestes sepultures de Roma. El bisbe Frontinià encapçala l'episcopologi gironí d'època visigòtica, malgrat l'existència de referències prèvies. Així, una carta del papa Innocenci I als assistents al I Concili de Toledo (aproximadament, any 400), exhorta els bisbes hispànics a deposar els prelats ordenats il·legítimament per Rufí i Minici: [...] s'han queixat que Minici hagués ordenat un bisbe a l'església de Girona en condicions semblants [...].

La primera església cristiana, però, no va substituir immediatament el temple romà del fòrum, sinó que, com esmenta Marc Sureda molt probablement es dreçà en el lloc de l'església de Sant Feliu, fora de les antigues muralles urbanes, sobre la tomba d'aquests prestigiós màrtir de principis del segle IV que ja cantava el poeta Prudenci en la mateixa centúria. El temple de la part alta de la ciutat possiblement va ser emprat com a església cristiana només a partir del segle V.

Després de la invasió sarraïna -Girona va entrar a l'òrbita musulmana sobre l'any 717- i del lliurament de la ciutat a les tropes de Carlemany el 785, es va dur a terme una reorganització urbana que va donar forma a la ciutat medieval: es referen les muralles i, a principis del segle IX, el temple intramur, segurament l'antic temple romà, atès que no es té constància de cap construcció nova, va esdevenir la catedral de Santa Maria, primer compartida amb Sant Feliu i posteriorment amb una sola dedicatòria.

Aquest temple es trobava molt a prop de la primera sinagoga de Girona, segons indica un document datat el 987, del que se'n conserva un còpia del 1664, en el que es descriu la venda d'una casa que afrontava per ponent amb la sinagoga dels jueus i pel nord amb la catedral de Girona.

La catedral romànica.


A principis del segle XI, el germà de la comtessa Ermessenda, el bisbe Pere Roger, va construir una nova catedral, un palau episcopal i una nova residència pels canonges. El temple es va iniciar el 1015, i va ser consagrat el 21 de setembre de 1038, vint-i-tres anys més tard, pràcticament acabat, per Pere Roger, conjuntament amb el bisbe matropolità de Narbona, prelats, i la comtessa Ermessenda, que el mateix dia atorgà tres-centes unces d'or per a la construcció d'un retaule d'aquest metall que presidís l'altar major. Fins al segle següent no s'acabaren els elements encara pendents: el campanar (la torre de Carlemany), la ornamentació de les portes, l'acabament del claustre i altres construccions associades. L'acta de consagració recorda que Dignum siquidem erat ut post consumationem ecclesiae quam ceperant a fundamentis decenter renovare [...] (En efecte, era escaient que així ho fessin després de l'acabament de l'església que havien començat a renovar decorosament des dels seus fonaments [...]).

Les darreres investigacions arqueològiques (importantíssims treballs de recerca del projecte Progress) han determinat que aquesta catedral inicial tenia una llargària total de 60 metres, constava d'una nau única de 14 metres d'amplada exterior, amb una galilea amb capella alta a l'entrada de ponent, i dos campanars (un d'ells, encara d'empeus, és l'anomenada Torre de Carlemany). Aquest edifici es mantingué fins a principis del segle XIV en què es va fer palesa la seva insuficiència. D'aquesta construcció inicial en romanen la Torre de Carlemany (usada de contrafort per a la nau gòtica, que conserva la decoració típica del romànic llombard), el claustre, els soterranis de la catedral i la sagristia (avui capella).

El claustre, un dels més importants de Catalunya pels seus conjunts escultòrics, és de planta trapezoidal, en l'espai entre els murs de l'església i l'actualització carolingia de la muralla. Els capitells presenten diversa iconografia: des de motius orientalitzants de tipus vegetal i animal, a escenes de l'Antic i del Nou Testaments (Adam i Eva, Caín i Abel, Esaú, Jacob i Raquel, Crist baixant als inferns...). A més dels elements arquitectònics enunciats, cal esmentar també la mesa d'altar, donada per la comtessa Ermessenda, i la dita "cadira de Carlemany", càtedra episcopal, del segle XI com l'ara anterior, tallada en marbre; aquest conjunt de peces constitueixen uns notables primers exemplars d'escultura romànica a Catalunya.

La nau gòtica.


L'any 1312 es va decidir edificar una nova capçalera a la catedral, modificació adduida per la insuficiència d'espai per a les celebracions litúrgiques; la intenció, però venia de lluny: el 1292 Guillem Gausfred, un dignatari eclesiàstic, deixà en testament una quantitat per refer-la. En aquest moment no es pensava anar més enllà, com s'esmenta a La Catedral de Girona. Redescobrir la seu romànica, i que no semblava imprescindible bastir sencer un nou temple. Així, la resolució del Capítol va ser, literalment: Capitulum Gerundense more solito congregatum statuit, voluit et ordinavit, quod caput ipsius ecclesiae de novo construeretur et hedificaretur, et circum circa ipsum caput, novem capellae, fierunt et in dormitorio veteri, fierit sacristia. (El Capítol de la seu de Girona reunit com de costum ha establert, volgut i ordenat que sigui construïda i bastida de nou la capçalera d'aquesta església i a l'entorn d'aquesta capçalera s'edifiquin nou capelles i en l'antic dormitori [de la Canònica] es faci la sagristia).

