A través d'un mirall

Basílica de Santa Maria de Vilafranca del Penedès

2012-01-17T12:23:00.001+01:00

Basílica de Santa Maria de Vilafranca del Penedès, a photo by Queralt Vegas on Flickr.

Vilafranca va experimentar un gran desenvolupament econòmic, social i de poder eclesiàstic durant el segle XIII, època que es decideix una nova construcció de l'església de Santa Maria, sobre les restes d'altra anterior del segle XII. Els gremis i confraries van ser els que més van aportar per a la seva realització a partir de l'any 1285, encara que la seva consagració va ser l'any 1484. L'any 1903 va iniciar-se el projecte per finalitzar la façana en el seu estil gòtic original, obra que va finalitzar l'agost de 1905, donant-li l'aspecte que es pot veure actualment, amb els dos campanars. El papa Benet XV l'any 1920 la va elevar a la categoria de basílica menor.
Amb les ventades de començaments del 2009 es van desprendre uns fragments de pedres dels campanars de la façana principal. Això va comportar una revisió de l'estructura, que es va fer extensiva a tot l'edifici, i que va posar de manifest importants deficiències a tota la construcció. A partir d'aquí, a finals d'any es va formar la Comissió que porta endavant el projecte Santa Maria 2020, que mitjançant diferents fases ha de rehabilitar tota l'església i preservar-la pel futur, com unes de les peces mes destacades del patrimoni arquitectònic de Vilafranca del Penedès. La primera fase consisteix en la reparació de la façana principal, amb els dos campanars i la creu. Les obres van iniciar-se al juliol del 2010 i van finalitzar el 16 de desembre de 2010. Actualment s'esta planificant la segona fase, i tots els interessats poden apadrinar pedres i fer aportacions econòmiques per participar en les obres de restauració i reparació de l'edifici.

Consta d'una sola nau, dividida en cinc trams i amb una planta de 34 x 15 metres. L'absis és de planta poligonal separat per contraforts interiors, que formen les capelles, cobertes amb volta de canó apuntades, els murs d'aquestes capelles es troben grans vitralls, realitzades els anys cinquanta del segle XX, per haver estat destruïdes les anteriors a un incendi de l'any 1934.
La seva edificació presenta un caràcter primari gòtic, amb columnes adossades que sostenen les voltes de creueria de la nau i amb grans contraforts interiors, on s'allotgen les capelles. S'aprecia certa desigualtat entre el tram absidal, més lleuger i la resta de la nau un poc més pesat.
La cripta correspon a l'any 1561 i va ser construïda sota el presbiteri. El seu accés des del passadís de la nau, sota de l'altar, va modificar-se el 1964 pel que hi ha actualment, obert al mur al costat de la porta lateral. Històricament havia acollit el Santíssim Sagrament, i des del 1700 les relíquies de Sant Fèlix, patró de Vilafranca del Penedès. Aquestes relíquies només s'exhibeixen el dia de Sant Fèlix, el 30 d'agost, dia central de la Festa Major de Vilafranca. L'actual altar de Sant Fèlix és del 1916, ofert juntament amb l'Enterrament de Crist, pel Bisbe Torras i Bages, i son obra de l'escultor Josep Llimona.
La porta lateral, durant anys entrada principal, dita de Santa Maria i antigament Dels capellans , és de finals del segle XIII, amb restes de policromia romànica. La seva façana principal és d'estil neogòtic, realitzada l'any 1903, afegint dues torres i engrandint la rosassa de damunt del pòrtic. El campanar de planta octogonal, és del segle XIX, està coronat per la imatge d'un àngel i situat a la dreta de la capçalera del temple.
Durant la guerra civil espanyola de l'any 1936, moltes obres d'art del seu interior van ser destruïdes

Santa Maria del Mar

2012-01-07T23:18:00.001+01:00

Santa Maria del Mar, a photo by Queralt Vegas on Flickr.

Història

La primera església que ocupà el solar on avui està Santa Maria del Mar era l'anomenada Santa Maria de les Arenes, documentada des de 998, i construïda sobre un temple paleocristià anterior. Aquest temple anterior s'hauria aixecat on la tradició ubica la troballa de les relíquies de Santa Eulàlia de Barcelona per part del bisbe Frodolí, el 887. Recents estudis de Jordina Sales han permès sustentar la hipòtesi de que la Barcelona romana disposava d'una arena o amfiteatre en aquest indret.
El 1005 apareix el nom de Santa Maria del Mar, quatre anys després apareix com a parròquia de la Vilanova de la Mar, barri extramurs en expansió, habitat per armadors, mercaders i descarregadors del port (els bastaixos).
La construcció de l'església actual començà el 25 de maig de 1329, com diuen les làpides del portal de les Moreres i posant la primera pedra el rei Alfons el Benigne, el 2 de març Ramon Despuig i Berenguer de Montagut signaren el contracte de les obres. Un fet destacable, que encara perdura, és que s'establí que l'obra hauria de pertànyer exclusivament als feligresos, únics responsables materials del temple. Sembla que en la construcció participà activament tota la població de la Ribera, entre la qual els descarregadors del moll, o bastaixos de Ribera.
Els murs, les capelles laterals i la façana estaven enllestits pels volts del 1360. L'any 1368 el rei Pere el Cerimoniós autoritza l'extracció de pedra de Montjuïc, posteriorment faria de fiador d'emprèstits. El 1379, a punt d'acabar-se el quart tram de les voltes s'incendià la bastida i les pedres sofriren importants danys. Finalment, el 3 de novembre de 1383 es col·locà la darrera clau de volta i el 15 d'agost de l'any següent s'hi celebrava la primera missa.
El terratrèmol de Catalunya de 1428 provocà l'esfondrament de la rosassa i una trentena de morts per la caiguda de les seves pedres. Aviat, però, es firmà un contracte amb els mestres de cases Pere Joan, Andreu Escuder, Bernat Nadal i Bartomeu Mas per construir-ne una de nova, flamígera, que quedà acabada el 1459 i un any després s'acabaren d'instal·lar els vidres.
Les dues torres que flanquegen la façana, la de ponent data del 1496 quan l'acabà Pere Oliva. La torre de llevant no es coronà fins el 1902, des de 1674 havia servit de torre del rellotge.
El projecte de l'altar barroc i del presbiteri és de l'any 1771, obra de Deodat Casanovas amb l'escultura de Salvador Gurri. Entre el 1833 i el 1839 s'edifica la capella del Santíssim, de Francesc Vila.
Aquesta església fou la tercera de Barcelona que assolí el títol de basílica menor, precedida únicament per la Catedral de Barcelona i la Basílica de la Mercè. El títol basilical fou concedit l'any 1923 pel papa Pius XI.
Declarada monument historicoartístic el 1931, cinc anys després amb el seu assalt i crema del 19 i 20 de juliol, es destrueix tota la decoració interior, que ja havia sofert danys durant el setge de 1714, igual que les voltes.
La restauració comença l'any 1967 i s'hi construeix un nou presbiteri. Entre els 80 i els 90 la Generalitat de Catalunya restaura cobertes, vitralls i claus de volta, malmeses des del 1714.

L'exterior

Vist des de l'exterior l'edifici presenta un aspecte massís i robust, que no tradueix el que trobarem a l'interior. El predomini de les línies horitzontals i dels panys de paret sense grans obertures ni decoracions és absolut. Contínuament se subratlla l'horitzontalitat, marcant-la amb motllures, cornises i superfícies planes, com si es volgués evitar una excessiva sensació d'enlairament (malgrat ser un edifici en realitat força alt). Globalment l'edifici forma un bloc compacte, sense panys de paret a diferents profunditats (només les corresponents a les naus) típics del gòtic europeu. Això fa que la il·luminació sigui sempre molt plana, allunyada dels jocs de llum i ombra que es poden produir a altres esglésies.
La façana principal queda ritmada per les dues torres octogonals (forma que es repetirà a les columnes de l'interior) i els dos poderosos contraforts que emmarquen la rosassa i tradueixen l'amplada de la volta interior. Horitzontalment podem veure-hi dos trams, clarament marcats per les motllures i els terrats, mentre que a les torres l'horitzontalitat queda subratllada una vegada més pels terrats en lloc de pinacles o agulles. El tram inferior queda centrat pel pòrtic i el superior per la rosassa, amb els dos finestrals que l'acompanyen entre els contraforts i les torres.
L'austeritat general és encara més manifesta als laterals, formats per una paret plana sense decoració que tanca l'espai entre els contraforts i permet la presència de capelles interiors. La concepció és doncs molt diferent de la gracilitat dels arcbotants del gòtic francès, que mai no foren un element destacat al gòtic català i aquí han desaparegut totalment. Horitzontalment es marquen amb claredat tres pisos. A l'inferior, corresponent a les capelles laterals, s'obren estrets finestrals, relativament petits, que ritmen la paret i corresponen cada un a una capella interior i cada tres a l'espai entre contraforts. Als laterals s'obren també dues portes: la porta de Sombrerers i la de les Moreres. Posteriorment s'obrí una nova porta a l'absis, la porta del Born.
A banda i banda de la Porta de la Passioneria o de les Moreres de Santa Maria del Mar hi ha la inscripció commemorativa del començament de les obres. A la part esquerra hi ha la versió en llatí, mentre que a la dreta hi ha la versió en català. El text diu: «En nom de la Santa Trinitat a honor de Sancta Maria fou començada l'obra d'aquesta església lo dia de Sancta Maria de Març de l'any MCCCXXIX regnant Nanfós per la gràcia de Déu Rey d'Aragó qui conques lo regne de Sardenya»

L'interior

Interiorment és un edifici de tres naus, amb deambulatori i sense creuer. Les naus estan formades per quatre trams i el presbiteri consta de mig tram i un polígon de set costats, tot cobert amb volta de creueria i coronat amb magnífiques claus de volta. Formalment, doncs, tenim un edifici de tres naus, però sembla com si l'arquitecte volgués donar la mateixa sensació d'espai que s'aconsegueix amb una sola nau. Per això separa molt els pilars (15 metres) i iguala molt les alçades de les tres naus (1/8 menys les laterals que la central). El resultat és un espai diàfan, que defuig la compartimentació del gòtic europeu i s'inclina per una idea d'espai únic.
La nau central s'il·lumina mitjançant òculs oberts entre els terrats de la nau central i les laterals. Aquest òculs es converteixen en finestrals entre les columnes del presbiteri, els quals ocupen gairebé tot l'espai disponible i contribueixen a reforçar l'efecte de les columnes amb un semicercle de llum. Les naus laterals s'il·luminen amb finestrals (un per tram i no gaire grans) que també contribueixen a il·luminar la nau central.
Val la pena subratllar l'austeritat, aconseguida, una vegada més per panys de paret llisos; per les columnes octogonals netes, ja que els nervis s'aturen a nivell dels capitells en lloc d'arribar a terra; pel fet que els arcs de les naus laterals i els de la central arrenquen de la mateixa alçada (la línia d'impostes, als capitells) que dóna una major impressió d'igualtat de les naus, etc. Tot i això, l'austeritat que percebem actualment és molt més gran que l'original, abans que la crema de 1936 despullés l'església de retaules i ornaments.

Cripta

Sota el presbiteri hi ha una petita cripta. En ella es conserva l'arqueta amb les restes de sant Cugat, provinent de la desapareguda església de Sant Cugat del Rec, i on havien arribat des del Monestir de Sant Cugat del Vallès després de la desamortització.

Tomba de Pere de Portugal

A Santa Maria del Mar va ser soterrat Pere el Conestable de Portugal proclamat comte de Barcelona (Pere IV), rei d'Aragó (Pere V ) i de València (Pere III), durant la guerra contra Joan II d'Aragó. A una de les capelles del costat l'Epístola es conserva la làpida sepulcral de marbre blanc, amb la seva figura en relleu.

Sant Magí de Cervera

2012-01-06T19:42:00.001+01:00

Sant Magí de Cervera, a photo by Queralt Vegas on Flickr.

Descripció tipològica.

La capella de Sant Magí de Cervera és un temple de petites dimensions i força modest pel que fa a la seva concepció. És una senzilla construcció d'una sola nau coberta amb tres trams de volta de canó amb llunetes i amb un cambril a la part posterior de l'altar major, d'acord amb el caràcter devocional del temple i de la imatge, tan venerada pels cerverins.

Com en la majoria d'aquestes obres hi ha un gran predomini del mur, amb les obertures estrictes per a un mínim de ventilació i amb massisses parets laterals. A l'exterior, l'aparell constructiu és força irregular, fet que queda dissimulat a la façana principal mitjançant l'arrebossat. Aquesta façana està culminada per un tester mixtil·lini, amb ondulacions còncaves resseguides per una bordura. Al centre de la cimera hi ha una estructura metàl·lica, a manera d'espadanya, que sosté una campaneta. Un òcul motllurat contribueix, a manera de rosassa, a il·luminar l'espai interior. La portada és senzilla, d'arc rebaixat amb una petita fornícula buida a la part superior.

Notícies històriques.

La modèstia del petit temple de Sant Magí no es correspon amb la immensa devoció que ha generat i genera encara la figura del sant de la Brufaganya.

Segons el llibre de comptes de l'administració de Sant Magí, el 5 de setembre de 1786, els veïns dels carrers anomenats de Sant Domènec i de la Vall (avui de Sant Magí) presentaren instància a l'Ajuntament, demanant-li que els concedís terreny en el pati del portal de la Vall per a edificar-hi la capella de Sant Magí. El 12 de desembre del mateix any, l'Ajuntament accedí a la súplica dels dits veïns i comissionà el regidor Marià Salat perquè intervingués en les obres d'edificació; el 26 de gener de 1787, els expressats veïns acudiren al bisbe de Solsona perquè els concedís permís per edificar i, finalment, el 22 d'abril del mateix any es posa la primera pedra de la capella. Com a testimoni d'aquesta insistència veïnal resta avui, a la llinda de la porta de la capella, la següent inscripció: "Per los devots de aquest barri és edificada (1790)".

locarranquer.blogspot.com/2011/03/racons-de-cervera-lesgl...

Centelles

2012-01-02T22:21:00.001+01:00

Centelles , a photo by Queralt Vegas on Flickr.

La primera referència històrica del topònim Centelles apareix en llatí (Sentelias) l'any 898. Aquest nom és adoptat pels senyors del castell de Sant Esteve (Sant Martí) que el segle XIV esdevenen barons. El vila va néixer al voltant de la sagrera de l'església de Santa Coloma de Pujolric, que posteriorment va passar a anomenar-se Santa Coloma de Vinyoles.
El segle XV els barons traslladen la seva residència del castell a la sagrera i un segle després la baronia esdevé comtat del Castell de Centelles. El comtat tenia 85 km2 i incloïa els termes actuals de Balenyà, Sant Martí de Centelles i Sant Quirze Safaja. El segle XVI, el baró Lluís I va convertir el nucli en una vila emmurallada que prenia el nom de Santa Coloma de Centelles. El recinte comptava amb tres portals: el de Sant Antoni, el d'Amunt o de Sant Martí i el Nou, l'únic que s'ha conservat.
Als segles XVI i XVII, la població va augmentar en part gràcies a la immigració occitana, que s'establí al carrer Estrangers i d'altres de pròxims.
Entre 1688 i 1690 es va produir la revolta dels Barretines, que es va iniciar a Centelles pel malestar que hi havia entre els pagesos per una devastadora plaga de llagostes, el perllongat allotjament de tropes i el pagament de censos. El moviment es va escampar pel territori i els pagesos van arribar a assetjar Barcelona. En la guerra de Successió (1705-1714), Centelles va donar suport a Felip d'Anjou i va ser assaltada per les tropes austriacistes el 28 de febrer de 1714. Per la seva adhesió, Felip V li va concedir el títol de fidelísima Villa de Centellas, atorgant-li diversos privilegis. Un segle després, les tropes franceses van ocupar la vila durant la Guerra del Francès (1808-1812) i van devastar part del nucli urbà.

El 1875 arriba el tren de la línia Barcelona-Vic-Puigcerdà. L'estació és obra de l'enginyer Josep Foloun Tudó, seguint l'estil francès.
Ja en el segle XX, tot i continuar essent una vila eminentment agrícola, té un considerable desenvolupament comercial i industrial, sobretot en els sectors d'alimentació i tèxtil, i també d'estiueig gràcies al ferrocarril. Els anys de tensió viscuda per la duplicitat de subministraments d'energia elèctrica es resolen amb la municipalització del servei i la fundació de l'Electra Municipal el 1926.
Després de la Guerra Civil, Centelles no va conèixer una època de relativa prosperitat fins als anys 60. L'augment de la població, tant per la natalitat com per la immigració; l'expansió i la diversificació de la indústria (tèxtil, filatura, embotits, construcció, pells adobades, avicultura...); l'expansió urbanística i la revifalla de la vida cultural són alguns trets d'aquest creixement.
Entre 1990 i 2009, Centelles ha viscut canvis importants, com és la transformació urbanística i el creixement demogràfic que ha portat la vila a superar els 6.000 habitants a l'any 2002.

Catedral de Tarragona

2011-12-28T13:55:00.001+01:00

Catedral de Tarragona, a photo by Queralt Vegas on Flickr.

Els orígens de Tarragona es troba en una ciutat ibèrica anomenada Cesse o Cissa fundada pels cossetanos, poble que dominava el territori tarragoní. No obstant la ciutat de Tarragona tal i com se la coneix actualment va ser fundada pels romans Publio i Cneo Escipión en l'any 218 ac que la van cridar Tarraco i la van convertir en capital de la Hispània Citerior. De fet els historiadors es refereixen a ella com "opus scipionum" (obra dels Escipions). La ciutat va adquirir la seva màxima esplendor al segle II dC; per llavors la ciutat es deia Colònia Victrix Urbs Triumphalis Tarraco i durant diversos anys va ser residència imperial de l'emperador August (7 ac -14 dc), per la qual cosa també se la coneix com la Imperial Tarraco.

Amb la caiguda de l'imperi romà (476) la ciutat va passar per una època d'abandonament, els gots d'Eurico van conquistar la ciutat i revitalitzar una mica la ciutat que va arribar a tenir la seva pròpia Catedral, però l'arribada d'Al-Hurr cabdill musulmà al 713 va acabar amb la ciutat que pràcticament va arribar a quedar despoblada. El seu bisbe metropolità anomenat Pròsper va fugir a Verona (Itàlia).

Se sap que l'any 259 existia una comunitat cristiana a Tarraco, de la qual el seu més destacat representant seria Sant Fructuós, martiritzat a l'amfiteatre de la ciutat al costat de dos dels seus diaques.

En 1129 la ciutat és conquerida pel comte de Barcelona Ramon Berenguer III (1096-1131). En 1146 és triat el francès Bernat Tort (1146 - Londres 1163) com arquebisbe de la ciutat (serà el primer arquebisbe que resideixi a la ciutat de manera permanent). Serà de la mà d'aquest arquebisbe quan es construeixi una nova església de petites dimensions sota l'advocació de Santa Tecla.

En 1154 es funda la comunitat canònica, amb monjos regulars de Sant Agustí a la qual el mateix arquebisbe Tort pertanyia. Des d'aquest moment l'església catedralícia s'erigeix en canònica agustiniana, fins al segle XVI en què desapareix aquesta condició.

La Catedral se situa a la part alta de la ciutat sobre el mateix emplaçament on es va situar un temple romà dedicat a August i sobre la Catedral visigòtica. De l'època musulmana hi ha poques dades per assegurar l'existència d'una mesquita. En les excavacions realitzades a la Catedral, han sortit a la llum els murs del temenos (recinte sacre del temple romà) format per grans carreus de pedra.

Mercat Medieval de Vic

2011-12-08T16:55:00.001+01:00

Pont de Queralt (Vic, Osona), a photo by Queralt Vegas on Flickr.

La ciutat de Vic acull una de les cites més importants del calendari vigatà, el Mercat Medieval. Un mercat organitzat per l’Ajuntament de Vic, a través de d’Institut Municipal i Economia de Vic (ImpeVic).

El Mercat Medieval de Vic és una proposta lúdica i cultural que ofereix als seus visitants una gran varietat de productes i activats de tot tipus. El casc antic, un dels llocs més emblemàtics de la ciutat, es converteix en l’escenari perfecte per passejar, comprar i gaudir dels espectacles.

El gran nombre d’expositors i la gran afluència de públic que any rere any visiten la ciutat per aquestes dates són una demostració més que el Mercat Medieval és un dels mercats més consolidats i és per això que des de l’ImpeVic no s’estalvien esforços perquè l’edició d’enguany torni a ser un èxit.

Un dels atractius del mercat són els artesans que fan demostracions d’antics oficis així com també els firaires que ofereixen productes de tota mena: coques i pa acabats de fer, productes tèxtils, objectes decoratius, joguines per la quitxalla, sabons i perfums fets artesanalment i moltes coses més que ajudaran a transportar al visitant a l’edat medieval.

Espectacles, productes, bestiar i gastronomia... Tot està a punt perquè tant petits com grans puguin emergir-se durant quatre dies en un autèntic Mercat Medieval.

Sacre Coeur de Montmartre

2011-12-01T22:15:00.001+01:00

Sacre Coeur de Montmartre, a photo by Queralt Vegas on Flickr.

La Basílica del Sacré-Cœur és una església de París (França), situada a dalt del turó de Montmartre.
Es tracta d'una basílica dedicada al Sagrat Cor de Jesús (en francès, Sacré Cœur de Jésus). Inicialment fou concebuda com a monument públic per a rendir homenatge a la memòria dels ciutadans francesos que havien perdut la vida durant la Guerra franco-prussiana i per a expiar els pecats comesos per la Comuna de París. Fou l'arquitecte Paul Abadie qui guanyà el concurs per a la seva construcció.
La primera pedra es coŀlocà el 1875 i, encara que es completà el 1914, no es consagrà fins a la fi de la Primera Guerra Mundial, el 1919. L'església fou construïda amb la participació directa del govern de la Tercera República, per a celebrar així l'inici d'un nou règim. Encara que molt controvertit, és un dels monuments més visitats de París.
La basílica té forma de creu grega, adornada amb quatre cúpules, la central de les quals, de 80 m d'altura, està culminada per una llanterna, formada per una columnata. A l'absis, una gran torre quadrada fa la funció de campanar que guarda, entre altres, la Savoyarde, una campana de 3 m de diàmetre i més de 26 t de pes, oferta per la diòcesi de Chambéry. La cripta posseeix la mateixa disposició que l'església, i és una de les curiositats de la basílica.
L'arquitectura de la basílica s'inspira en l'arquitectura romana i bizantina i influí en altres edificis religiosos del segle XX, com la Basílica de Sainte-Thérèse de Lisieux, el Sacro Cuore di Gesù a Roma i el Temple Expiatori del Sagrat Cor a Barcelona. És possible accedir a la basílica prenent el funicular de Montmartre.

Cervera

2011-11-29T13:47:00.001+01:00

Carrer de les Bruixes Segle XIII, a photo by Queralt Vegas on Flickr.

L'any 1026, tres famílies pageses, van construir un primer establiment a la Segarra, en aquells moments deshabitada. Més tard els comtes de Barcelona els van confirmar la possessió d'aquelles terres que havien ocupat, molt probablement per reafirmar el seu poder ja que la Segarra era en aquells moments una zona fronterera entre el domini cristià i el musulmà, creant una primera fortalesa (castrum Cervarie).
Estabilitzada la frontera occidental a Lleida l'any 1149, Cervera va créixer ràpidament en forma de vila closa (amb les cases adossades a la muralla, és a dir la paret de les cases era alhora el mur defensiu). Els habitants s'havien alliberat dels abusos dels senyors feudals, i a partir de privilegis reials el municipi s'organitzà successivament en forma de Confraria (1182), de Consolat (1202), i des del 1267 fins en l'actualitat, de Paeria. No fou, però, fins al segle XVIII, concretament l'any 1702 que no se li concedís el títol de ciutat per part del rei Felip V cosa que provocà la creació d'un nucli de persones agraïdes al monarca, que de forma tímida durant la guerra i més entusiasta després de la victòria borbònica, mostraren la seva simpatia per la política del rei borbó.

La Universitat
Universitat de Cervera,façana dels patis de l' entrada Carles II, últim rei espanyol de la casa d'Àustria, mor l'any 1700, i en el seu testament deixa com a hereu de tots els dominis espanyols a Felip d'Anjou. El nou rei, amb el nom de Felip V, és acceptat tant al regne de Castella com a la Corona d'Aragó .

Anglaterra, al capdavant de les nacions contràries al predomini dels Borbons, proposava com a successor del tron espanyol Carles d'Àustria i l'any 1702 comença una guerra europea (la guerra de successió). Una intervenció diplomàtica adequada va donar com a resultat que l'any 1705 el regne de la Corona d'Aragó canviés de bàndol. A Cervera hi havia partidaris de totes dues faccions.
Finalitzada la guerra, Cervera, que havia quedat devastada, va decidir recolzar els que governaven (els Borbons) i va enviar dos ambaixadors a la Cort amb la missió de convèncer als ministres de Felip V de la seva fidelitat absoluta, amb la finalitat d'obtenir una recompensa lògica i en una de les 30 peticions demanaven una universitat com la de Lleida. Felip V, doncs, va ordenar construir una gran universitat central a Cervera i abolir-ne la resta (el decret de Nova Planta). La creació de la Universitat de Cervera significà un augment econòmic important per la ciutat, en part (entre d'altres coses) perquè els estudiants s'hi allotjaven.

Decadència i prosperitat
L'any 1842 els estudis universitaris van ser traslladats a Barcelona, cosa que va representar una pèrdua econòmica important. L'arribada del ferrocarril a la ciutat l'any 1860 i la millora d'alguns serveis públics (com l'abastament d'aigua), juntament amb l'establiment de diverses indústries i d'un important comerç de vi, ocasionaren una certa revifalla econòmica. L'aparició de la fil·loxera, va provocar la ruïna de moltes vinyes de la Segarra, cosa que provocà una forta crisi en el comerç vinater cerverí, el qual es recupera una mica amb la creació del Sindicat Agrícola (1919).

El Carrer Major, és un dels carrers més importants de la ciutat de Cervera. Al llarg d'aquest carrer podem observar vàries façanes caracteritzades per obertures d'arc rebaixat, amb la clau central i petites finestres sota teulada. És una clara influència de l'arquitectura de la Universitat i de l'època d'esplendor que va viure la ciutat amb el seu establiment.
En el n. 15 hi trobem l'antic Hospital de Sant Joan de Jerusalem (s. XII). Era una casa delmera de l'ordre dels Hospitalers. Damunt una de les seves portes destaca la creu de Malta. La façana va ser remodelada al s. XVIII per Jaume Padró. Actualment, als baixos, hi ha instal·lat el Museu del Blat i la Pagesia.
En el n. 64 s'hi troba el conjunt arquitectònic de la Companyia de Jesús. Actualment, acull la residència geriàtrica Mare Janer, l'auditori municipal i la capella de la Mare de Déu de l'Incendi. En aquest espai es reuniren les Corts Catalanes que, presidides per Pere el Cerimoniós, han estat considerades una fita en la creació de la Generalitat de Catalunya. El 1452 s'hi van firmar les capitulacions matrimonials dels Reis Catòlics i en època de la Universitat va ser el Col·legi de Sant Carles que tingué com a hoste Jaume Balmes.
El n. 79 era la casa delmera de la Generalitat. En la llinda d'un dels balcons hi ha l'escut amb la creu.
Al n. 92 hi ha la Casa Joan (s. XVI). Pot apreciar-se la data de 1556 sobre una de les finestres. Les obertures de les golfes són típiques de les cases senyorials catalanes del XVI.
Al n. 103 s'hi troba el convent de Sant Agustí (s. XIV-XV), actualment regentat per monges del Sagrat Cor de Maria. Conserva la primitiva fesomia medieval tot i la restauració posterior.
Al n. 115 s'aixeca la Casa Duran i Sanpere, una casa pairal d'Agustí Duran i Sanpere, amb façana decorada amb esgrafiats. Conserva en el primer pis el mateix mobiliari i roba de principis del s. XX. Hi ha allotjat el Centre Municipal de Cultura, l'Oficina Comarcal de Turisme i és la seu principal del Museu Comarcal de Cervera.

Sant Feliu de Torelló

2011-11-27T21:30:00.001+01:00

Sant Feliu de Torelló, a photo by Queralt Vegas on Flickr.

L’església de Sant Feliu de Torelló. Ja existia el 881, però la construcció actual és del 1672, obra del carmelita descalç Josep de la Concepció, que en projectà les dues torretes laterals a la façana i l’esvelt campanar. En un altar lateral es venera el cos del màrtir sant Fortià, un dels sants innocents que hauria estat sacrificat per Herodes i transportat a Torelló el 1298.

Torelló és una vila i municipi de la comarca d'Osona, situat a la confluència dels rius Ges i Ter. Es troba dins la subcomarca de la Vall del Ges, juntament amb els municipis de Sant Vicenç de Torelló i Sant Pere de Torelló.
La població medieval va créixer al voltant de l'església de Sant Feliu de Torelló. Al nucli urbà, hi ha també l'església de Montserrat i el Santuari de Rocaprevera. Els torellonencs tenen l'apel·latiu de pescallunes.

