Sant Benet de Bages és una antiga abadia benedictina del terme municipal de Sant Fruitós de Bages, a la comarca del Bages. Té els accessos principals, però, pel costat de Navarcles, prop de la qual població es troba.
Fou fundada en el segle X. Del conjunt d'edificis actuals se'n destaca el claustre i l'església, acabada a principis del segle XIII, que consta d'una nau molt gran acabada en un absis i un creuer. El claustre és quadrat i conté sis jocs d'arcades dobles a cada costat. La vida monàstica de l'abadia, que conté també elements gòtics notables, va durar fins a 1835.
És un dels monuments més emblemàtics i significatius de la comarca del Bages, pertany al municipi de Sant Fruitós de Bages i s'hi accedeix per una derivació a la dreta de la carretera N-141, de Manresa a Vic.
ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Benet_de_Bages
www.monestirs.cat/monst/bages/ba28bene.htm
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bages. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bages. Mostrar tots els missatges
dijous, 6 de gener del 2011
divendres, 13 d’agost del 2010
Sant Miquel de Cardona
L'església de Sant Miquel d'estil gòtic, va ser construïda del segle XIII i inicis del segle XIV. La consagració de l'església va ser l'any 1397. L'església de Sant Miquel consta d'una nau central i dos laterals, té algunes ampliacions de segles posteriors. Cal destacar la cripta, on es guarden les relíquies dels Sants Màrtirs: dos retaules gòtics, "el de les onze mil verges" i l'altre "retaule de Santa Anna". També destaca la "Mare de Déu del Patrocini", una bella estàtua gòtica feta en alabastre policromat del segle XIV atribuïda als mestres de el taller de Rieux. A l'església tambe hi ha una pila baptismal del segle XV.
dijous, 29 de juliol del 2010
Castell de Balsareny
Arran de la rebelió del got Aissó, els anys 826 i 827, tot el Bages va quedar despoblat fins que Guifré el Pilós el va repoblar els anys 877 al 883, construint esglésies, monestirs i rebastint castells vora el Llobregat, des de Balsareny fins Manresa.
En els segles X i XI, una família que duia el cognom de Balsareny es va instal·lar i va ajudar a la reconquesta de la terra que era en mans dels sarraïns. El primer personatge que apareix amb aquest nom és un vicari comtal, Guifred de Balsareny. El seu fill Guillem substituí el cèlebre abat Oliba com a bisbe de Vic, i la seva néta Guisla es casà amb el comte de Barcelona Berenguer Ramon I.
Des de finals del segle XI fins el XIII era regit pels senyors de Manresa, després va passar a Guifré Guitart i el 1102 al seu fill Bernat Ramon i Pere Bernat de Manresa.
El següent senyor va ser Ramón de Peguera, que el va comprar a Mateu de Balsareny l'any 1281. El seu besnét homònim (mort l'any 1388), que fou conseller de Pere III el Cerimoniós i majordom de la reina Elionor de Sicília, va fer reconstruir el castell donant-li la forma i estructura que avui coneixem. En aquest castell es va allotjar el rei Joan I, que va elogiar la qualitat dels seus vins que van ser presentats per a l'ocasió al rei.
L'any 1339, el rei Pere III el Cerimoniós concedeix a la ciutat de Manresa la construcció d'una sèquia que començava sota el Castell de Balsareny. El conflicte estava servit. L'any 1392, el fill del rei sojorna tres dies allí, que llavors era propietat d'Andreu de Peguera.
La família Peguera va continuar al Castell fins el 1497. El segle XVI els propietaris són els Oliver fins els inicis del segle XVII quan el bandolerisme s'apropia de la zona. El Castell va ser un refugi clau pels bandolers.
Dels Oliver als Corbera, però per poc temps ja que va passar als De Martín a finals del segle XIX. Amb el cassament dels descendents va passar als marquesos d'Alòs i De Martín, actuals propietaris.
La família propietària actual, els marquesos d'Alòs, hi mantingueren la seva residència fins a l'any 1976.
En els segles X i XI, una família que duia el cognom de Balsareny es va instal·lar i va ajudar a la reconquesta de la terra que era en mans dels sarraïns. El primer personatge que apareix amb aquest nom és un vicari comtal, Guifred de Balsareny. El seu fill Guillem substituí el cèlebre abat Oliba com a bisbe de Vic, i la seva néta Guisla es casà amb el comte de Barcelona Berenguer Ramon I.
Des de finals del segle XI fins el XIII era regit pels senyors de Manresa, després va passar a Guifré Guitart i el 1102 al seu fill Bernat Ramon i Pere Bernat de Manresa.
El següent senyor va ser Ramón de Peguera, que el va comprar a Mateu de Balsareny l'any 1281. El seu besnét homònim (mort l'any 1388), que fou conseller de Pere III el Cerimoniós i majordom de la reina Elionor de Sicília, va fer reconstruir el castell donant-li la forma i estructura que avui coneixem. En aquest castell es va allotjar el rei Joan I, que va elogiar la qualitat dels seus vins que van ser presentats per a l'ocasió al rei.
L'any 1339, el rei Pere III el Cerimoniós concedeix a la ciutat de Manresa la construcció d'una sèquia que començava sota el Castell de Balsareny. El conflicte estava servit. L'any 1392, el fill del rei sojorna tres dies allí, que llavors era propietat d'Andreu de Peguera.