La construcció de la capçalera concebuda amb nou capelles radials sobrepassà la deixa testamentària. Per poder continuar les obres i sanejar-ne els comptes, el bisbe Guillem de Vilamarí va cedir-ne les rendes dels beneficis vacants durant cinc anys.

El presbiteri gòtic va ser consagrat el 12 de març 1347, i es va acabar totalment cap al 1355; en aquests moments és palès que les intencions apuntaven a la construcció, sencera, d'un nou temple, més adequat a una ciutat i a un bisbat que ja havia assolit una població que havia multiplicat per entre deu i dotze vegades la que comptabilitzava el segle XI. Pere Campmagre i Pere de Coma, entre altres, varen ser els mestres d'obres encarregats d'iniciar-ne la construcció. El 1386 es va convocar una reunió de mestres d'obres, reunió en la que es va acordar seguir l'edificació a tres naus, solució que provocà les protestes d'alguns canonges partidaris de la nau única, habitual en l'entorn romànic català, i que tenia la seva continuació en l'arquitectura gòtica.

Les obres avançaren lentament i a la fi, entre el 1416 i 1417, una altra reunió de mestres d'obres, conjuntament amb la decisió del Capítol i del bisbe Dalmau de Mur, acordà que es reprengués la construcció a una sola nau, això si, sota la responsabilitat del mestre Antoni Canet, defensor del projecte inicial i executor dels dos primers trams. La construcció del nou edifici gòtic no va comportar, d'entrada, l'enderroc de l'anterior romànic; ans al contrari, els elements romànics serviren de punt de recolzament de les bastides i, quan s'acabava una tramada, era el moment de la demolició de la part corresponent a l'anterior edificació. Les restes que quedaven de l'antiga construcció romànica, l'atri occidental i el que quedava de l'antiga façana, foren enderrocades el 1701.

El 1450 ja estaven cobertes les dues primeres tramades de la gran volta, però dificultats de caire polític i econòmic alentiren el seu avençament. Davant aquesta situació, el 1513 el Capítol es va resignar a unir les dues tramades gòtiques a la part de l'edifici romànic encara existent, donant lloc així a un edifici de construcció mixta d'aspecte pintoresc, que el pintor Pere Mates va reflectir en la seva obra La Pietat, pintura en la que el paisatge del fons, representa la fesomia de la seu romànica. El 1577, gràcies a l'impuls del bisbe Benet de Tocco i sota la direcció de l'arquitecte Joan Balcells, es seguí l'obra de la gran nau, que va acabar el 1606 amb una unitat d'estil amb la resta de la construcció gòtica.

Amb 23 metres d'amplada i 35 d'alçària, és la nau única més ampla de l'arquitectura gòtica mundial. La nau central de la basílica de Sant Pere de Roma només la supera en tres metres.

La primera pedra de la façana actual es va col·locar el mateix any 1606, però s'hi va treballar amb molta lentitut: un any més tard només s'hi havien instal·lat les piques d'aigua beneita i les portes. La resta de la façana no es va iniciar fins el 1680, i finalitzà definitivament a l'entorn de 1960: entre 1961 i 1962 s'instal·laren a les fornícules les escultures monumentals obra d'escultors locals contemporanis (Josep M. Bohigas, Antoni Casamor, Jaume Busquets, Domènec Fita).

La construcció del camapanar, en substitució d'un dels antics cloquers de la seu romànica, començà el 1580. No obstant, l'any següent encara s'excavaven els fonaments. El mestre major de l'obra de la Catedral, Jaume Busquets va presentar el seu projecte el 1582. El 1607 s'instal·laren les campanes a un campanar que encara no havia superat al nivell de la cornisa. El 1751 el Capítol acordà seguir la construcció del campanar, segons un projecte de l'arquitecte Soriano, i aixecar l'octògon irregular que el corona amb una planta diferent de la resta de la torre. El coronament del campanar es va efectuar el 1764, data en la que es va celebrar un contracte per a la realització de l'àngel que el culmina (l'actual n'és una rèplica del 1967). L'alçada total de la torre és de 67 metres, i conté sis campanes, entre les que es troba la Beneta o Bombo, construïda el 1574 i beneïda pel bisbe de Tocco. La darrera obra efectuada són les arquivoltes de la Plaça dels Apòstols, de construcció moderna (1975). A partir d'aquesta data només s'hi han dut a terme obres de restauració, com la de la torre del 2003.

www.pedresdegirona.com/separata_catedral_1.htm