La nostra àliga és una de les poques que a Catalunya conserva la seva funció primordial, rendir homenatge a aquelles persones que en considerem mereixedores, com ara altes autoritats que visiten la ciutat o quan algun bisbe pren possessió del bisbat de Solsona. Aquesta figura només és present en les poblacions amb el títol de "ciutat".
Regularment, l'àliga balla tres cops durant la Festa Major, els dies 8 i 9 de setembre, en els ballets del migdia, i el dia 8 també a la tarda, a la processó que es fa en honor a la Mare de Déu a la plaça Major. La peça actual data de 1956, tot i que és una de les primeres figures que sorgiren a la processó del Claustre. El seu ball és solemne i majestuós i conserva compassos de la música original. Anys enrera, anava acompanyada de dos aligons.
www.solsonalafesta.net/laliga.html
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cultura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cultura. Mostrar tots els missatges
divendres, 8 d’octubre del 2010
dijous, 30 de setembre del 2010
Els trabucaires de Solsona
Solsona és la ciutat més antiga que disposa d'un conjunt de persones la funció de les quals és galejar els moments més importants del transcurs de la festa. Valentí Jalmar ens en dóna referència l'any 1648. Es tracta del grup més antic i prestigiós de Catalunya i l'únic de les terres de Lleida.
Tot i no formar part estrictament del conjunt de les comparses, el moment de més apogeu d'aquest grup té lloc durant la Festa Major, en què fa una galejada anomenada circumval·lació de les muralles, a l'estil d'unes matinades. En la recepció de la visita d'una autoritat -tant en el marc de la Festa Major com fora d'aquesta- també s'encarreguen de la tronada. Així mateix, actuen en el moment que, a la tarda, surt la imatge de la Mare de Déu i quan aquesta arriba a la plaça. Els trabucaires solsonins poden considerar-se com el grup mare de tots aquells que s'han format arreu de Catalunya.
www.solsonalafesta.net/elstrabucaires.html
Tot i no formar part estrictament del conjunt de les comparses, el moment de més apogeu d'aquest grup té lloc durant la Festa Major, en què fa una galejada anomenada circumval·lació de les muralles, a l'estil d'unes matinades. En la recepció de la visita d'una autoritat -tant en el marc de la Festa Major com fora d'aquesta- també s'encarreguen de la tronada. Així mateix, actuen en el moment que, a la tarda, surt la imatge de la Mare de Déu i quan aquesta arriba a la plaça. Els trabucaires solsonins poden considerar-se com el grup mare de tots aquells que s'han format arreu de Catalunya.
www.solsonalafesta.net/elstrabucaires.html
Els gegants de Solsona
La primera referència sobre els gegants és de 1675, quan va aparèixer una primera parella. La segona parella arribaria l'any 1727, amb motiu de la translació de la imatge de la Mare de Déu del Claustre. És poc comú que les ciutats es dotessin tan aviat d'un conjunt de gegants tan nombrós en una mateixa festa.
Dels nostres gegants també és destacable la seva evolució. Les figures femenines han anat adaptant la seva imatge als canvis, com en la major part de poblacions catalanes, per tal de mostrar la moda de cada temps; no va ser fins a l'any 1935 que van començar a vestir de forma medieval. Quant a les figures masculines, cal dir que han mantingut sempre la seves pròpies característiques, de noble, el gegant jove, i de guerrer, el gegant vell.
Precisament aquest darrer és, juntament amb el drac, l'element per antonomàsia de la nostra Festa Major. Ho destaca el fet que, tot i haver hagut de canviar la peça per diverses raons, la població solsonina no ha acceptat que canviés d'aspecte i, si observem el gegant vell del segle XIX i el de 1959, les diferències són poques. S'ha exigit sempre uns requisits estètics i simbòlics que l'identifiquen.
www.solsonalafesta.net/elsgegants.html
Dels nostres gegants també és destacable la seva evolució. Les figures femenines han anat adaptant la seva imatge als canvis, com en la major part de poblacions catalanes, per tal de mostrar la moda de cada temps; no va ser fins a l'any 1935 que van començar a vestir de forma medieval. Quant a les figures masculines, cal dir que han mantingut sempre la seves pròpies característiques, de noble, el gegant jove, i de guerrer, el gegant vell.