La família Peguera va continuar al Castell fins el 1497. El segle XVI els propietaris són els Oliver fins els inicis del segle XVII quan el bandolerisme s'apropia de la zona. El Castell va ser un refugi clau pels bandolers.
Dels Oliver als Corbera, però per poc temps ja que va passar als De Martín a finals del segle XIX. Amb el cassament dels descendents va passar als marquesos d'Alòs i De Martín, actuals propietaris.
La família propietària actual, els marquesos d'Alòs, hi mantingueren la seva residència fins a l'any 1976.
Cardona des del Castell.
Encara que Cardona existia ja molt abans, com en testimonien les restes iberes que s'ha trobat, sempre vinculades a la riquesa de la Vall Salina, Cardona té una data de naixement documentada: el 23 d'abril de l'any 986, dia en què el Comte Borrell II atorgà la II Carta de Poblament, que actualment es conserva a l'arxiu històric de la vila. Cardona, comença veritablement en l'etapa medieval, a partir del 798 fins el segle XVI, tot el terme municipal va ser un dels indrets claus en el desenvolupament històric i social de Catalunya. Molts factors com la situació del turó del castell, la muntanya salina i la via estratègica on confluïen nombrosos camins van atorgar a la vila aquesta cabdal importància a la història de Catalunya.
Així mateix, amb l'arribada de la família vescomtal d'Osona (els posteriorment futurs vescomtes de Cardona) al castell a fi del segle X, la població va prendre importància política. Aquesta família fou enormement important durant les següents generacions fins que al segle XV va ser la més decisiva després de la família reial. Els seus dominis abastaven tot Catalunya, amb 30 viles, 21 castells, 272 llocs i 4 ports de mar. Tenien doncs jurisdicció sobre un territori equivalent al 6% de Catalunya. Van ser els impulsors de la vida del castell i el cens demogràfic va créixer espectacularment.
Els nobles van arribar de xic en xic a la vila, així com els mercaders, drapers i artesans. Aquesta era d'esplendor va durar fins el segle XVI, quan la família Cardona van marxar per instal·lar-se a Barcelona i Arbeca (l'actual duquessa de Cardona viu a Sevilla). El castell de Cardona fou el darrer reducte de la resistència contra la ocupació de Catalunya per part de les tropes castellanes de Felip V al 1714.
El castell es va transformar en una caserna militar i la vila va restar una simple zona artesana i agropecuària, que acompanyava l'explotació salinera.
Durant els segles XIX i XX van reemprendre l'activitat social i econòmica de la vila, amb l'arribada d'indústries, especialment tèxtils, i l'explotació de les mines de potassa des de l'any 1929 fins el 1991.
Actualment, Cardona presumeix de ser un dels indrets més atractius, gràcies als nombrosos visitants que s'hi apropen per visitar els seus indrets únics.
Així mateix, amb l'arribada de la família vescomtal d'Osona (els posteriorment futurs vescomtes de Cardona) al castell a fi del segle X, la població va prendre importància política. Aquesta família fou enormement important durant les següents generacions fins que al segle XV va ser la més decisiva després de la família reial. Els seus dominis abastaven tot Catalunya, amb 30 viles, 21 castells, 272 llocs i 4 ports de mar. Tenien doncs jurisdicció sobre un territori equivalent al 6% de Catalunya. Van ser els impulsors de la vida del castell i el cens demogràfic va créixer espectacularment.
Els nobles van arribar de xic en xic a la vila, així com els mercaders, drapers i artesans. Aquesta era d'esplendor va durar fins el segle XVI, quan la família Cardona van marxar per instal·lar-se a Barcelona i Arbeca (l'actual duquessa de Cardona viu a Sevilla). El castell de Cardona fou el darrer reducte de la resistència contra la ocupació de Catalunya per part de les tropes castellanes de Felip V al 1714.
El castell es va transformar en una caserna militar i la vila va restar una simple zona artesana i agropecuària, que acompanyava l'explotació salinera.
Durant els segles XIX i XX van reemprendre l'activitat social i econòmica de la vila, amb l'arribada d'indústries, especialment tèxtils, i l'explotació de les mines de potassa des de l'any 1929 fins el 1991.
Actualment, Cardona presumeix de ser un dels indrets més atractius, gràcies als nombrosos visitants que s'hi apropen per visitar els seus indrets únics.
Quiosc de l'Arpa a la Plaça Sant Domènec de Manresa, construït per Josep Firmat i Serramalera l'any 1917.
El Quiosc de l’Arpa és un punt d’informació turística situat a la placa Fius i Palà, en ple centre de la ciutat. Aquest servei ofereix una informació immediata adreçada tant als visitants com als manresans i manresanes. El Quiosc de l'Arpa roman obert en dies de fires o esdeveniments especials com la Fira de l'Aixada o la Fira Mediterrània
Santa Maria de Les Esglésies, Navàs
L'església de Santa Maria és esmentada ja el 983, en l'acta de consagració de Sant Llorenç prop Bagà, el que indica que aquest monestir hi tenia alguna mena de vincle.
El 1258 hi consta una comunitat de donades sota la direcció de Sant Llorenç. No sabem quina mena de regla seguia tot i que Sant Llorenç era una comunitat benedictina. El 1370 consta ja com a simple parròquia, sense comunitat.
El 1258 hi consta una comunitat de donades sota la direcció de Sant Llorenç. No sabem quina mena de regla seguia tot i que Sant Llorenç era una comunitat benedictina. El 1370 consta ja com a simple parròquia, sense comunitat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)