La vila de Torelló degué la seva antiga importància a la capitalitat del terme del castell de Torelló, el qual pertanyia inicialment a la casa comtal i reial. Aquesta l'infeudà als Besora (segle XI), als Montcada (1086-1309), als Vilademany (1324) i als Milany (1347), i finalment fou adquirit l'any 1351, amb el beneplàcit reial, pels Cabrera, els quals el posseïren, amb alguns segrestaments per part del rei, fins a la fi de les senyories jurisdiccionals. Els senyors de Torelló s'anomenaven des del segle XVI marquesos d'Aitona i més tard, ducs de Medinaceli, però tots eren successors dels antics Cabrera.
La vila de Torelló fou des de sempre el nucli central de la jurisdicció del castell de Torelló. Hi radicava la cúria del batlle, el mercat i la plaça per a les assemblees generals dels súbdits del terme. Aquesta preeminència ha estat la causa que l'antiga població de Sant Feliu de Torelló rebés el nom simple de Torelló, mentre que les altres dues entitats de la vall el tenen a manera de determinatiu. Aquest nom deriva del castell que va reunir tots tres termes i que alça encara una part de la seva torre mestra en un aspriu turó del municipi de Sant Vicenç de Torelló. Antigament, la població de Sant Feliu de Torelló, l'actual Torelló, duia el nom de Sant Feliu de Cervià, a causa de la vila rural de Cervià —anomenada en algun document castell de Cervià—, que recorda encara el mas Cervià, situat al vessant SW de l'antic puig de la Guàrdia o puig de les Tres Creus, veí de Rocaprevera. Aquesta denominació va subsistir fins a la fi del segle XI, i d'aleshores endavant s'anomenà Sant Feliu de Torelló.
La documentació permet conèixer l'antiguitat de viles o nuclis rurals: Espadamala (917), Cervià (923), Saderra (949) i, molt més tardans, cap al segle XII, Puigdassalit, Terrades o Puigbacó.
La vila fou cremada durant la Guerra de Successió espanyola en la onada de repressió desfermada pel duc de Pòpoli a principis de 1714.

Santa Maria d'Alpens

2011-11-20T20:20:00.001+01:00

Santa Maria d'Alpens, a photo by Queralt Vegas on Flickr.

L'església parroquial de Santa Maria és un edifici barroc-neoclàssic, molt modificat. Reedificada el 1708, cremada durant la primera guerra Carlina (1833-40) i restaurada en 1840-45, guarda l'altar major i algun altar lateral del segle XVI, i la capella Fonda o del Santíssim és del 1846. El campanar és dels segles XV-XVI i hom en renovà la balustrada al segle XVIII.

Pedra Gentil

2011-11-16T18:37:00.001+01:00

Pedra Gentil, a photo by Queralt Vegas on Flickr.

La Pedra Gentil és una estructura megalítica del municipi de Vallgorguina, al Vallès Oriental.
Tradicionalment sempre s'havia dit que era un lloc de reunió de les bruixes i actualment, a la nit de Sant Joan s'hi celebren sàbats populars.
La pedra superior està trencada i algunes de les 7 que fan de suport han estat reubicades i amb afegits per mantenir l'alçada original. És desconeix l'aspecte original, si be està documentat que va ser restaurada en 1885 pel propietari de la finca on es troba, en Josep Pradell.
Ubicada dins del Parc Natural del Montnegre i el Corredor i molt a prop de les runes de l'església de Santa Eulàlia de Tapioles, per arribar-hi, cal accedir per l'entrada al parc que hi ha a la carretera de Sant Celoni a Vallgorguina, a uns 2 Km. d'aquesta vila. Els pescadors del Maresme antigament deien que quant sobre les muntanyes on es troba el dolmen es feien grans núvols, volia dir que tindrien mala mar. Per això hi havia vegades que no sortien.

Sant Joan de Vilafranca del Penedès.

2011-10-21T12:13:00.001+02:00

Sant Joan de Vilafranca del Penedès., a photo by Queralt Vegas on Flickr.

El 1307 va ser erigida aquesta capella gòtica sobre una esglesiola més antiga del segle XII que tenia l’orde dels hospitalers de Sant Joan de Jerusalem . Aquesta mateix orde fou la que construí aquesta segona fase, que romangué intacta fins al segle XVI, quan s’hi realitzaren moltes modificacions. Més tard, va ser utilitzada com a caserna militar durant la guerra del Francès, també com a magatzem, i finalment retornà a la seva funció natural, la del culte cristià.

La capella de Sant Joan de Vilafranca és d’una sola nau i, tot i ser d’estil gòtic , en resten vestigis que recorden al més pur romànic català, com la façana principal, que compta amb una porta d’arc de mig punt ornamentada per arquivoltes motllurades i columnes amb capitells decorats amb motius florals. No obstant, el fantàstic rosetó situat just sobre la porta ens recorda el seu marcat estil gòtic, juntament amb el campanar de planta octogonal adossat a la mateixa façana, que data del segle XVI i que compta amb vuit finestrals a la part superior, alguns dels quals contenen les campanes que repiquen les hores a Vilafranca.

L’interior de l’església és caracteritzat per la seva planta rectangular i l’absis poligonal, que quedà d’aquesta manera després de l’última restauració, en la que també es descobrí un portal romànic completament aparedat al costat del campanar, probablement antiga entrada a la capella dels monjos hospitalers . Per altra banda, també en cal destacar els finestrals dels laterals i l’absis, estilitzades obertures d’arc apuntat i suportades per petites pilastres, capitells i arquivoltes motllurades arrodonides. Al costat d’una d’elles s’hi conserva una creu esculpida en relleu sobre pedra tosca, i també les marques dels picapedrers que realitzaren els carreus en algunes d’aquestes polides pedres poligonals. Aquestes senyals servien per comptar el nombre de carreus tallats per cada picapedrer, element imprescindible per poder abonar el preu de cadascun d’ells un cop finalitzada l’església.

Sant Cristòfol de la Granada del Penedès

2011-10-19T12:15:00.001+02:00

Sant Cristòfol de la Granada del Penedès, a photo by Queralt Vegas on Flickr.

Aquest temple va substituir al segle XVI a un d’anterior dedicat també a Sant Cristòfol que estava situat dins del recinte proper del castell de la Granada .

La sòbria façana està presidida per la porta principal amb una ornacina a la part superior amb una imatge de Sant Cristòfol que porta el nen Jesús a l’espatlla, tot travessant un riu, com a símbol de la travessa de la vida.

Destaca altiu el magnífic campanar barroc de planta octogonal, aixecat l’any 1676 amb obertures als quatre vents i amb un doble campanar a la part superior que li proporciona una imatge esvelta i elegant.

L’interior de l’església conserva uns magnífics relleus en guix , datats al segle XVII (apareix en alguna capella la data de 1671) que decoren les voltes de creueria de les diverses capelles i del cor i les respectives claus de volta. Les nerviacions estan decorades amb relleus policromats amb elements geomètrico-vegetals, entre els que destaquen de forma important unes magranes als extrems, fent referència clara al nom de la població.

A les claus es representen els sants titulars de les capelles i temàtiques religioses (Sant Isidre envoltat de ceps i vinya, magranes i espigues de blat i multitud d’ocells picotejant els fruïts i animals menjant el blat; dos àngels que sostenen la Sagrada Forma a peu d’un magraner dins d’un gran Sol que escampa la seva Llum al bell mig de la cúpula central, cúpula que es ostenta damunt de petxines laterals on estan representats els quatre Evangelistes; Sant Antoni de Pàdua amb el lliri a la ma; Sant Joan Baptista amb el corder i la creu) i la Verge Maria (sota el cor, la Immaculada emergent de la mitja lluna i, el Sol i la Lluna als laterals; la Verge amb el Nen davant una ermita, envoltada d’elements vegetals i àngels que sostenen el text de l’Ave Maria en llatí)

Universitat de Cervera

2011-10-02T23:52:00.001+02:00

Universitat de Cervera, a photo by Queralt Vegas on Flickr.

Institució d'ensenyament superior, que substituí totes les altres universitats del Principat, fundada el 1717 a Cervera per Felip V després d'actives gestions del consell municipal per tal d'obtenir-la i així rescabalar-se dels danys soferts durant la guerra de Successió.
La butlla pontifícia fou signada per Climent XII el 1730. L'edifici, començat el 1718, és de forma rectangular, simètric, i ocupa una superfície edificada de 10 127,50 m2. Els plans foren dibuixats per l'arquitecte militar Francesc Montagut i ampliats i modificats posteriorment per Alexandre de Rez, Francisco Miguel Marín, Juan Martín Cermeño, Francesc Soriano i Josep Martí. La façana exterior és barroca, i combina la pedra amb escuts de bronze; té una gran imatge de la Immaculada —patrona de la universitat— al centre, tot plegat rematat per la corona reial. La segona façana, sobre el primer pati, és d'estil neoclàssic i té un frontó central amb al·legories de la saviesa i dos campanars de 33 m d'altçada coronats per dues àguiles. Separats del paranimf hi ha dos patis quadrats amb templet al mig, i colls de cisterna, coronats per un nen cavalcant un dofí. Als angles sobresurten torres prismàtiques de coberta piramidal. El paranimf, que servia també de capella, és il·luminat per finestres laterals, avui bastides amb vitralls, i té a la testera un retaule de J.Padró, fet amb alabastres de colors. L'escut era un oval amb l'efígie de la Immaculada. Els estatuts foren una refosa dels del suprimit Estudi General de Lleida i d'altres universitats, i foren sancionats per Felip V el 1726. Hi havia facultats de teologia, cànons, humanitats, medicina, filosofia (amb càtedres de filosofia suarista i tomista i professors com M.Aimeric, T.Cerdà i B.Pou, que introduïren nous sistemes docents i crearen l'escola eclèctica) i lleis, on es destacaren sobretot J.Finestres i R.Llàtzer de Dou, que exerciren un llarg mestratge i aconseguiren de despertar interès per les institucions catalanes i harmonitzaren els drets romà i canònic amb els usatges i drets propis. Estigué molt relacionada amb l'escola historiogràfica de Bellpuig de les Avellanes i amb la de Poblet. D'entre els seus alumnes cal esmentar Manuel de Cabanyes, N.Monturiol, Antoni de Martí i Franquès, J.Prim, J.Balmes, F.Torres i Amat, A.Gimbernat, Roca i Cornet, Martí d'Aixalà, F.Patxot, F.Camprodon, Benet Maria de Moixó, Joan de Nuix, Pròsper de Bofarull i M.Milà i Fontanals. Tingué la privativa d'impremta per a totes les publicacions i materials que pogués necessitar i disposà d'una impremta pròpiament universitària, de la qual sortiren, a partir del 1724, alguns exemplars notables, especialment en fer-se'n càrrec Manuel Ibarra y Marín. Els estudiants habitaven en cases particulars, fet que transformà en pocs anys l'economia de moltes famílies de la ciutat. Hi hagué també col·legis majors: de Lleida foren traslladats el de la Concepció i el de l'Assumpció. Diversos ordes religiosos, com els cistercencs de Poblet, hi tingueren casa per a llurs estudiants. Altres col·legis foren el de la Santa Creu, per a estudiants pobres, i el dels Vuitanta, després col·legi de Sant Carles Borromeu. Durant la guerra del Francès la impremta fou incendiada, i foren saquejades diverses depèndencies, i el 1822 es produïren altres incendis. El 1835 els estudis foren traslladats a Barcelona, però part del claustre no ho acceptà i es refugià a Solsona, i més tard al monestir de Sant Pere de la Portella, on s'inicià el curs 1838-39. El 1842 Espartero signà el definitiu trasllat de la universitat a Barcelona. L'edifici fou successivament caserna, presó, mercat, etc. El 1887 fou cedit en usdefruit a la Congregació Claretiana per a instal·lar-hi col·legi i noviciat, i Francesc Nadal hi organitzà un Museu Arqueològic. Durant la guerra civil de 1936-39 fou camp de refugiats, magatzem i camp de concentració. Restaurat totalment, allotja un institut de batxillerat, un centre de formació professional i un dipòsit d'arxius dependent de l'Arxiu de la Corona d'Aragó.

Eermita de Sant Pau (Sant Pol de Mar)

2011-10-02T18:25:00.001+02:00

Eermita de Sant Pau (Sant Pol de Mar), a photo by Queralt Vegas on Flickr.

Correspon a l'església de l'antic monestir de Sant Pol de Mar, alçat dalt d'un turó prop de la costa. Degué ser fundat pels volts del segle X, de fet la documentació més antiga data del 955. Sabem que un segle després es trobava en estat ruïnós, però posteriorment passà a ser un priorat benedictí de monjos depenent de Lerins (Provença) i la seva situació va millorar. A mitjan segle XIII va ser venut a Guillem de Montgrí, que el va cedir a la cartoixa d'Escaladei, i el seu patrimoni va augmentar considerablement, fins que el 1434 va ser venut al vescomte de Cabrera i va ser utilitzat com a fortificació. Actualment és una petita ermita depenent de la parròquia de Sant Pol.

És un edifici, probablement del segle XI, de nau única coberta amb una volta de canó lleugerament apuntada, que descansa sobre dos arcs formers i és capçada amb un absis semicircular que enllaça amb la nau mitjançant un arc de mig punt. Interiorment, l'absis presenta tres nínxols irregulars, de punt rodó, oberts amb finestres d'època tardana. Exteriorment, la part més antiga, sense arrebossat, mostra carreus irregulars i materials ceràmics aprofitats d'època romana. L'absis s'ornamenta amb un fris d'arquets a la manera llombarda. Va ser sobrealçat quan va esdevenir torre fortificada. En època moderna s'allargà la nau pel cantó de ponent i s'alçà amb una torre amb dues espadanyes.

Sota l'església, a mode de cripta, hi ha una cambra rectangular, coberta amb volta de canó, que alguns autors daten d'època paleocristiana (segles V-VII).

La informació

Tàrraco

2011-09-28T19:51:00.001+02:00

Tàrraco, a photo by Queralt Vegas on Flickr.

Tàrraco (del llatí Tarraco) fou la ciutat romana capital de la Hispània Citerior i després de la província de la Tarraconense, actualment Tarragona.
Els orígens de Tàrraco es troben en una petita guarnició romana que els germans Gneu i Publi Corneli Escipió deixaren durant la Segona Guerra Púnica, l'any 218 aC. Aquest primer assentament (situat al costat d'un oppidum ibèric, probablement Cesse) aviat va esdevenir una important base militar que donà lloc a la ciutat de Tàrraco.
Tarraco fou la principal base d'hivernada dels exèrcits romans a Hispània que iniciaren un llarg i complex procés d'incorporació de les terres peninsulars al nou ordre polític, cultural i econòmic de la romanitat, on Tàrraco va jugar un paper fonamental.
L'any 45 aC, Juli Cèsar li va concedir l'estatut de colònia romana de dret romà, (Colonia lulia Urbs Triumphalis Tarraco). Posteriorment, l'any 27 aC, August, qui va residir-hi entre els anys 26-25 aC i seguia les operacions militars de la Cornisa Cantàbrica, li va concedir la capitalitat de la província Tarraconense dins de la nova organització provincial. S'inicià aleshores l'aplicació d'un programa dirigit a dotar a la colònia romana d'un alt nivell urbanístic i monumental, d'acord amb la importància i significació de la ciutat. Tàrraco va arribar al seu màxim prestigi durant el segle II dC.
«Tàrraco serà una Roma en petit: una ciutat fortificada, amb edificis públics dedicats als déus, l'administració i el lleure dels ciutatadans. Una divisió clara entre barris suburbials i barris dels potentats, una vida urbana rica i intensa... L'actual Tarragona serà considerada a tot l'Imperi com una mena de paradís, un lloc on la vida és plaent i còmoda, obiviament per a tots aquells que es podien permetre una vida així.»
En aquesta època, els habitants romans d'aquesta ciutat gaudiren d'un nivell de vida que no es tornarà assolir fins ben bé a l'edat moderna. Com a mostra el testimoni de Luci Anneu Flor, orador romà del segle II dC:
«Tàrraco per a mi és la ciutat més agradable i estimada de totes les que s'escauen per al descans. Aquí tens un poble honrat, econòmic, tranquil, que manté una certa recança envers els forasters, però una vegada coneguts les tracta bé. El cel, que és molt temperat, no té canvis bruscs de temperatura i l'any sembla una primavera constant. La terra és fèrtil als camps i més encara als puigs, i produeix vi i blat tan bons com a Itàlia sense ser la collita de la tardor inferior. A més a més, la ciutat ofereix grans avantatges, ja que conserva estendards del Cèsar i ostenta el nom seu el títol triomfant. Però posseeix també monuments notables de procedència estrangera: si mires els temples antics, veus que aquí s'adora Júpiter Ammó.»
La vitalitat es mantingué fins a mitjan s. III dC. quan, com a conseqüència de la crisi general i amb les primeres incursions dels francs, s'inicià un procés de progressiva recessió tant en l'ordre demogràfic com en l'urbanístic que es plasmà en la destrucció i l'abandó de gran part de la ciutat, tret de la part alta que esdevindrà el nucli principal de l'hàbitat. Tanmateix, i malgrat les invasions dels bàrbars, els tarraconenses mantindran lleis i costums durant molts més anys que en altres ciutats del món romà. Per tant, són més de vuit segles de persistència romana a Tarragona.

Església parroquial de Sant Hilari (Sant Hilari Sacalm)

2011-09-27T15:04:00.001+02:00

Església parroquial de Sant Hilari (Sant Hilari Sacalm), a photo by Queralt Vegas on Flickr.

Documentada l'any 922, dins el terme del castell de Solterra, tot i que el seu origen pot ser anterior, segurament de l'època de Guifré el Pelós, alçada per soldats francs que la dedicaren al bisbe de Poitiers, Hilari, en un turó pla ipsa calmo d'on prové el nom Sacalm.

L'edifici ha sofert nombroses reformes al llarg dels segles. De l'església romànica, consagrada el 1199, en resta només una part del portal, ara situat a l'interior, sota el cor, que presenta dues arquivoltes esculpides amb motius de cintes i palmetes entrellaçades. Des del 1854 era la porta del cementiri vell.

Va patir els efectes dels terratrèmols del segle XV i va haver de ser reconstruïda l'any 1480. Ampliada de nou segle XVI, a mitjan XIX va patir una profunda reforma que li va donar el seu aspecte actual, d'aspecte classicista, amb tres naus i un destacat campanar de torre, iniciat el 1860 i coronat l'any 1922, segons projecte de Josep Mª Pericas.

Santa Eulàlia d'Ultramort

2011-09-12T11:21:00.001+02:00

Santa Eulàlia d'Ultramort, a photo by Queralt Vegas on Flickr.

Temple edificat a finals del segle XII o principis del XIII. Està format per una única nau amb volta apuntada i sense absis destacat en planta.
La portalada del mur oest va ser reformada en el segle XVIII. També es d'aquesta època la rosassa que hi ha just a sobre. Coronen la façana quatre pilars que són les restes d'un campanar de cadireta i les reformes posteriors que va patir.

En l'angle sud-oest s'alça una torre de campanar de planta quadrada. En el pis superior trobem quatre grans finestres de perfil apuntat.

En el segle XVI es va afegir un cor als peus de la nau i dues capelles laterals. Dos segles més tard, a banda de reformar la façana, es va construir una altra capella lateral i la sagristia.

Diada nacional de Catalunya

2011-09-11T14:03:00.001+02:00

Bona diada a tothom!, a photo by Queralt Vegas on Flickr.

Monestir de Montserrat

2011-09-06T12:46:00.001+02:00

Monestir de Montserrat, a photo by Queralt Vegas on Flickr.

Santa Maria de Montserrat és un monestir benedictí situat a la muntanya de Montserrat, en el terme municipal de Monistrol de Montserrat (Bages), a una alçària de 720 m sobre el nivell del mar. És un símbol per a Catalunya i s'ha convertit en un punt de pelegrinatge per a creients i de visita obligada per als turistes. L'actual abat és Josep Maria Soler i Canals.
El complex monàstic, juntament amb les dependències i els serveis annexos, conformen un petit nucli de població que, segons el cens del 2006, comptava amb 68 habitants.

Història
L'origen del monestir és incert, però se situa cap al 880. Se sap que, cap al 1011, un monjo procedent del monestir de Santa Maria de Ripoll va arribar a la muntanya per encarregar-se del monestir de Santa Cecília, amb la qual cosa el cenobi quedava sota les ordres de l'abat Oliba de Ripoll. Santa Cecília no va acceptar aquesta nova situació i Oliba va decidir fundar el monestir de Santa Maria al lloc on hi havia una antiga ermita amb el mateix nom. A partir del 1082, Santa Maria va passar a tenir abat propi i va deixar de dependre del de Ripoll.

Aquesta ermita s'havia convertit en la més important de totes les que hi havia a la muntanya gràcies a la imatge de la Mare de Déu que s'hi venerava des de l'any 880. El monestir aviat es va convertir en santuari, la qual cosa el va beneficiar, ja que els donatius i les almoines rebudes li van permetre anar creixent de forma constant. A la fi del segle XII, l'abat regent va sol·licitar que es permetés ampliar la comunitat de monjos a dotze, el mínim requerit perquè pogués ser considerada abadia.
El segle següent va ser el de l'inici de la lluita de Montserrat per aconseguir la seva independència del monestir de Ripoll. Durant el Cisma d'Occident, el priorat de Montserrat era fidel al papa de Roma, tot i que el monestir de Ripoll donava suport a Benet XIII d'Avinyó. El rei Martí l'Humà va aconsellar a Benet XIII que convertís Montserrat de priorat en abadia i posés al front com a primer abat a Marc de Villalba, qui ho era de Ripoll des de 1408. El 10 de març de 1409, una butlla papal de Benet XIII va crear l'abadia de Montserrat. Amb tot, Ripoll continuava mantenint certs privilegis sobre Montserrat. La tenacitat del seu primer abat aconseguí una butlla del papa Eugeni IV, l'11 de març de 1431, que alliberava definitivament Montserrat de tota servitud.

El 1493, Montserrat va perdre de nou l'autonomia. El rei Ferran el Catòlic va enviar al monestir 14 monjos procedents de Valladolid i Montserrat va passar a dependre de la congregació d'aquesta ciutat castellana. Durant els segles posteriors s'hi van succeir els abats catalans i castellans. Aquest mateix any de 1493, un frare de l'orde dels mínims, abans ermità de Montserrat, Bernat de Boïl, va acompanyar Cristòfor Colom en un dels seus viatges a Amèrica, cosa que va propiciar l'expansió del culte a la Mare de Déu de Montserrat en aquest continent.
El segle XIX va ser especialment tràgic per a Montserrat: va ser incendiat dues vegades per les tropes napoleòniques, a partir del 25 de juliol del 1811 quan el prengueren les forces del mariscal Suchet i el 1812. El 1835 va patir l'exclaustració arran de la desamortització de Mendizábal, va ser saquejat i incendiat i se'n van perdre molts dels tresors.
L'exclaustració va durar poc i el 1844 es va restablir la vida al monestir. La congregació de Valladolid havia desaparegut, per la qual cosa Montserrat va tornar a recobrar la independència eclesiàstica. A partir del 1858, sota el guiatge de l'abat Muntadas, l'edifici sencer es va haver de restaurar, ja que no n'havien quedat més que les parets.
Durant el franquisme, després d'un període proper al nou règim, el monestir prengué, a partir de les festes d'entronització de 1947 i coincidint amb l'abat Aureli M. Escarré, una actitud catalanista i es convertí en nucli de resistència antifranquista.
Des de llavors, el monestir de Santa Maria de Montserrat no ha deixat de créixer i actualment (2008) conté una de les millors biblioteques del país, amb gairebé 300.000 volums i 400 incunables. La congregació actual està formada per setanta-sis monjos, repartits entre Montserrat, El Miracle i Cuixà. A més, al monestir hi viuen els infants que componen l'Escolania de Montserrat, considerada l'escola de cant més antiga d'Europa, ja que es va fundar al segle XIII.
Entre molts d'altres premis en reconeixement de la seva tasca religiosa i cultural l'any 1983 li fou concedida la Creu de Sant Jordi i el 1997 la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya.

El monestir
El conjunt del monestir el formen dos blocs d'edificis amb funcions diferents: d'una banda la basílica, amb les dependències monacals; d'una altra banda els edificis destinats a atendre els pelegrins i visitants. Aquests últims inclouen diversos restaurants, botigues i una àrea d'allotjament.
La basílica de Montserrat és d'una sola nau, construida el segle XVI amb una estructura encara gòtica. Les pilastres, balustrades i ornamentació, però, responien a models renaixentistes. Després de l'incendi de 1808, només va restar-ne la nau, perdent-se tota la decoració i les obres d'art que hi havia. Va ser restaurada completament al segle XIX, amb una ornamentació bigarrada, d'un estil entre eclèctic i neobizantí, amb elements modernistes que alteraren la línia original de la basílica. Els murs i la volta van ser recoberts de pintures, s'hi van afegir arcs d'estuc, quadres, escultures, etc., d'autors de final del XIX i començament del XX: Josep Llimona, Alexandre de Riquer (autor de les grans pintures del presbiteri, al voltant del cambril), etc.
Al voltant d'aquesta única nau se situen diverses capelles. La nau és sostinguda per unes columnes centrals, amb talles de fusta de Josep Llimona. A la capçalera hi ha situats l'altar major i el cor. Sobre l'altar major penja una làmpada amb un crucifix d'ivori de gran valor artístic: és obra florentina del primer Renaixement i va arribar al monestir el 1920, procedent de Roma. S'ha atribuït a Lorenzo Ghiberti i, recentment, s'ha publicat un estudi que l'atribueix a un jove Miquel Àngel.
El nou orgue de Montserrat, inaugurat l'any 2010, està col·locat sota el creuer al lateral esquerre de la basílica, per on surten els escolans i els celebrants, i substitueix l'antic orgue de 1958 que continua situat a la part del darrere de la basílica.
Just a sobre de l'altar major hi ha el cambril de la Mare de Déu, al qual s'accedeix després de travessar una portalada d'alabastre en la qual apareixen diverses escenes bíbliques.
El claustre del monestir és obra de l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch. És de dos pisos sostinguts per columnes de pedra. El pis inferior es comunica amb el jardí i disposa d'una font a la part central. A les parets del claustre es poden veure peces antigues, algunes del segle X. El jardí, molt extens, inclou la Capella de Sant Iscle i Santa Victòria, romànica, accessos als edificis del noviciat i l'escolania i diverses escultures, com la de marbre del Bon Pastor de Manolo Hugué o algunes de les escultures que Josep de Sant Benet va fer al segle XVIII per al campanar del monestir i que mai no s'hi van instal·lar.
El refectori és del segle XVII i va ser reformat el 1925 per Puig i Cadafalch. La part central allotja un mosaic amb la representació del Crist de Sant Climent de Taüll, mentre que a la banda oposada es pot veure un tríptic amb escenes de la vida de sant Benet, pintades per Josep Obiols. El monestir disposa d'un important museu dividit en tres seccions diferents: la secció prehistòrica, en la qual s'exposen diverses troballes arqueològiques de la mateixa muntanya de Montserrat; el museu de l'Orient Bíblic, amb materials arqueològics relacionats amb la Bíblia, i la pinacoteca, amb obres dels segles XVI al XIX. Entre les pintures del museu hi ha obres del Greco, Caravaggio, Dalí i Picasso.

A la part exterior es distribueixen diverses places que serveixen per ordenar el conjunt d'edificis en l'orografia escarpada de la muntanya. La plaça de Santa Maria n'és la principal i és la que dóna accés al monestir; és obra també de Puig i Cadafalch. Des de la plaça es pot observar la nova façana del monestir, construïda per Francesc Folguera amb pedra de la muntanya mateix. A l'esquerra es poden veure les restes de l'antic claustre gòtic.
A la plaça de l'Abat Oliba hi ha situats els edificis que serveixen per albergar els pelegrins i turistes, amb les anomenades cel·les i un hotel de tres estrelles. La plaça està presidida per una estàtua de bronze dedicada al fundador del monestir, obra de 1933 de l'escultor Manuel Xuclà.
L'última de les places de Montserrat és la de la Santa Creu, dedicada a sant Miquel. La plaça rep aquest nom per la creu que la presideix, obra de l'escultor Josep Maria Subirachs.

La Mare de Déu de Montserrat
Segons la llegenda, la primera imatge de la Mare de Déu de Montserrat la van trobar uns nens pastors dins una cova l'any 880, després d'haver vist una llum a la muntanya. Quan el bisbe va saber la notícia, va intentar traslladar la imatge fins a Manresa, però no es va poder fer ja que l'estàtua pesava massa. El bisbe ho va interpretar com el desig de la Mare de Déu de romandre al lloc en què se l'havia trobat, on va manar que hi construïssin l'ermita de Santa Maria, origen del monestir actual.
La marededéu que s'hi venera actualment és una talla romànica del segle XII, de fusta d'àlber. Representa la Mare de Déu amb l'infant assegut a la falda i fa uns 95 centímetres d'altura. A la mà dreta sosté una esfera que simbolitza l'univers; l'infant Jesús té la mà dreta aixecada en senyal de beneir, mentre que a l'esquerra hi té una pinya.
Excepte la cara i les mans de Maria i de l'infant Jesús, la imatge és pintada de daurat. La Mare de Déu, en canvi, és de color negre, fet que li ha valgut el sobrenom popular de la Moreneta. L'ennegriment de la talla es creu que és degut al fum de les espelmes que durant segles han anat cremant als seus peus en senyal de veneració.
L'11 de setembre del 1881, el papa Lleó XIII va declarar oficialment la Mare de Déu de Montserrat patrona de Catalunya. També se li va concedir el privilegi de tenir missa i ofici propis. La seva festivitat se celebra el 27 d'abril.

Drac de Vilafranca

2011-08-31T15:22:00.001+02:00

Drac de Vilafranca, a photo by Queralt Vegas on Flickr.

El Drac de Vilafranca del Penedès apareix a la documentació per primera vegada a la celebració del Corpus de l'any 1600. A partir d'aquest moment actua en diferents celebracions tan a la vila com a d'altres poblacions de Catalunya, ja siguin festes civils com religioses.
Des de sempre ha estat una de les figures més destacades i representatives de la Festa Major de Vilafranca del Penedès, encapçalant la Cercavila que dona inici a la festa i les tres processons de Sant Fèlix. Quan s'obre pas pels carrers ho fa al so de "La Passada", peça que ja es tocava al segle XIX. Quan balla fent un cercle sobre ell mateix, amb el cap acotat i la cua enlairada, ho fa al ritme de "La dansa del foc". Al llarg de la seva història ha anat acompanyat de flabiol i tamborí, si bé en alguna ocasió l'havia acompanyat un graller.
A la boca hi duu una peça en forma de creu que serveix per aguantar els coets, que s'encenen amb una metxa de cotó trenada. Per encendre les ales i la cua, que queden enlairades quan balla, s'utilitza la porra, un pal negre amb línies vermelles amb una pinça al seu extrem per col·locar-hi un coet.
La seva popularitat queda clarament reflexada en els nombrosos dracs petits que hi ha a Vilafranca, ja coneguts des de finals del segle XIX. Des dels anys '80 del segle XX un drac petit apareix a la Festa Major petita, acompanyat de portadors i musics de la seva mida.

Fitxa tècnica
· Nom: Drac de Vilafranca del Penedès
· Àmbit territorial: Penedès
· Funcionalitat: Foc i protocol
· Material: Fusta, pell, cartró i pèl de cavall.
· Any de construcció: 1600 (documentat), segle XII (anàlisis pictograma)
· Pes: 115,83 Kg.
· Constructor: Desconegut
· Mides: Llargada: 395 cms. Amplada: 110 cms. Alçada: 135 cms.
· Tracció: Carregada interiorment per 1 persona flexionada endavant per la cintura
· Punts de Foc: 6. 3 a la boca, 1 a cada ala i 1 a la cua.
· Components: 17 portadors i músics (flabiol i tamborí, i borregaire)
· Festes: Festa Major de Vilafranca del Penedès, del 29 al 31 d'agost, 1 i 2 de setembre.

Sant Esteve de Parets

2011-08-28T22:05:00.001+02:00

Sant Esteve de Parets, a photo by Queralt Vegas on Flickr.

Les primeres notícies d'un temple dedicat a Sant Esteve en aquest indret, daten de l'any 904, quan va ser consagrada una església per Teodoric. Aquest document es va conservar fins la Guerra Civil. Actualment només es disposa d'una còpia realitzada en el segle XVIII.
Com a conseqüència de l'augment demogràfic de la zona, l'església es converteix en parroquial i es construeix un nou edifici més gran. En diversos documents apareix com Sant Esteve de Berda i en altres casos com a Sant Esteve de Parets. Sembla que aquestes eren les dues poblacions més properes al temple i per aquest motiu apareix adscrita a totes dues. Ben entrat el segle XII, es consolida el topònim de Parets.

En el segle XIII es torna a reformar el temple gràcies a Bernat de Vilatzir, tal i com constava en una llosa sepulcral que hi havia en el presbiteri fins l'any 1936. L'església es torna a consagrar el 26 de Gener de 1207 pel bisbe de Barcelona Pere de Cirac.

Les tropes de Felip V incendiaren el temple l'any 1704 durant la Guerra de Successió. Aquest no va ser l'únic incendi que va patir l'església, doncs el 21 de juliol de 1936 va ser destruït gairebé en la seva totalitat pel foc. De l'antic temple només va restar en peu l'absis central i alguns fragments de murs, que es van integrar en la nova construcció, feta en estil neoromànic.

L'absis conservat correspon a l'església del segle XI, construïda en estil llombard. Aquest està decorat amb parelles d'arcs cecs separades per lesenes, En la part central s'obre una finestra de doble esqueixada.

Es creu que aquesta església tenia una capçalera amb tres absis, disposats de forma trebolada. Es desconeix en quin moment es van suprimir o destruir els absis laterals. Sembla que la capçalera del segle XI va ser l'únic element que es va conservar en l'edifici construït en el segle XIII.

Destaca el treball escultòric realitzat per Frederic Marès visible en el retaule de pedra calcària i alabastre policromat, el santcrist de fusta policromada, la imatge de la Pietat i la talla de la Immaculada.

Montserrat

2011-08-24T20:06:00.001+02:00

Montserrat, a photo by Queralt Vegas on Flickr.

Montserrat és un massís de Catalunya força prominent que ha destacat en la tradició catalana gràcies a, d'entre altres motius, una geologia i topografia pròpies molt característiques, que han estat valorades estèticament de forma positiva. Situada a cavall de les comarques del Bages, l'Anoia i el Baix Llobregat, s'hi aixeca el Monestir de Montserrat, una abadia benedictina consagrada a la Mare de Déu de Montserrat, una marededéu trobada.
El nom prové de la paraula mont, muntanya, i serrat, cadena muntanyosa. Tant serrat com serralada provenen de serra (un seguit de muntanyes), i precisament aquesta paraula deriva del llatí serra, que és el nom de l'instrument per serrar (o xerrac), per la forma que tenen les muntanyes encadenades una al costat de l'altra, que fan pensar en dents de serra. Precisament en les representacions heràldiques, Montserrat apareix com un grapat de muntanyes d'or sobre camper de gules, amb una serra d'or tallant-les pel damunt.
Com a advocació mariana, Montserrat també és usat com a nom propi femení, habitualment abreujat Mont, Montse, Muntsa, Serrat o Rat. Fins al segle XIX també va ser un nom propi masculí.

La muntanya santa de Montserrat
És un massís de formes singulars que s'enlaira bruscament a l'oest del riu Llobregat fins als 1.236,4 m del cim de Sant Jeroni. Altres cims montserratins són el Cavall Bernat, les Agulles, el Serrat del Moro, el Montgròs, Sant Joan, la Palomera, etc. Va ser declarat parc natural el 1987 per garantir-ne la conservació.
Al llarg dels mil·lennis, els moviments isostàtics i tectònics, els canvis climàtics i l'erosió han acabat modelant un relleu brusc, amb grans parets i blocs arrodonits de conglomerat rosa i argiles. A les seves entranyes, l'erosió de tipus càrstic ha creat coves, avencs i torrenteres.
El bosc mediterrani per excel·lència és també el tipus de vegetació predominant a Montserrat. En destaquen les alzines. Pel que fa a la fauna, actualment hi podem trobar aus com el roquerol, el ballester, el pela-roques o la fagina, entre d'altres. Pel que fa als mamífers, hi destaquen l'esquirol, el gat mesquer, el ratpenat o el porc senglar, així com les cabres salvatges.

L'espiritualitat
Des que, segons la llegenda, es va trobar la imatge de la Mare de Déu a la Santa Cova, des de la fundació del monestir, des de sempre, Montserrat ha estat vinculada a l'espiritualitat. A part del monestir i la Santa Cova, la muntanya conté un bon nombre de petites esglésies i d'ermites abandonades, com Santa Cecília, Sant Benet, Sant Joan, Santa Magdalena, Sant Miquel, Sant Jeroni, etc.
La marededéu, anomenada familiarment "la Moreneta" pel seu color fosc, és una talla romànica de fusta del final del segle XII; el seu color és el resultat de la transformació del vernís a causa del pas del temps.

La llegenda
L'any 942, un dissabte al migdia, unes pastores van veure baixar del cel una gran llum, acompanyada d'una bella melodia. El dilluns següent, la visió es repetí. Els quatre dilluns següents els hi acompanyà el rector d'Monistrol i pogué constatar l'esmentada visió.
Un cop assabentat de l'esdeveniment, el bisbe, que es trobava a Manresa, hi organitzà una anada, en la qual van veure una cova on van trobar la Santa Imatge. El bisbe els va proposar traslladar-la a Olesa, però només de treure-la la Mare de Déu es va fer tan pesant que no la van poder moure. El bisbe va interpretar aquest fet com el desig de la Mare de Déu de restar en aquell indret i manà construir-hi una capella.

La festivitat
El dia 27 d'abril se celebra la diada de la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya.

El monestir
Entre les diverses construccions del monestir de monjos benedictins, la sala capitular, el claustre neoromànic i el refetor hi destaquen per la seva peculiaritat i el seu estil arquitectònic, renovat al 1925 per Josep Puig i Cadafalch.
La comunitat actual de Montserrat està formada per uns vuitanta monjos que segueixen la regla de sant Benet (segle VI). L'objectiu principal de la comunitat és continuar fent de la muntanya un lloc de trobada i pregària.

Cultura
La cultura també forma una part important de Montserrat, ja que el monestir compta amb una biblioteca amb gairebé 300.000 volums, uns escolania de nois cantors (considerada el conservatori infantil més antic d'Europa) i un museu amb obres d'artistes com el Greco, Picasso o Dalí. Fins i tot, tresors de l'antic Egipte, entre els quals destaca una mòmia.
El monestir de Montserrat és a l'origen d'iniciatives del món editorial com les Publicacions de l'Abadia de Montserrat i la revista Serra d'Or.

Activitats al medi natural
Degut a les seves característiques úniques, Montserrat és el lloc idoni per practicar activitats a l'aire lliure. L'esport per excel·lència d'aquesta cadena muntanyosa és l'escalada, i en els últims temps, les vies ferrades. Montserrat també és un punt de partida de moltes excursions a peu o senderisme. Les vies més importants i famoses són:
· Escalada: La zona de les Agulles és un lloc mític de l'escalada a Catalunya, on pots escalar desenes d'agulles de diferents dificultats. La zona superior al Monestir (Gorros i St. Benet) és una de les més concorregudes. El cavall Bernat és una de les escalades més interessants i emblemàtiques de Montserrat, juntament amb les Parets de la vessant nord, especialment el Serrat del Moro conegut també com a "Paret de l'Aeri" (l'antic aeri de la vessant N es va desballestar definitivament els anys 90).
· Vies ferrades: Les grans parets i torrenteres que s'han format a Montserrat han originat l'aparició de vies ferrades. La Via ferrada Teresina i el Joc de l'Oca són les més concorregudes. Tot i així, a causa dels grans desnivells, hi ha cordes i ferros per progressar en molts indrets de Montserrat.
· Senderisme: Els múltiples senders i corriols fan possible realitzar des de petites excursions a grans caminades per tota Montserrat. Els punts de partida són el monestir, Santa Cecília, Can Maçana i Collbató. Es pot pujar a Sant Jeroni des del Monestir (1h 30min), o fer la Trans-Montserratina (de Can Maçana fins al Monestir) en 7 hores. També es pot realitzar el GR172 (camí de gran recorregut), que creua Montserrat per la cara nord.

Santa Maria de Palautordera

2011-08-15T23:01:00.001+02:00

Santa Maria de Palautordera, a photo by Queralt Vegas on Flickr.

És predecessora del nostre temple parroquial actual, la primitiva església de Santa Maria era, probablement, de construcció romànica. Renovada al voltant de 1040 s'ubicaria en la superfície ocupada per l'actual església.

De la visita pastoral del 27 d'agost de 1508, consta la necessitat de fer reparacions urgents per "Cubrir con tejas la iglesia que es muy alta, poniendo un termino de 3 años."

Aquestes obres no es deurien realitzar, ja que el Bisbe i Vicari general Antoni Codina, en la seva visita va ordenar: "Se acabe la construcción y que se haga un portal, por la irreverencia que representa tener en estas condiciones el cuerpo de Cristo y las fuentes bautismales".

Es va donar un termini de tres mesos per a finalitzar-les, oposadament, s'aplicarien les penes canòniques. Tot i les amenaces, en la visita del 2 de setembre de 1567, l'església continuava sense portes i sense cobrir, permetent l'entrada d'aigua a dins. Aquesta vegada les obres es van realitzar ja que no tornem a tenir constància en els relats de les visites pastorals posteriors.

Encara que en la llinda de la portada apareix la inscripció: "ANI.M.D.L.X.III" (1563), realment la seva construcció va concloure entre 1562 i 1588.

En la visita del 28 d'abril de 1694 es prohibeix que: "En ninguna festividad se hagan fuegos encima del tejado de la Iglesia, por los daños que puedan producir."

A l'any 1743, restaurat el paviment, va quedar prohibit pel visitador, el bisbe Francisco del Castillo, les sepultures a l'interior del temple.

Els beneficis o gràcies (càrrec que l'Església confereix canònicament, al qual va annexa una renda) més importants i més antics d'aquesta església van ser: benefici sota la invocació de Santa Maria (1370), benefici sota la invocació de Sant Burget (finals del s.XIV), benefici sota la invocació de Sant Cugat (1342),
benefici sota la invocació de Sant Pere (s.XIV) i el de Sant Guillem (s.XVI).

El temple és un edifici gòtic tardà, molt ben proporcionat, cobert de nervions amb claus de volta esculpides de sants d'antiga devoció, com la Mare de Déu, Sant Pere, Sant Burget i Sant Isidre. La part exterior és de paredat i la façana arrebossada. La portada forma un arc apuntat, amb fascicles de columnates i les arxivoltes corresponents.
Té dos pinacles o pilastres que falquegen el conjunt. Sobre l'extradós hi ha una decoració amb cards i en la clau un floró que corona el pinacle. En la façana, per sobre de la portada hi ha un ull de bou. Sata el terrat apareixen una sèri d'arcs trilobulats de recent construcció 1939) i corona la façana una creu moderna.

El campanar té tres cossos. El primer és circular i el constitueix una torrassa militar, construït amb còdols.
El segon i el terces són hexagonals, de carreu. En el tercer hi ha sis obertures d'arc apuntat per les campanes. El coronament és amb almenes de tipus català i piràmide hexagonal.

