Història
El monestir, així com el castell de Montsoriu, està íntimament relacionat amb la casa dels Cabrera, vescomtes de Girona. Segons consta en l'acta fundacional, els vescomtes Guerau i Ermessenda van decidir construir el cenobi per a "salvar les seves ànimes" i perquè Déu els ajudés a salvar-se dels seus enemics.
La construcció es va iniciar el 4 juny 1038 i l'encarregat de supervisar les obres va ser Sunyer, primer abat de Sant Salvador. Sunyer va morir abans que l'edificació finalitzés i va ser el seu successor, l'abat Amat, qui finalment va culminar l'obra. L'església del monestir va ser consagrada pels bisbes de Girona i de Barcelona el 4 octubre 1068. A la cerimònia va assistir Ponç Guerau, fill dels vescomtes de Cabrera, així com diversos nobles.
Durant els primers anys d'existència del monestir es van realitzar importants obres d'ampliació, com la construcció de l'església de Santa Maria, propera a l'edifici principal, destinada a donar acollida als nombrosos fidels que s'acostaven fins a Sant Salvador. Els devots acudien de forma massiva, sobretot per venerar les relíquies dels sants Iscle i Victòria, donades el 1263 pel vescomte Guerau IV de Cabrera. Les relíquies es conservaven en una arqueta que va desaparèixer entre 1820 i 1823.
La casa de Cabrera va fer importants donacions al cenobi el que va permetre que aquest creixés en importància. Al segle XIII fins i tot va tenir un monestir filial a la comarca del Rosselló, el de Sant Salvador de la Sira. En el 1373 aquest monestir va ser venut als cavallers hospitalaris de Mas-Déu. A mitjans d'aquest mateix segle, el monestir es va convertir en filial del Sant Cugat encara que va seguir conservant abat propi.
Miquel Samsó (president de la Generalitat de Catalunya de l'any 1470 al 1473), va ser abat entre 1470-1507, fent construir la casa abacial gòtica i la façana de l'església.
A principis del segle XIX, la vida al cenobi seguia sent activa. Durant la invasió napoleònica, les tropes franceses es van dur de Sant Salvador un total de 17 campanes. El 1821, un decret va ordenar que els monjos abandonessin el monestir durant un període de tres anys, el que va propiciar una primera espoliació de les seves pertinences. Finalment, el 1835, els vuit monjos que encara quedaven juntament amb l'abat Isidre Santacreu, van abandonar de forma definitiva el recinte, donant per finalitzada la vida monacal a la vila de Breda.
Edifici
Es conserva molt poc de la construcció romànica original. L'antic campanar de l'església, construït al segle XI, és l'edifici més ben conservat. Es tracta d'una esvelta torre d'una alçada de 32 metres i de planta rectangular. Consta de cinc pisos amb finestres als quatre superiors.
L'antiga església, d'estil gòtic i construïda entre el segle XIV i el segle XVI, funciona com temple parroquial. Té un claustre d'estil romànic tardà que va quedar parcialment destruït el 1877 durant l'última guerra carlina. Annex al claustre hi ha l'antiga casa abacial que inclou un ampli pati amb finestrals i arcs gòtics, conegut com pati de l'abadia. Les tombes dels nobles que es van enterrar en el cenobi, entre ells els de la casa de Cabrera, van ser profanades i espoliades i queden poques restes d'elles. Destaca l'antiga llosa dels vescomtes de Cabrera del segle XVI.
L'església annexa de Santa Maria és en l'actualitat un museu municipal que acull l'obra del pintor Josep Aragay.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada