Va ser fundat per Ermessenda de Carcassona, esposa del comte Ramon Borrell. Ermessenda va adquirir al 1019 unes terres pertanyents al bisbe de Girona a les quals ja existia una petita església. El propi bisbe es va encarregar de reconstruir aquesta església perquè pogués establir-se la comunitat. Ermessenda es va encarregar de dotar al cenobi amb terres en diversos llocs, donacions que va continuar el seu fill Ramon Berenguer I.
Aviat es va establir una comunitat de sis religioses i el cenobi es va convertir amb el lloc preferit per les joves de les famílies adinerades de la comarca que volien servir a Déu. Al 1342 la comunitat era de 20 monges. L'any 1550 va quedar unit per ordre papal al priorat de Valldemaria, prop d'Hostalric.
Al 1640 la comunitat va haver d'abandonar el monestir i refugiar-se a les muralles de Girona; cosa que va succeir de nou durant el lloc de les tropes napoleòniques de la ciutat. Les tropes franceses van utilitzar el cenobi com hospital militar. Va ser abandonat de forma breu després de la desamortització de 1835 encara que aviat es va recuperar l'activitat monacal.
Queda molt poc de l'edifici original. Les restes de major antiguitat són els que conformen el cos central de l'església. Són restes corresponents a una reforma realitzada al segle XII.
A l'origen, l'església era una replica una mica més gran de l'església del monestir de Sant Pere de Galligants amb un cimbori i un absis central molt semblants. La de sant Daniel tenia, no obstant això, creuer, donant-li així planta de creu grega. La volta primitiva de l'església ha desaparegut. La façana va ser ampliada, a pesar de això, encara pot veure's la més antiga al centre. La primitiva portalada es va substituir al segle XV.
Al temple es troba una petita cripta a la qual es veneren les restes del màrtir Daniel que van arribar, segons la tradició, des de Arles. El cos es troba dintre d'un sepulcre realitzat en 1345 per Aloi de Montbrai per ordre del bisbe Arnau de Mont-rodon.
El claustre és de dos pisos. El pis inferior està datat al segle XIII mentre que el superior és del XV. Té forma rectangular, amb dues galeries el doble de llarga que les altres. La decoració inferior és romànica. Presenta columnes dobles amb capitells d'estil corinti. El superior és molt més simple i d'estil gòtic.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Girona. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Girona. Mostrar tots els missatges
diumenge, 20 de febrer del 2011
dimarts, 17 d’agost del 2010
Estany de Banyoles
L'Estany de Banyoles és el llac natural més gran de Catalunya i l'origen i principal signe d'identitat de la ciutat de Banyoles. Mesura aproximadament 2150 m de llargada, la seva amplada màxima del lòbul nord és de 775 m i la del lòbul sud 725 m. La seva superfície és de 111,7 hm² i la seva profunditat màxima és de 130 m. L'estany i la seva conca lacustre són considerats com el conjunt càrstic més extens de la Península Ibèrica i un sistema ambiental de notable valor.
Situat a ponent del terme municipal de Banyoles, fou declarat per la Generalitat de Catalunya com a zona integrada en el Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN). El 2003 va ser inclòs en la Llista Ramsar de Zones Humides d'Importància Internacional i ha estat proposat per formar part de la xarxa Natura 2000, en l'àmbit de la regió mediterrània. Així mateix, l'Ajuntament de Banyoles i la societat civil de la ciutat i comarca en reclamen la seva declaració com a Parc Natural.
Durant la realització dels Jocs Olímpics d'estiu de 1992 a la ciutat de Barcelona l'estany, i la població de Banyoles, albergaren la competició de rem.