La part interior la composen el presbiteri i quatre trams. La volta és de creueria, molt senzilla, els arcs descansen sobre mènsules decorades amb elements florals i mascarots amb animals monstruosos. El presbiteri és octagonal amb els arcs corresponents que sostenen la volta en forma de ventall. Hi ha tres finestrals d'arc apuntat, amb la figura del Salvador en el centre i motius florals als costats.

El que més crida l'atenció dels inventaris efectuats a les visites pastorals dels segles XIV i XV, és l'orfebreria, per la riquesa dels objectes de culte, on es remarca especialment la bellesa d'una singular custodia de plata en forma de monument.

Text extret de la pàgina de l'ajuntament de Santa Maria de Palautordera

La Roca

2011-08-13T13:00:00.001+02:00

La Roca, a photo by Queralt Vegas on Flickr.

El poble de la Roca del Vallès (123 m i 5 703 h el 2005) és situat a l'esquerra de la riera de Mogent, als peus de l'antic castell de la Roca.
El document més antic conservat referent al poble de la Roca és el de la consagració de l'església de Sant Sadurní, situada al loco que nuncupatur Rocha, del 932. L'església havia estat bastida l'any 932 per l'abadessa Emma, del monestir de Sant Joan de les Abadesses, la qual, probablement, repoblà el lloc amb gent procedent de la vall de Sant Joan. Publicada per F. Udina entre altres documents de l'arxiu comtal de Barcelona dels segles IX i X, l'acta de consagració menciona, també, el terminio de Villaroca. Posteriorment, i encara durant el segle X, hi ha altres referències a la Roca contingudes en el cartulari del monestir de Sant Cugat del Vallès.
L'església parroquial de Sant Sadurní, engrandida i totalment renovada entre el 1557 i el 1581, és d'una nau (dividida en tres trams coberts amb volta de creueria), amb dues capelles laterals per banda, construïdes entre els contraforts, que sobresurten de la fàbrica de l'edifici; l'absis és poligonal i la porta, a la façana de ponent, és del tipus del gòtic tardà, amb detalls renaixentistes. Les mènsules que sostenen les arqueries i les gàrgoles del capdamunt dels contraforts són esculpides, com també ho són les claus de les voltes. L'església posseeix un magnífic retaule barroc dedicat a sant Sadurní i col·locat a l'altar major. Fou obrat per Antoni Comas i data del 1620; consta d'un cos de cinc compartiments i d'una predel·la. S'hi representen, en relleu esculpit, pintat i daurat, escenes de la vida de la Mare de Déu i de la de sant Sadurní. També, al sòcol, n'hi ha del Nou Testament. L'església de Sant Sadurní de la Roca, durant la guerra de Successió, fou utilitzada com a caserna per les tropes de Felip V.
El castell de la Roca del Vallès no apareix documentat fins al segle XI. Fou posseït primerament per Arnau Mir, a qui havia estat encomanat pel comte de Barcelona; consta en un document sense data, però que probablement fou emès entre els anys 1023 i 1076, la queixa del comte barceloní Ramon Berenguer I perquè aquell havia abusat del domini que li fou concedit. Després el castell sembla que fou donat pel comte, juntament amb altres béns i territoris, a Guillem de Muntanyola o de Vacarisses, que fou primer senyor de Montcada, a la mort del qual el castell de la Roca fou posseït pel seu fill Renard Guillem de Sarroca i pel seu germà Bernat, diaca; el tingueren en feu per Berenguer Ramon de Montcada, amb qui estaven emparentats. Inicialment el terme del castell comprenia Vilanova, Santa Agnès de Malanyanes, Llerona, Òrrius i Granollers. Posteriorment, per matrimoni de Sança, senyora de la Roca, amb Guillem de Bell-lloc (ambdós eren senyors de la Roca vers el 1164), la senyoria del castell pervingué als seus descendents, cognomenats Bell-lloc, els quals alienaren la senyoria a la segona meitat del segle XIII; posseïren aleshores el castell, primer, Berenguer de Santlleïr i després Ramon de Cabrera, el qual, el 1287, vengué el castell de la Roca, que tenia en feu pel rei, al notari reial Pere Marquès. La jurisdicció del castell i del terme de la Roca, però, pertanyia al rei, encara que, diverses vegades durant el segle XIV, el rei s'alienà al senyor de la Roca, després que hagués estat, també diverses vegades, redimida pels vassalls. A la primeria del segle XV Pere Arnau Marquès vengué la senyoria a Ramon de Torrelles, que la posseí en feu pel monarca i realitzà diverses obres de restauració del castell. Aquest romangué en mans dels Torrelles fins a la primeria del segle XVIII, que passà als Sentmenat. El 1468 el títol de baró de la Roca havia estat concedit a Martí Joan de Torrelles i de Sentmenat. Pere de Torrelles-Sentmenat, que fou governador de Catalunya i senyor i baró de la Roca, fou creat el 1706 pel rei arxiduc Carles III, marquès de Torrelles. Seguidament el castell de la Roca passà al domini de la comunitat de preveres de Santa Maria del Mar. Després de la desamortització, el castell fou propietat de la família Alomar. El 1952 restava en estat ruïnós i fou restaurat per l'actual propietari, Antoni Rivière. Del castell, de planta trapezoïdal i format per diverses estances, sobresurten la torre mestra, en un angle de la fortificació, de planta rectangular i amb un fort talús, i una altra torre, semicircular, situada a l'angle oposat. La porta és a migdia.
La Roca del Vallès celebra la seva festa major d'estiu el segon dissabte de setembre i pel mes de novembre, el dia 29, se celebra la festa major d'hivern, dedicada a Sant Sadurní

Calella de Palafrugell

2011-08-08T20:48:00.001+02:00

Calella de Palafrugell , a photo by Queralt Vegas on Flickr.

Calella de Palafrugell és una població del municipi baixempordanès de Palafrugell, província de Girona. Al 2005 tenia 747 habitants.
La localitat és una de les poques de la Costa Brava que encara conserva l'encant que es respirava als pobles de la zona abans que arribés el turisme de masses. L'antic poble de pescadors està situat en una costa rocosa, esquitxada de petites cales, al costat d'un altre nucli costaner i turístic, Llafranc. A l'estiu, al Jardí Botànic de Cap Roig s'hi celebra el festival musical Festival de Cap Roig i també el Cicle de Concerts d'Estiu a l'església de Sant Pere, que organitza Joventuts Musicals de Palafrugell. La trobada anual d'havaneres, que reuneix milers de persones a la platja del municipi, és coneguda internacionalment.

Sant Muç de Cànoves

2011-08-03T00:58:00.001+02:00

Sant Muç de Cànoves, a photo by Queralt Vegas on Flickr.

El lloc de Cànoves ja s'esmenta en un document de l'any 918. L'església de sant Muç no apareix en cap document fins l'any 1077, que se la cita en el testament d'Ermengol Samarell. A partir de finals del segle XVI l'església comença a tenir un cert poder econòmic, que es va reflexar en l'ampliació del temple amb quatre capelles laterals i la construcció d'un retaule major.

El temple actual és del segle XII, si bé molt modificat posteriorment. Està format per una sola nau, coberta amb volta de canó i acabada en un absis semicircular. El primer tram, més proper al mur de ponent, és més estret que la resta del temple.

L'absis és llis i en ell s'obren dues finestres de mig punt i doble esqueixada d'època romànica.

La nau es va sobrealçar i en el nou tram es van obrir finestres en forma d'espitllera.

Aquest sobrealçament va obligar a reforçar els murs laterals amb gruixuts contraforts.

La resta de dependències, com les capelles laterals, el campanar, la torreta de la façana oest i la sagristia, així com la majoria de finestres són d'èpoques posteriors.

Sant Esteve d'Olot.

2011-07-14T10:25:00.001+02:00

Sant Esteve d'Olot., a photo by Queralt Vegas on Flickr.

És una construcció de gran volum que data del s.XVIII. El perfil de l’església i el seu campanar són elements molt emblemàtics de la ciutat d’Olot.
La façana actual és de l’any 1800 i hi destaquen les tres fornícules buides, que contenien imatges de pedra, de Sant Esteve, Sant Valentí i Santa Sabina, destruïdes el 1936. L’escalinata, que dota encara més de majestuositat l’església, es va construir el 1897.
A l’interior destaca el retaule barroc del Roser (una obra de gran qualitat), així com també l’escultura de l’altar major (feta per Josep Clarà), un Crist de Ramon Amadeu i el valuosíssim Crist abraçat a la creu del Greco que es troba en el Museu Parroquial (cal concertar la visita).

Monestir de Santa Maria de Cervià de Ter

2011-07-06T13:19:00.001+02:00

Monestir de Santa Maria de Cervià de Ter, a photo by Queralt Vegas on Flickr.

El priorat de Santa Maria fou fundat l'any 1053 per Silvi Llobet, senyor de Cervià, sota la regla de Sant Benet. L'església es va dedicar a la Verge Maria, a l'arcàngel Sant Miquel, a Sant Pere i Sant Pau. Dos anys més tard el monestir passà a dependre del de Sant Miquel de la Clusa, en Itàlia. Aquesta dependència es va perllongar fins al segle XVI, quan passà a estar tutelat per Santa Maria de Ridaura. En el segle XVIII es va unir a Sant Pau del Camp, de Barcelona, situació que es va mantenir fins la desamortització de 1835 en que passà a mans particulars.

L'església, situada en l'extrem nord del conjunt monàstic, té planta basilical de tres naus, capçades a l'est per un transsepte cobert amb volta de canó, que no talla la nau central però si les laterals. En ell s'obren tres absis semicirculars, el central més gran i més alt.
La nau central està coberta amb una volta de canó, reforçada per un únic arc toral, situat a l'alçada del transsepte, en la segona filera de pilars. Aquests tenen planta cruciforme, amb els braços paral·lels a la nau més llargs. Sorprèn veure que l'arc toral és molt més prim que el pilar en que descansa. També és curiós no trobar cap arc toral a l'alçada dels primers pilars. Això pot respondre a diferents etapes constructives i a la poca destresa dels diferents mestres d'obra.

La nau principal té el doble d'alçada que les laterals, un fet gens comú en els temples romànics catalans. La del costat nord està coberta amb volta de quart de cercle, mentre que la del costat sud té voltes d'arestes.

Els absis estan reforçats per uns pilars en forma de lesena. Aquestes formaven part de la decoració dels absis, que no es va arribar a completar, ja no es van fer els arcs cecs que havien de coronar els seus murs.

L'absis central està il·luminat gràcies a les tres finestres que es van obrir en el seu tambor. En els absis laterals trobem una única finestra de mig punt en la part central. Totes elles són esqueixades per la part interior. La part inferior té forma esglaonada.

La porta principal del temple es troba en el mur oest. Té la forma característica de les portes gironines del segle XII, formada per una obertura rectangular sobre la que trobem una llinda i timpà llisos, emmarcats per dos arcs de mig punt adovellats, l'exterior protegit per un senzill guardapols. En el timpà s'esculpí amb posterioritat un escut. La porta, tot i que la fusta correspon a la darrera restauració, encara conserva la forja de tradició romànica amb tiges acabades en volutes.

En la part interior es conserva el forrellat de la porta, que originàriament estava situat en l'exterior. El baldó està decorat amb incisions de figures geomètriques.

En el mur nord trobem una altra porta, de menors dimensions, formada per un senzill arc de mig punt. Es creu que aquesta porta comunicava amb el cementiri dels monjos. Durant segles ha estat cegada, però durant la darrera restauració es va tornar a obrir, convertint-la en una finestra. En el mur sud trobem una porta de les mateixes característiques, que comunica el temple amb el claustre.

El claustre està adossat al mur sud de l'església. Es creu que només es van edificar dependències en els costats sud i est. De les galeries originals només es conserva la del costat nord i una part de la del costat oest. La resta es van reformar durant l'època baix-medieval, suprimint les petites arcades per uns grans arcs de mig punt.

Els porxos de l'etapa alt-medieval estan formats per grups de quatre arcs de mig punt, recolzats en columnes amb els capitells mensuliformes, llisos i amb un collarí en la unió amb el fust de la columna.

En el mur est del claustre es conserva una finestra geminada, avui cegada, que de ben segur comunicava amb una estança noble del cenobi, com podria ser la sala capitular.

En l'actualitat el monestir és la seu de l'ajuntament de la vila i també s'hi allotgen alguns serveis socials.

Catedral de Barcelona

2011-05-10T22:40:00.001+02:00

Catedral de Barcelona, a photo by Queralt Vegas on Flickr.

La Catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia és la catedral gòtica de Barcelona, seu de l'arquebisbat de Barcelona. La catedral es va construir durant els segles XIII al XV al mateix lloc on hi havia hagut una catedral romànica, i encara abans una de paleocristiana. La façana d'estil neogòtic, no obstant això, és molt més moderna (segle XIX).
La catedral està dedicada a la Santa Creu i a Santa Eulàlia, patrona de Barcelona, una jove verge que, d'acord amb la tradició catòlica, va sofrir el martiri durant l'època romana. La dedicació del temple a la Santa Creu és una de les rares i més antigues del món cristià i probablement es remunta a mitjan segle VII. La dedicació a Santa Eulàlia es coneix des del 877, quan el bisbe Frodoí va localitzar les restes de la santa i les va traslladar solemnement a la catedral.

Santa Maria de Cervià de Ter

2011-05-05T14:27:00.001+02:00

Santa Maria de Cervià de Ter, a photo by Queralt Vegas on Flickr.

L'establiment monàstic de Santa Maria de Cervià fou fundat el 1053 pel senyor de Cervià, Silvi Llobet, com a priorat depenent de Sant Miquel de la Clusa i amb l'aprovació del bisbe Berenguer Guifred de Girona. Ben aviat va quedar sota la protecció dels comtes de Barcelona, que li van fer importants donacions. Els segles XIV i XV marquen el començament de la seva decadència. Al segle XVI va passar a dependre de Santa Maria de Ridaura i més tard (ja al segle XVIII) de Sant Pau del Camp. La seva història com a establiment monàstic va acabar el 1835, amb la desamortització.

Temps de Flors

2011-05-03T22:27:00.000+02:00

Girona, Temps de Flors és una exposició de flors que se celebra a la ciutat de Girona des del 1954. Va ser en aquell any quan unes dones de la Sección Femenina de la Falange van muntar la primera exposició al Saló de Descans del Teatre Municipal de Girona. En aquella primera edició ja hi van participar professionals i persones a qui els agradaven les flors. Des de llavors, cada mes de maig, se celebra durant una setmana aquesta festa primaveral.

A partir de 1958 l'exposició es va traslladar al monestir romànic de Sant Pere de Galligants, on per primera vegada, en aquesta tercera edició es va publicitar l'exposició amb un cartell fet per l'artista Carles Vivó.