Precisament aquest darrer és, juntament amb el drac, l'element per antonomàsia de la nostra Festa Major. Ho destaca el fet que, tot i haver hagut de canviar la peça per diverses raons, la població solsonina no ha acceptat que canviés d'aspecte i, si observem el gegant vell del segle XIX i el de 1959, les diferències són poques. S'ha exigit sempre uns requisits estètics i simbòlics que l'identifiquen.
www.solsonalafesta.net/elsgegants.html
Drac de Solsona
El drac és l'element per antonomàsia de la Festa Major de Solsona, juntament amb el gegant vell. Ha destacat sempre pel seu elevat pes, de 96 kg, ja que és fet per una estructura totalment de fusta i revestida per un conjunt de prop de 10.000 escates; igualment, la seva antiguitat de més de 300 anys ha potenciat l'interès per conservar-lo.
Data de l'any 1692 i només ha sofert petites restauracions com a les ales i les escates. És, per tant, un dels tres dracs més antics de Catalunya, juntament amb el de Vilafranca del Penedès i el de la Bisbal d'Empordà. Per això, i per la seva excel.lent figura, una reproducció a escala va ser adaptada com a premi d'un certamen atorgat per la Generalitat de Catalunya en l'àmbit cultural. A més de la seva antiguitat de més de tres segles, és destacable la gran bellesa escultòrica i detallista d'aquesta figura, en comparació amb la resta de dracs històrics. El seu ball és progressiu i agònic, i culmina amb l'esclat de dos fuets. També és present a la "roda de foc"
www.solsonalafesta.net/eldrac.html
Data de l'any 1692 i només ha sofert petites restauracions com a les ales i les escates. És, per tant, un dels tres dracs més antics de Catalunya, juntament amb el de Vilafranca del Penedès i el de la Bisbal d'Empordà. Per això, i per la seva excel.lent figura, una reproducció a escala va ser adaptada com a premi d'un certamen atorgat per la Generalitat de Catalunya en l'àmbit cultural. A més de la seva antiguitat de més de tres segles, és destacable la gran bellesa escultòrica i detallista d'aquesta figura, en comparació amb la resta de dracs històrics. El seu ball és progressiu i agònic, i culmina amb l'esclat de dos fuets. També és present a la "roda de foc"
www.solsonalafesta.net/eldrac.html
diumenge, 12 de setembre del 2010
La mulassa amb Antoniu Ricu. (Solsona)
La figura actual de la mulassa és una còpia extreta de la peça de 1691 -que encara es conserva-, que va haver-se de substituir a causa del gran pes del cap inicial de 21 kg, que va canviar-se per un d'igual de 5 kg. Per confirmar la seva antiguitat, a dins del cap s'hi conserva encara un tros de paper d'una restauració amb data de 1700.
A més del seu valor històric, un dels actors d'interès de la mulassa és el de ser l'única de la seva tipologia que apareix cavalcada a la Península Ibèrica. Aquest costum de bestiari cavalcat és més propi de les zones franceses. El genet solsoní s'anomena Antoniu Ricu, que segons diu la tradició popular va anar a fer les amèriques i va tornar amb una certa fortuna -i corria per la ciutat amb un havà.
Tot i no tenir ball propi, col·labora en la cercavila i la "roda de foc" amb els seus fuets
A més del seu valor històric, un dels actors d'interès de la mulassa és el de ser l'única de la seva tipologia que apareix cavalcada a la Península Ibèrica. Aquest costum de bestiari cavalcat és més propi de les zones franceses. El genet solsoní s'anomena Antoniu Ricu, que segons diu la tradició popular va anar a fer les amèriques i va tornar amb una certa fortuna -i corria per la ciutat amb un havà.