Formació de l'estany i la conca lacustre
L'estany de Banyoles està situat al costat de la falla de l'Empordà, que separa un bloc de material impermeable, ara elevat a l'est de l'actual emplaçament de l'estany, d'un bloc format per materials calcaris, permeable, que forma el terreny propi on s'ubica el llac. Aquest trencament, succeït fa 250.000 anys, hauria elevat una secció del terra, deixant al descobert, i formant una barrera al mateix nivell que la part no elevada, el material impermeable. L'origen del llac es deu a les filtracions del riu Fluvià, més al nord, a través d'una capa de material calcària situada just a sobre de la capa impermeable de la secció no elevada. Al llarg del temps l'aigua ha anat desfent el material calcari, fent-se camí cap al sud, fins trobar el material impermeable en el lloc on hi ha la falla. No podent continuar perforant horitzontalment, ha prosseguit el camí verticalment, passant a través dels materials permeables (calcari, guixos) fins aflorar a la superfície formant un llac en forma de "8", resultat de la unió de dos embuts o calderes. Aquest procés de dissolució de material calcari a causa del drenatge d'aigua es coneix com "càrstica".
El primer Estany de Banyoles tenia una extensió molt superior a l'actual, inundant tota la seva zona de ponent entre sis i vuit metres per sobre el nivell actual.
L'origen de les aigües
Molts autors creien que l'origen de les aigües de l'Estany estava relacionat amb pèrdues dels rius Ter i Fluvià. Els estudis de la segona meitat del segle XX, però, demostraren que l'Estany és alimentat de manera subterrània pels aqüífers provinents del nord i l'oest, a la zona de l'Alta Garrotxa.
ca.wikipedia.org/wiki/Estany_de_Banyoles
Situat a ponent del terme municipal de Banyoles, fou declarat per la Generalitat de Catalunya com a zona integrada en el Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN). El 2003 va ser inclòs en la Llista Ramsar de Zones Humides d'Importància Internacional i ha estat proposat per formar part de la xarxa Natura 2000, en l'àmbit de la regió mediterrània. Així mateix, l'Ajuntament de Banyoles i la societat civil de la ciutat i comarca en reclamen la seva declaració com a Parc Natural.
Durant la realització dels Jocs Olímpics d'estiu de 1992 a la ciutat de Barcelona l'estany, i la població de Banyoles, albergaren la competició de rem.
Formació de l'estany i la conca lacustre
L'estany de Banyoles està situat al costat de la falla de l'Empordà, que separa un bloc de material impermeable, ara elevat a l'est de l'actual emplaçament de l'estany, d'un bloc format per materials calcaris, permeable, que forma el terreny propi on s'ubica el llac. Aquest trencament, succeït fa 250.000 anys, hauria elevat una secció del terra, deixant al descobert, i formant una barrera al mateix nivell que la part no elevada, el material impermeable. L'origen del llac es deu a les filtracions del riu Fluvià, més al nord, a través d'una capa de material calcària situada just a sobre de la capa impermeable de la secció no elevada. Al llarg del temps l'aigua ha anat desfent el material calcari, fent-se camí cap al sud, fins trobar el material impermeable en el lloc on hi ha la falla. No podent continuar perforant horitzontalment, ha prosseguit el camí verticalment, passant a través dels materials permeables (calcari, guixos) fins aflorar a la superfície formant un llac en forma de "8", resultat de la unió de dos embuts o calderes. Aquest procés de dissolució de material calcari a causa del drenatge d'aigua es coneix com "càrstica".
El primer Estany de Banyoles tenia una extensió molt superior a l'actual, inundant tota la seva zona de ponent entre sis i vuit metres per sobre el nivell actual.
L'origen de les aigües
Molts autors creien que l'origen de les aigües de l'Estany estava relacionat amb pèrdues dels rius Ter i Fluvià. Els estudis de la segona meitat del segle XX, però, demostraren que l'Estany és alimentat de manera subterrània pels aqüífers provinents del nord i l'oest, a la zona de l'Alta Garrotxa.
ca.wikipedia.org/wiki/Estany_de_Banyoles
Subscriure's a:
Missatges (Atom)