L'exposició va canviar d'escenari amb els anys: el 1985 es va celebrar a Sant Domènec. Un escenari perdut en 1991 i que va donar pas, l'any 1992, a una obertura a tot el barri vell de Girona, gràcies a la iniciativa del regidor Josep Maria Birulés. Així, "Girona, Temps de Flors", un lema encunyat en 1993 pel poeta Josep Tarrés, es va convertir en un itinerari per les places i carrers de la ciutat antiga. El patis i jardins d'alguns habitatges, organismes i museus, així com alguns indrets d'interès que normalment no estan oberts al públic, es poden visitar en un itinerari cada any canviant.

Amb el pas del temps al voltant de l'exposició s'han organitzat un seguit d'activitats artístiques complementàries, exposicions i col·laboracions en els muntatges. Així, actualment les activitats del "Girona, Temps de Flors" són el concurs de flors, el de fotografia i el d'aparadors. A més, des del 1958 es presenta cada edició amb un cartell fet per un artista. Algun dels cartellistes destacables han sigut: Emília Xargay (1959), Modest Cuixart (1986), Carles Declaux (1999) i Domenèc Fita (2005).

Pel que fa al concurs de fotografies, els guanyadors de les últimes edicions han estat: Israel Onell (2007), Ramon Mestres (2006), Jordi Male (2005), Toni Buch (2004), Àngels Fàbregues (2003), Marta Buil (2002), Glòria Falcón (2001) i Josep Gibernau (2000).

En aquesta publicació també us vull convidar a visitar el convent de Sant Daniel. On un grup d'amics em estat preparant una exposició fotogràfica sobre el mateix convent.

Girona Temps de Flors

Exposició On-Line del convent de Sant Daniel

Fotografia: Daniel Garrido

Sant Sadurní de Montornès del Vallès

2011-05-01T23:53:00.001+02:00

Sant Sadurní de Montornès del Vallès, a photo by Queralt Vegas on Flickr.

Temple dedicat a Sant Sadurní, bisbe de Tolosa, consagrat probablement al segle X, però documentat des de l’any 1162. L’any 1572 va ser objecte d’una reconstrucció general que respectà l’absis romànic original, que encara es conserva avui. El campanar, de planta quadrada, tres nivells i gàrgoles a les cantonades del tram alt, és d’aquesta època. Durant segles, l’església, la seva sagrera i la plaça propera van ser el centre del poble, en una posició lleugerament alçada. El magnífic retaule barroc que contenia va ser destruït en la crema del juliol de 1936. El retaule actual de l’altar major va ser restaurat l’any 2000.

Facebook \ Twitter

La dansa de la Mort al carrer dels cargols

2011-04-22T16:15:00.003+02:00

La dansa de la Mort al carrer dels cargols, a photo by Queralt Vegas on Flickr.

La Processó de Verges, Festa Tradicional d'Interès Nacional, és la representació anual d'un misteri tradicional que té les seves arrels en l'origen del teatre català, en plena època medieval.

La Processó s'escenifica únicament la nit de cada Dijous Sant, aquest any, i d'entre els seus elements destaca La Dansa de la Mort, l'única que per tradició ha sobreviscut al pas del temps i des de l'època medieval ha arribat a nostres dies de manera viva i sense interrupció per recordar-nos que el temps és breu.

El cos de la Dansa de la Mort està format per deu membres que es distribueixen en grups de cinc. El primer grup és l'encarregat d'executar la coreografia, mentre que la resta s'ocupa d'ambientar. Els cinc intèrprets que dansen, dos adults i tres infants van vestits d'esquelets i porten instruments simbòlics-dalla, bandera, rellotge sense agulles i platets amb cendra-. Els altres cinc van vestits amb túniques negres i avancen seguint el ritme però sense executar els passos de la dansa.

La Processó de Verges està estructurada en dues parts: la primera, la representació de la Passió de Crist, tenen lloc a les deu de la nit a la plaça del poble on s'escenifiquen els principals actes de la vida de Jesús, posant especial èmfasi en els últims dies i en la seva venda, detenció i condemna.

Els actes de la representació són la conversió de la Samaritana, l'entrada de Jesús a Jerusalem, l'últim sopar, el Sanedrí o la venda de Jesús, la Dansa de la Mort, l'Hort de Getsemaní i la presentació de Jesús a Pilat.

La segona part té lloc a les dotze i és la processó pels carrers del poble, es realitza un cop condemnat i quan els actors es traslladen a l'església, Jesús amb la creu comença el seu recorregut. A partir d'aquest moment els carrers de la vila es transformen en l'escenari per on discorren els actors fins que tornen novament a l'església, on acaba la processó.

La processo de Verges
La processo
Vídeo

Tossa de Mar

2011-04-19T22:45:00.001+02:00

Tossa de Mar , a photo by Queralt Vegas on Flickr.

Tossa de Mar és una vila i municipi de la comarca de la Selva, anomenat simplement Tossa fins el 1985. Es situa a tocar de les comarques del Baix Empordà i el Gironès, limita amb els municipis de Lloret de Mar, Vidreres, Caldes de Malavella, Llagostera i Santa Cristina d'Aro.

El terme de Tossa de Mar està format per una vall, aïllada dels municipis veïns per els cims del Massís de Cadiretes - l'Ardenya, (Puig de Cadiretes de 519 m, Turó d'en Rosell de 340 m i d'altres) on està plenament integrada (més de 2600 Ha estan dins l'àmbit del PEIN del Massís de Cadiretes). El relleu es molt muntanyós amb pendents superiors al 20% i la proximitat al mar del turons conformen un litoral abrupte, típic de la Costa Brava, amb multitud de penya-segats i petites cales, moltes de les quals són de difícil accés.
Tossa de Mar és una de les poblacions més mítiques de la Costa Brava. La bellesa de les seves platges i boscos i del seu patrimoni històric i cultural, fan d'aquest indret un punt de referència obligada per al turisme.
La Vila Vella, que es l'únic exemple de població medieval fortificada que encara existeix a la costa catalana i que va ser declarat Monument Històric Artístic Nacional l'any 1931, es troba dins d'un recinte emmurallat construït entre els segles XII i XIV, com a defensa pels problemes amb la pirateria, se'n conserva gairebé la totalitat del perímetre original i tres grans torres cilíndriques anomenades des Codolar, de ses Hores i d'en Joanàs. Dins la Vila Vella està emplaçat el Museu Municipal a l'anomenada Casa Falguera (s. XIV) o cal Governador, un dels museus d'art contemporani mes antics (1935) amb obres de grans artistes, com Marc Chagall, Jean Metzinger, André Masson, Georges Kars, Oscar Zügel, els catalans Rafael Benet, Josep Mompou, Pere Creixams, Enric Casanovas, Emili Bosch-Roger, entre altres; molts dels quals passaren temporades a la vila els anys trenta i alguns fins i tot a la postguerra, formant-hi una mena d'Escola de Tossa.

A la Vila Nova, desenvolupada el segle XVIII, fora muralla, a partir del barri de la Roqueta, just al costat del portal de la muralla, hi destaca l'església parroquial, un monumental edifici barroc, i l'antic Hospital, també barroc, ara seu de la Casa de Cultura.

"El Pelegrí" o "El Vot del poble" és una tradició popular del poble de Tossa que es celebra cada 20 de gener -diada de Sant Sebastià-, com una prometença ancestral dels habitants de Tossa.
Diu la tradició que la pesta es va abatre sobre la vil·la i els tossencs van demanar la intercessió de Sant Sebastià màrtir, prometent-li que anirien perpètuament tots en pelegrinatge fins a la seva capella més propera. L' epidèmia desaparegué i els vil·latans compliren el seu vot. Anys després, demanaren i reberen autorització eclesiàstica per enviar un sol home en representació de tot el poble fins a Santa Coloma de Farners. Així va néixer la tradició d'"El Pelegrí", el qual ha continuat fins els nostres dies.
"El Vot del poble" és, doncs, el compromís cívic i religiós de Tossa de renovar cada any l'antiga prometença feta a Sant Sebastià, en el qual intervenen l'Ajuntament i la Parròquia. El Consistori disposa d'un regidor encarregat especialment de vetllar per tot allò que fa referència al compliment del Vot, que rep el nom de Síndic i té unes funcions molt específiques.

Sant Pere de Galligants

2011-04-14T18:55:00.001+02:00

Sant Pere de Galligants, a photo by Queralt Vegas on Flickr.

Es troba situat a les afores del recinte de la Força Vella de l'antiga Girona, a l'altra banda del riu Galligants. Al seu davant hi ha la petita església de Sant Nicolau.

Aquesta abadia benedictina té els seus orígens cap a l'any 992, quan el compte Ramon Borrell va vendre les seves possessions en el Raval de Sant Pere a l'abat. L'any 1117 va ser annexionada al monestir de la Grassa (al Llenguadoc), malgrat no va deixar mai de tenir abat.

Uns anys més tard, cap a l'any 1131, es va iniciar la construcció de l'església actual sota el patrocini de Ramon Berenguer III. Té planta basilical amb 3 naus i creuer amb quatre absis orientats cap a l'est. És un fet curiós, ja que a la banda del campanar només trobem un absis i en canvi a l'altra banda del creuer se'n poden trobar dos de dimensions inferiors. Aquests dos absis estan separats interiorment per una columna amb el capitell esculpit.

El creuer està acabat al nord amb un altre absis, el que fa pensar que originàriament existia un altre temple amb tres absis en forma de creu i cimbori, com l'església propera de Sant Nicolau. Sobre aquest cimbori s'alçaria el campanar octogonal, que és l'únic element de capçalera que manté decoració llombarda.

El seu campanar és de planta octogonal amb mitges torres a la base i dos pisos de finestres geminades. La capçalera, tal i com es pot veure en les imatges antigues, va formar part de la muralla de la ciutat des del segle XIV i per tant al llarg dels anys va ser molt modificada i malmesa. Van ser especialment importants els danys durant la Guerra del Francès, moment en que l'artilleria francesa va bombardejar el monestir des del Castell de Montjuïc. L'estat de ruïna del monestir va propiciar la desaparició de diferents elements litúrgics i del cor.

L'any 1835, desprès de la desamortització es va convertir en caserna de la Guardia Civil fins l'any 1870 en que es va recuperar per com a museu, moment en que es van afegir dues plantes al claustre. A la dècada dels seixanta es van iniciar les obres de restauració que li van retornar l'aspecte original.

La nau principal està coberta amb volta de canó reforçada per arcs torals que es recolzen en robustes columnes adossades. Els capitells estan decorats si bé la seva talla és una mica tosca. Una motllura decorada recorre la nau pel punt on arrenca la volta. Les naus laterals estan cobertes amb volta de quart de cercle sense arcs torals. La separació entre naus es fa a través d'arcs formers de mig punt, que es sustenten en pilars de planta quadrada, on estan adossades les columnes de la nau principal.

Tenen una talla una mica més acurada els capitells dels arcs formers del transsepte. Encara es poden veure restes de la policromia que els decorava.

L'absis principal està precedit d'un ampli presbiteri, en el que trobem columnes amb els capitells esculpits seguit els mateixos criteris que en la nau. Alguns d'ells encara conserven restes de policromia.

L'interior de l'absis està decorat amb una sèrie d'arcuacions cegues que es recolzen en columnes cilíndriques amb capitells ricament esculpits. Els dos més exteriors s'han perdut. També podem observar la decoració de la motllura, que recorre l'absis per sobre els arcs. La il·luminació d'aquest espai s'aconsegueix a través de tres finestres de mig punt. La central estava decorada externament. Queden restes de dos capitells i del guardapols.

La rosassa està formada per dos cercles concèntrics units per vuit columnes radials amb capitells en tots dos extrems. La rosassa que trobem a la façana és una reproducció de l'original, que es troba a l'interior del temple, en l'absidiola del costat nord del transepte.

El claustre es troba situat a la part sud del temple i es va construir entre 1154 i 1190. És tracta d'un claustre amb unes dimensions inferiors al de la Catedral, però mantenen forces similituds. El claustre de Sant Cugat del Vallès, de construcció posterior, també manté alguns trets constructius i escultòrics similars. Nombroses làpides funeràries hebrees procedents del cementiri proper de Montjuïc (segles XII-XV) van ser aprofitades en la construcció de les parets del claustre.

L'any 1592 el monestir va recuperar la independència i se li van annexionar els monestirs de Sant Miquel de Cruïlles i de Sant Miquel de Fluvià. L'any 1835 la comunitat monàstica el va abandonar. En l'actualitat és la seu del Museu Arqueològic de Girona.

Sant Vicenç d'Obiols

2011-03-24T22:25:00.001+01:00

Sant Vicenç d'Obiols, a photo by Queralt Vegas on Flickr.

Situat a l'antic comtat de Berga i dins els límits del bisbat d'Urgell, l'església depenia des del seu origen del monestir de Santa Maria de Ripoll, amb la categoria de parròquia, com a resultat d'una donació del comte Guifré i de la comtesa Guinedilda de l'any 888. No se'n coneix la data de consegració, però sembla segur que ja era consegrada ambans del 888. El lloc d'Obiols fou escollit per a la repoblació de les terres berguedanes i per a defensa del territori. Això podria justificar l'existència de forats al mur nord de l'església, que devien servir per a mantenir una estructura de defensa. Al llarg dels segles X i XI abunden les notícies documentals de Sant Vicenç, i la seva categoria de parròquia va continuar durant tota l'edat mitjana.

Fonts d'informació: Guies comarcals Catalunya romànica, El Berguedà.

Santa Maria de Gallecs

2011-03-15T01:10:00.001+01:00

Santa Maria de Gallecs a photo by Queralt Vegas on Flickr.

L'indret de Gallecs s'esmenta per primer cop l'any 904, en l'acta de consagració de Parets. El temple, en canvi, no apareix documentat fins l'any 1007. Ja en el segle XI apareix com a parroquial, tot i que en el segle XV no tenia capellà fix i havien d'oferir el culte els capellans de les parròquies veïnes. En 1499 es converteix en sufragània de Sant Genís de Plegamans. Posteriorment va tornar a tenir rector propi degut a diverses disputes entre els fidels, els habitants de Plegamans i el rector. A finals del segle XIX es va annexionar a Sant Vicenç de Mollet.
El temple es va començar a construir en el segle XII. Té planta de creu llatina amb una sola nau acabada en un curt transsepte. L'absis és quadrat i té una finestra de mig punt i de doble esqueixada. També hi ha una finestra de similars característiques en els braços del transsepte. La nau i l'absis estan coberts amb una volta de canó apuntada.
La porta d'accés, situada en el mur oest, és de factura moderna. L'original es creu que estava en el mur sud, en l'arc on actualment s'allotja una pica baptismal de pedra, que procedeix d'una masia veïna.
Sobre la porta trobem una finestra, que tot i haver estat modificada, encara conserva els dos arcs i el mainell romànics.
Durant les obres de restauració que es van realitzar entre 1965 8 1969 es van trobar fragments dels diferents paviments que ha tingut el temple al llarg dels segles. En el presbiteri es van trobar restes de paviment paleocristià, dels segles V o VI. Al costat dret de la porta trobem fragments datats entre els segles VI i VII. Finalment, en el presbiteri i en alguns punts propers al mur nord es poden contemplar fragments d'època medieval, dels segles XIII i XIV. També es van trobar alguns fragments de ceràmica i de vidre.