Tot i no tenir ball propi, col·labora en la cercavila i la "roda de foc" amb els seus fuets
dissabte, 11 de setembre del 2010
Onze de Setembre
L'Onze de Setembre, Diada Nacional de Catalunya, es commemora la resistència de la ciutat de Barcelona després de 14 mesos de setge en1714 davant el duc de Berwick durant la Guerra de Successió en la que els Borbó (Felip V) i els Àustries (amb l'Arxiduc Carles) varen lluitar per tota Europa per la corona d'Espanya, on va adquirir caràcter de guerra civil ja que els partidaris d'ambdós candidats estaven repartits per tot el territori, concentrat-se els felipistes a la part de Castella, Andalusia i nord-oest de la península, i els austricistes a la Corona d'Aragó, Principat de Catalunya, Regne de València i Regne de Mallorca. Amb la victòria de Felip V, s'implanta un sistema polític uniforme a gairebé tot el regne de Castella, derogant-se els privilegis nobiliaris, Furs i institucions d'autogovern respectades per la Casa d'Àustria, de la Corona d'Aragó i la resta de regnes declarats austricites (excepte Menorca, llavors sota domini anglès). Per això, l'11 de setembre també es recorda la consegüent abolició de les institucions i llibertats civils catalanes
El Parlament de Catalunya, l'any 1980, va declarar-la institucionalment com a festa nacional de Catalunya. L'article 8.1 de l'Estatut d'Autonomia de2006 declara: "Catalunya, definida com a nacionalitat en l'article 1, té com a símbols nacionals la bandera, la festa i l'himne". L'article 8.3 estableix:"La festa de Catalunya és la Diada de l'Onze de Setembre".
Les entitats i els partits polítics tradicionalment fan ofrenes florals, tant a Barcelona com a la resta del Principat, als monuments de Rafael Casanova(1660-1743) que va morir 30 anys després a Sant Boi de Llobregat on va seguir exercint com a advocat, i Josep Moragues i Mas (1669-1715) que va ser torturat i executat pel delicte de rebel•lió.
Les organitzacions i grups independentistes també presenten ofrenes al Fossar de les Moreres, on foren enterrats molts dels defensors morts durant el setge de la ciutat.
Al llarg del dia hi ha manifestacions, concerts i s'organitzen parades informatives amb un caire reivindicatiu o festiu. Molts ciutadans pengen lasenyera o l'estelada als balcons. Els darrers anys a Barcelona s'ha popularitzat el pa de Sant Jordi també per a aquesta diada.
Degut al caràcter institucional i reivindicatiu de la jornada, en la majoria d'actes públics s'interpreta Els Segadors, l'himne de Catalunya.
Els inicis
D'antuvi la celebració consistia en una oració fúnebre a la parròquia de Santa Maria del Mar. El 1886 fou prohibida la que havia de celebrar el canonge de la seu de Vic, Jaume Collell, per a evitar que es convertís en un míting catalanista. Tot i que l'acte fou criticat pels catalanistes republicans pel seu caràcter religiós, hom el considera la primera commemoració de la caiguda de Barcelona i els lluitadors que moriren defensant les llibertats catalanes amb un contingut que superava l'àmbit estrictament cultural o històric.
El 1888, coincidint amb la inauguració de l'Exposició Universal s'instal•la el Monument a Rafael de Casanova, que es convertiria en el punt de referència dels actes reivindicatius. El 1892 es recupera la idea d'acte de record als caiguts, però aquesta vegada amb més denúncia als atacs del centralisme. L'any 1894, endemés dels oficis religiosos, es van fer les primeres l ofrenes florals al monument. Això provocà que les autoritats seguissin de prop les activitats i el 1896 fou segrestat el número especial que el periòdic Lo Regionalista dedicava a la diada.
La primera manifestació veritablement reivindicativa davant el monument a Rafael de Casanova es produí el 1901, convocada per Lluís Marsans i Sola i les associacions Catalunya i Avant, Lo Sometent, Lo Renaixement, Los Montanyenchs, La Falç i Lo Tràngul. Després d'oferir una corona de flors es produïren enfrontaments amb la policia, amb 30 detinguts (entre ells, el futur escriptor Josep Maria Folch i Torres). Dos dels detinguts, Lluís Manau i Josep Soronelles, fundarien La Reixa, societat d'ajut als presos catalanistes i que s'adherí a la Unió Catalanista. El dia 15 el president de la Unió, Manuel Folguera i Duran, convocà una manifestació de protesta per les detencions que aplegà unes 12.000 persones.
En la diada del 1905 s'hi incorporarien en la comissió organitzadora de la diada el CADCI i la Lliga Regionalista, i cridaren a portar ofrenes florals i a endolar els balcons. El govern civil ho va prohibir i va posar fortes multes als organitzadors, alhora que es van fer alguns atemptats contra les seus de diferents publicacions catalanistes i populars. A les protestes populars el govern espanyol va respondre amb la llei de jurisdiccions en defensa de l'honor de l'exèrcit i de la unitat de la pàtria.
Les celebracions dels anys posteriors van estar marcades per la dretanització de la Lliga Regionalista i el seu enfrontament amb sectors més radicals, cosa que provocà el rebuig de la celebració entre republicans i socialistes. Enric Prat de la Riba es mostrava contrari a la celebració pel seu contingut romàntic i intransigent, mentre que Lluís Marsans i Sola n'afirmà la necessitar com a afirmació de la lluita per la llibertat. En la diada de 1912 i 1913 el consistori de l'Ajuntament de Barcelona, dominada pels lerrouxistes, rebutjà fer una ofrena floral al monument de Rafael de Casanova. El 1913 començà a fer-se les primeres ofrenes al fossar de les Moreres per part del Casal Nacionalista Martinenc. En el de 1916 es produïren més incidents que acabaren amb tres detencions.
Les celebracions del 1917 al 1920 foren marcades per la vaga general de 1917, l'Assemblea de Parlamentaris i la vaga de la Canadenca, i pel paper de la Lliga Regionalista en tots ells. La diada de 1923 fou una gran celebració de masses, amb més d'un miler d'ofrenes florals, actes arreu del Principat de Catalunya i una certa participació institucional. Però les manifestacions provocaren cinc policies i dotze manifestants ferits, diverses detencions. El president de la Mancomunitat de Catalunya expressà en persona la seva queixa al governador civil. Però el cop d'estat que instaurà la dictadura de Miguel Primo de Rivera va suprimir novament la celebració.
Institucionalització durant l'autonomia (1931-1939)
La caiguda de la dictadura i la proclamació de la Segona República Espanyola van acabar amb la prohibició de la celebració. La diada de 1931 fou marcada pel plebiscit per l'Estatut de Núria, i la del 1932 per l'aprovació de l'estatut (dos dies abans de la diada). S'hi adheriren als actes un miler d'ajuntaments catalans i la participació popular fou nombrosa. La diada de 1934 fou marcada pels conflictes generats per la Llei de Contractes de Conreu, i pels posteriors fets del sis d'octubre.
A diada de 1935 els representants municipals de la Lliga Catalana foren rebuts amb hostilitat al portar la seva ofrena a Rafael de Casanova, i els aldarulls amb la policia se saldaren amb setze detinguts. Malgrat el desplegament policial i les prohibicions, una multitud reclamà la recuperació de les llibertats, l'autonomia i l'amnistia del govern empresonat. Les celebracions de 1936, 1937 i 1938, enmig de la guerra civil espanyola, es van caracteritzar pel seu significat antifeixista, fins i tot en la diada de 1937 hi va participar la CNT.
El franquisme (1939-1975)
Durant la dictadura franquista la celebració fou novament prohibida, i fou relegada a l'àmbit familiar i particular, però es continuà celebrant de manera clandestina. El monument a Rafael de Casanova fou retirat. Des del 1940 el Front Nacional de Catalunya aprofitava la diada per a cometre algunes accions propagandístiques: llençament d'octavetes, penjament de senyeres, etc. En la diada de 1946 el jove del FNC Josep Corbella fou mort a trets per la policia mentre enganxava pasquins per a commemorar la diada.[1] A partir del 1947, però, la davallada del FNC per l'empresonament de la majoria dels seus membres va fer decaure la celebració.
No fou fins el 1964 quan es va reunir una comissió per a celebrar l'onze de setembre (Comitè de l'Onze de Setembre), aprofitant el 250è aniversari i coincidint amb la celebració franquista dels 25 años de paz, composta per Joan Reventós, Josep Benet i Morell, Jordi Carbonell, Joan Colomines, Heribert Barrera, Joan Cornudella i Barberà, Joan Ballester i Canalsi Santiago Albertí.[2] Es van imprimir octavetes i es van aplegar unes 3.000 persones a Barcelona, a Sabadell es penjà una senyera al Monument a los Caídos. El governador civil,Antonio Ibáñez Freire, va fer detenir 7 persones i imposà fortes multes.
En la diada de 1967 un representant de CCOO i del PSUC van formar part del Comitè, cosa que va donar un tarannà més popular i reivindicatiu a la celebració. Les següents celebracions restarien en segon pla a causa de la formació de la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya i de l'Assemblea de Catalunya. Més sonada fou la diada de 1971, quan un grup de militants del FNC (Robert Surroca, Àlvar Valls, Joan Colomines i Ton Ribas),[3] a una habitació de l'hotel Duval de Barcelona, van col•locar dos altaveus que van difondre un missatge del Front amb la música d'Els Segadors. El 1973 van intentar repetir la fita a través d'una emissió pirata de TVE del sector Tarragona-Reus, però la deficiència dels aparells emprats va fer fracassar l'operació.
El Parlament de Catalunya, l'any 1980, va declarar-la institucionalment com a festa nacional de Catalunya. L'article 8.1 de l'Estatut d'Autonomia de2006 declara: "Catalunya, definida com a nacionalitat en l'article 1, té com a símbols nacionals la bandera, la festa i l'himne". L'article 8.3 estableix:"La festa de Catalunya és la Diada de l'Onze de Setembre".
Les entitats i els partits polítics tradicionalment fan ofrenes florals, tant a Barcelona com a la resta del Principat, als monuments de Rafael Casanova(1660-1743) que va morir 30 anys després a Sant Boi de Llobregat on va seguir exercint com a advocat, i Josep Moragues i Mas (1669-1715) que va ser torturat i executat pel delicte de rebel•lió.
Les organitzacions i grups independentistes també presenten ofrenes al Fossar de les Moreres, on foren enterrats molts dels defensors morts durant el setge de la ciutat.
Al llarg del dia hi ha manifestacions, concerts i s'organitzen parades informatives amb un caire reivindicatiu o festiu. Molts ciutadans pengen lasenyera o l'estelada als balcons. Els darrers anys a Barcelona s'ha popularitzat el pa de Sant Jordi també per a aquesta diada.
Degut al caràcter institucional i reivindicatiu de la jornada, en la majoria d'actes públics s'interpreta Els Segadors, l'himne de Catalunya.
Els inicis
D'antuvi la celebració consistia en una oració fúnebre a la parròquia de Santa Maria del Mar. El 1886 fou prohibida la que havia de celebrar el canonge de la seu de Vic, Jaume Collell, per a evitar que es convertís en un míting catalanista. Tot i que l'acte fou criticat pels catalanistes republicans pel seu caràcter religiós, hom el considera la primera commemoració de la caiguda de Barcelona i els lluitadors que moriren defensant les llibertats catalanes amb un contingut que superava l'àmbit estrictament cultural o històric.
El 1888, coincidint amb la inauguració de l'Exposició Universal s'instal•la el Monument a Rafael de Casanova, que es convertiria en el punt de referència dels actes reivindicatius. El 1892 es recupera la idea d'acte de record als caiguts, però aquesta vegada amb més denúncia als atacs del centralisme. L'any 1894, endemés dels oficis religiosos, es van fer les primeres l ofrenes florals al monument. Això provocà que les autoritats seguissin de prop les activitats i el 1896 fou segrestat el número especial que el periòdic Lo Regionalista dedicava a la diada.
La primera manifestació veritablement reivindicativa davant el monument a Rafael de Casanova es produí el 1901, convocada per Lluís Marsans i Sola i les associacions Catalunya i Avant, Lo Sometent, Lo Renaixement, Los Montanyenchs, La Falç i Lo Tràngul. Després d'oferir una corona de flors es produïren enfrontaments amb la policia, amb 30 detinguts (entre ells, el futur escriptor Josep Maria Folch i Torres). Dos dels detinguts, Lluís Manau i Josep Soronelles, fundarien La Reixa, societat d'ajut als presos catalanistes i que s'adherí a la Unió Catalanista. El dia 15 el president de la Unió, Manuel Folguera i Duran, convocà una manifestació de protesta per les detencions que aplegà unes 12.000 persones.
En la diada del 1905 s'hi incorporarien en la comissió organitzadora de la diada el CADCI i la Lliga Regionalista, i cridaren a portar ofrenes florals i a endolar els balcons. El govern civil ho va prohibir i va posar fortes multes als organitzadors, alhora que es van fer alguns atemptats contra les seus de diferents publicacions catalanistes i populars. A les protestes populars el govern espanyol va respondre amb la llei de jurisdiccions en defensa de l'honor de l'exèrcit i de la unitat de la pàtria.
Les celebracions dels anys posteriors van estar marcades per la dretanització de la Lliga Regionalista i el seu enfrontament amb sectors més radicals, cosa que provocà el rebuig de la celebració entre republicans i socialistes. Enric Prat de la Riba es mostrava contrari a la celebració pel seu contingut romàntic i intransigent, mentre que Lluís Marsans i Sola n'afirmà la necessitar com a afirmació de la lluita per la llibertat. En la diada de 1912 i 1913 el consistori de l'Ajuntament de Barcelona, dominada pels lerrouxistes, rebutjà fer una ofrena floral al monument de Rafael de Casanova. El 1913 començà a fer-se les primeres ofrenes al fossar de les Moreres per part del Casal Nacionalista Martinenc. En el de 1916 es produïren més incidents que acabaren amb tres detencions.
Les celebracions del 1917 al 1920 foren marcades per la vaga general de 1917, l'Assemblea de Parlamentaris i la vaga de la Canadenca, i pel paper de la Lliga Regionalista en tots ells. La diada de 1923 fou una gran celebració de masses, amb més d'un miler d'ofrenes florals, actes arreu del Principat de Catalunya i una certa participació institucional. Però les manifestacions provocaren cinc policies i dotze manifestants ferits, diverses detencions. El president de la Mancomunitat de Catalunya expressà en persona la seva queixa al governador civil. Però el cop d'estat que instaurà la dictadura de Miguel Primo de Rivera va suprimir novament la celebració.
Institucionalització durant l'autonomia (1931-1939)
La caiguda de la dictadura i la proclamació de la Segona República Espanyola van acabar amb la prohibició de la celebració. La diada de 1931 fou marcada pel plebiscit per l'Estatut de Núria, i la del 1932 per l'aprovació de l'estatut (dos dies abans de la diada). S'hi adheriren als actes un miler d'ajuntaments catalans i la participació popular fou nombrosa. La diada de 1934 fou marcada pels conflictes generats per la Llei de Contractes de Conreu, i pels posteriors fets del sis d'octubre.
A diada de 1935 els representants municipals de la Lliga Catalana foren rebuts amb hostilitat al portar la seva ofrena a Rafael de Casanova, i els aldarulls amb la policia se saldaren amb setze detinguts. Malgrat el desplegament policial i les prohibicions, una multitud reclamà la recuperació de les llibertats, l'autonomia i l'amnistia del govern empresonat. Les celebracions de 1936, 1937 i 1938, enmig de la guerra civil espanyola, es van caracteritzar pel seu significat antifeixista, fins i tot en la diada de 1937 hi va participar la CNT.
El franquisme (1939-1975)
Durant la dictadura franquista la celebració fou novament prohibida, i fou relegada a l'àmbit familiar i particular, però es continuà celebrant de manera clandestina. El monument a Rafael de Casanova fou retirat. Des del 1940 el Front Nacional de Catalunya aprofitava la diada per a cometre algunes accions propagandístiques: llençament d'octavetes, penjament de senyeres, etc. En la diada de 1946 el jove del FNC Josep Corbella fou mort a trets per la policia mentre enganxava pasquins per a commemorar la diada.[1] A partir del 1947, però, la davallada del FNC per l'empresonament de la majoria dels seus membres va fer decaure la celebració.
No fou fins el 1964 quan es va reunir una comissió per a celebrar l'onze de setembre (Comitè de l'Onze de Setembre), aprofitant el 250è aniversari i coincidint amb la celebració franquista dels 25 años de paz, composta per Joan Reventós, Josep Benet i Morell, Jordi Carbonell, Joan Colomines, Heribert Barrera, Joan Cornudella i Barberà, Joan Ballester i Canalsi Santiago Albertí.[2] Es van imprimir octavetes i es van aplegar unes 3.000 persones a Barcelona, a Sabadell es penjà una senyera al Monument a los Caídos. El governador civil,Antonio Ibáñez Freire, va fer detenir 7 persones i imposà fortes multes.
En la diada de 1967 un representant de CCOO i del PSUC van formar part del Comitè, cosa que va donar un tarannà més popular i reivindicatiu a la celebració. Les següents celebracions restarien en segon pla a causa de la formació de la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya i de l'Assemblea de Catalunya. Més sonada fou la diada de 1971, quan un grup de militants del FNC (Robert Surroca, Àlvar Valls, Joan Colomines i Ton Ribas),[3] a una habitació de l'hotel Duval de Barcelona, van col•locar dos altaveus que van difondre un missatge del Front amb la música d'Els Segadors. El 1973 van intentar repetir la fita a través d'una emissió pirata de TVE del sector Tarragona-Reus, però la deficiència dels aparells emprats va fer fracassar l'operació.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)