Gallecs

2011-03-07T20:03:00.001+01:00

Gallecs a photo by Queralt Vegas on Flickr.

Gallecs és un espai rural envoltat de grans nuclis urbans a cavall de les comarques del Vallès Oriental i Vallès Occidental. Administrativament pertany als municipis de Mollet del Vallès, Santa Perpètua de Mogoda, Palau-solità i Plegamans, Parets del Vallès, Montcada i Reixac, Lliçà d'Amunt i Lliçà de Vall.
El seu gran interès paisatgístic es deu al fet que es tracta d'un dels últims espais sense urbanitzar de les comarques abans esmentades. A més, és un connector biològic entre les serres del litoral i els espais naturals de l'interior. És un espai fràgil i vulnerable de gran interès ornitològic per espècies nidificants, migradores i hivernants. A Gallecs s'hi practica l'agricultura sostenible[cal citació] i és a més un espai de lleure. Les masses forestals estan formades per boscos mixts d'alzines i pins amb roures.
Respecte al seu patrimoni cultural destaca l'església de Santa Maria de Gallecs (romànica) i masies com Cal Veira, Ca l'Estany, Can Ferran, Can Cruz, Can Jornet i la Torre d'en Malla.
L'any 1968 el Pla director de l'àrea metropolitana de Barcelona preveia la construcció d'una gran ciutat per uns 130.000 habitants en aquesta zona. Tot i que es van dur a terme algunes expropiacions, la gran pressió popular i l'arribada de la democràcia van impedir la realització d'aquest projecte.

L'any 1981 es va firmar un conveni entre l'Ajuntament de Mollet del Vallès i la Generalitat de Catalunya que va posar fi definitivament a aquest projecte. Actualment és un espai agrícola i de lleure de gran valor, ja que està envoltat de zones urbanes i de polígons industrials.

Catedral de Girona

2011-02-21T23:17:00.001+01:00

Catedral de Girona
Cargado originalmente por Queralt Vegas

La posició de la Catedral de Girona, enlairada, rotunda i dominant de la ciutat, té el seu orígen en l'època de la fundació romana de Gerunda. En aquest indret, s'hi edificà la plaça del fòrum romà, que inclouria un temple de culte, malgrat que tan sols s'en conserven uns quants fragments amb decoració arquitectònica que permeten datar-la a principis de la nostra era. Aquests fragments, alguns dels quals foren incorporats a l'obra romànica i recentment descoberts i estudiats, de gres de Domeny, conserven un recobriment de calç pintat de colors brillants: blanc, blau, verd o vermell, amb decoració de talla. S'ha identificat un total de més de trenta blocs (projecte Progress 1998-99).

El culte cristià va arrelar ben aviat a les nostres contrades: Frontinià, bisbe de Girona, apareix documentat el 516; els sarcòfags luxosos de tema cristià de l'església de Sant Feliu, són proves d'un grup urbà dominant convertit al cristianisme el segle IV, amb una potència econòmica que possibilita la importació d'aquestes sepultures de Roma. El bisbe Frontinià encapçala l'episcopologi gironí d'època visigòtica, malgrat l'existència de referències prèvies. Així, una carta del papa Innocenci I als assistents al I Concili de Toledo (aproximadament, any 400), exhorta els bisbes hispànics a deposar els prelats ordenats il·legítimament per Rufí i Minici: [...] s'han queixat que Minici hagués ordenat un bisbe a l'església de Girona en condicions semblants [...].

La primera església cristiana, però, no va substituir immediatament el temple romà del fòrum, sinó que, com esmenta Marc Sureda molt probablement es dreçà en el lloc de l'església de Sant Feliu, fora de les antigues muralles urbanes, sobre la tomba d'aquests prestigiós màrtir de principis del segle IV que ja cantava el poeta Prudenci en la mateixa centúria. El temple de la part alta de la ciutat possiblement va ser emprat com a església cristiana només a partir del segle V.

Després de la invasió sarraïna -Girona va entrar a l'òrbita musulmana sobre l'any 717- i del lliurament de la ciutat a les tropes de Carlemany el 785, es va dur a terme una reorganització urbana que va donar forma a la ciutat medieval: es referen les muralles i, a principis del segle IX, el temple intramur, segurament l'antic temple romà, atès que no es té constància de cap construcció nova, va esdevenir la catedral de Santa Maria, primer compartida amb Sant Feliu i posteriorment amb una sola dedicatòria.

Aquest temple es trobava molt a prop de la primera sinagoga de Girona, segons indica un document datat el 987, del que se'n conserva un còpia del 1664, en el que es descriu la venda d'una casa que afrontava per ponent amb la sinagoga dels jueus i pel nord amb la catedral de Girona.

La catedral romànica.

A principis del segle XI, el germà de la comtessa Ermessenda, el bisbe Pere Roger, va construir una nova catedral, un palau episcopal i una nova residència pels canonges. El temple es va iniciar el 1015, i va ser consagrat el 21 de setembre de 1038, vint-i-tres anys més tard, pràcticament acabat, per Pere Roger, conjuntament amb el bisbe matropolità de Narbona, prelats, i la comtessa Ermessenda, que el mateix dia atorgà tres-centes unces d'or per a la construcció d'un retaule d'aquest metall que presidís l'altar major. Fins al segle següent no s'acabaren els elements encara pendents: el campanar (la torre de Carlemany), la ornamentació de les portes, l'acabament del claustre i altres construccions associades. L'acta de consagració recorda que Dignum siquidem erat ut post consumationem ecclesiae quam ceperant a fundamentis decenter renovare [...] (En efecte, era escaient que així ho fessin després de l'acabament de l'església que havien començat a renovar decorosament des dels seus fonaments [...]).

Les darreres investigacions arqueològiques (importantíssims treballs de recerca del projecte Progress) han determinat que aquesta catedral inicial tenia una llargària total de 60 metres, constava d'una nau única de 14 metres d'amplada exterior, amb una galilea amb capella alta a l'entrada de ponent, i dos campanars (un d'ells, encara d'empeus, és l'anomenada Torre de Carlemany). Aquest edifici es mantingué fins a principis del segle XIV en què es va fer palesa la seva insuficiència. D'aquesta construcció inicial en romanen la Torre de Carlemany (usada de contrafort per a la nau gòtica, que conserva la decoració típica del romànic llombard), el claustre, els soterranis de la catedral i la sagristia (avui capella).

El claustre, un dels més importants de Catalunya pels seus conjunts escultòrics, és de planta trapezoidal, en l'espai entre els murs de l'església i l'actualització carolingia de la muralla. Els capitells presenten diversa iconografia: des de motius orientalitzants de tipus vegetal i animal, a escenes de l'Antic i del Nou Testaments (Adam i Eva, Caín i Abel, Esaú, Jacob i Raquel, Crist baixant als inferns...). A més dels elements arquitectònics enunciats, cal esmentar també la mesa d'altar, donada per la comtessa Ermessenda, i la dita "cadira de Carlemany", càtedra episcopal, del segle XI com l'ara anterior, tallada en marbre; aquest conjunt de peces constitueixen uns notables primers exemplars d'escultura romànica a Catalunya.

La nau gòtica.

L'any 1312 es va decidir edificar una nova capçalera a la catedral, modificació adduida per la insuficiència d'espai per a les celebracions litúrgiques; la intenció, però venia de lluny: el 1292 Guillem Gausfred, un dignatari eclesiàstic, deixà en testament una quantitat per refer-la. En aquest moment no es pensava anar més enllà, com s'esmenta a La Catedral de Girona. Redescobrir la seu romànica, i que no semblava imprescindible bastir sencer un nou temple. Així, la resolució del Capítol va ser, literalment: Capitulum Gerundense more solito congregatum statuit, voluit et ordinavit, quod caput ipsius ecclesiae de novo construeretur et hedificaretur, et circum circa ipsum caput, novem capellae, fierunt et in dormitorio veteri, fierit sacristia. (El Capítol de la seu de Girona reunit com de costum ha establert, volgut i ordenat que sigui construïda i bastida de nou la capçalera d'aquesta església i a l'entorn d'aquesta capçalera s'edifiquin nou capelles i en l'antic dormitori [de la Canònica] es faci la sagristia).

La construcció de la capçalera concebuda amb nou capelles radials sobrepassà la deixa testamentària. Per poder continuar les obres i sanejar-ne els comptes, el bisbe Guillem de Vilamarí va cedir-ne les rendes dels beneficis vacants durant cinc anys.

El presbiteri gòtic va ser consagrat el 12 de març 1347, i es va acabar totalment cap al 1355; en aquests moments és palès que les intencions apuntaven a la construcció, sencera, d'un nou temple, més adequat a una ciutat i a un bisbat que ja havia assolit una població que havia multiplicat per entre deu i dotze vegades la que comptabilitzava el segle XI. Pere Campmagre i Pere de Coma, entre altres, varen ser els mestres d'obres encarregats d'iniciar-ne la construcció. El 1386 es va convocar una reunió de mestres d'obres, reunió en la que es va acordar seguir l'edificació a tres naus, solució que provocà les protestes d'alguns canonges partidaris de la nau única, habitual en l'entorn romànic català, i que tenia la seva continuació en l'arquitectura gòtica.

Les obres avançaren lentament i a la fi, entre el 1416 i 1417, una altra reunió de mestres d'obres, conjuntament amb la decisió del Capítol i del bisbe Dalmau de Mur, acordà que es reprengués la construcció a una sola nau, això si, sota la responsabilitat del mestre Antoni Canet, defensor del projecte inicial i executor dels dos primers trams. La construcció del nou edifici gòtic no va comportar, d'entrada, l'enderroc de l'anterior romànic; ans al contrari, els elements romànics serviren de punt de recolzament de les bastides i, quan s'acabava una tramada, era el moment de la demolició de la part corresponent a l'anterior edificació. Les restes que quedaven de l'antiga construcció romànica, l'atri occidental i el que quedava de l'antiga façana, foren enderrocades el 1701.

El 1450 ja estaven cobertes les dues primeres tramades de la gran volta, però dificultats de caire polític i econòmic alentiren el seu avençament. Davant aquesta situació, el 1513 el Capítol es va resignar a unir les dues tramades gòtiques a la part de l'edifici romànic encara existent, donant lloc així a un edifici de construcció mixta d'aspecte pintoresc, que el pintor Pere Mates va reflectir en la seva obra La Pietat, pintura en la que el paisatge del fons, representa la fesomia de la seu romànica. El 1577, gràcies a l'impuls del bisbe Benet de Tocco i sota la direcció de l'arquitecte Joan Balcells, es seguí l'obra de la gran nau, que va acabar el 1606 amb una unitat d'estil amb la resta de la construcció gòtica.

Amb 23 metres d'amplada i 35 d'alçària, és la nau única més ampla de l'arquitectura gòtica mundial. La nau central de la basílica de Sant Pere de Roma només la supera en tres metres.

La primera pedra de la façana actual es va col·locar el mateix any 1606, però s'hi va treballar amb molta lentitut: un any més tard només s'hi havien instal·lat les piques d'aigua beneita i les portes. La resta de la façana no es va iniciar fins el 1680, i finalitzà definitivament a l'entorn de 1960: entre 1961 i 1962 s'instal·laren a les fornícules les escultures monumentals obra d'escultors locals contemporanis (Josep M. Bohigas, Antoni Casamor, Jaume Busquets, Domènec Fita).

La construcció del camapanar, en substitució d'un dels antics cloquers de la seu romànica, començà el 1580. No obstant, l'any següent encara s'excavaven els fonaments. El mestre major de l'obra de la Catedral, Jaume Busquets va presentar el seu projecte el 1582. El 1607 s'instal·laren les campanes a un campanar que encara no havia superat al nivell de la cornisa. El 1751 el Capítol acordà seguir la construcció del campanar, segons un projecte de l'arquitecte Soriano, i aixecar l'octògon irregular que el corona amb una planta diferent de la resta de la torre. El coronament del campanar es va efectuar el 1764, data en la que es va celebrar un contracte per a la realització de l'àngel que el culmina (l'actual n'és una rèplica del 1967). L'alçada total de la torre és de 67 metres, i conté sis campanes, entre les que es troba la Beneta o Bombo, construïda el 1574 i beneïda pel bisbe de Tocco. La darrera obra efectuada són les arquivoltes de la Plaça dels Apòstols, de construcció moderna (1975). A partir d'aquesta data només s'hi han dut a terme obres de restauració, com la de la torre del 2003.

www.pedresdegirona.com/separata_catedral_1.htm

Centelles

2011-02-21T20:32:00.003+01:00

???
Cargado originalmente por Queralt Vegas

La primera referència històrica del topònim Centelles apareix en llatí (Sentelias) l'any 898. Aquest nom és adoptat pels senyors del castell de Sant Esteve (Sant Martí) que el segle XIV esdevenen barons. El vila va néixer al voltant de la sagrera de l'església de Santa Coloma de Pujolric, que posteriorment va passar a anomenar-se Santa Coloma de Vinyoles.
El segle XV els barons traslladen la seva residència del castell a la sagrera i un segle després la baronia esdevé comtat del Castell de Centelles. El comtat tenia 85 km2 i incloïa els termes actuals de Balenyà, Sant Martí de Centelles i Sant Quirze Safaja. El segle XVI, el baró Lluís I va convertir el nucli en una vila emmurallada que prenia el nom de Santa Coloma de Centelles. El recinte comptava amb tres portals: el de Sant Antoni, el d'Amunt o de Sant Martí i el Nou, l'únic que s'ha conservat.
Als segles XVI i XVII, la població va augmentar en part gràcies a la immigració occitana, que s'establí al carrer Estrangers i d'altres de pròxims.
Entre 1688 i 1690 es va produir la revolta dels Barretines, que es va iniciar a Centelles pel malestar que hi havia entre els pagesos per una devastadora plaga de llagostes, el perllongat allotjament de tropes i el pagament de censos. El moviment es va escampar pel territori i els pagesos van arribar a assetjar Barcelona. En la guerra de Successió (1705-1714), Centelles va donar suport a Felip d'Anjou i va ser assaltada per les tropes austriacistes el 28 de febrer de 1714. Per la seva adhesió, Felip V li va concedir el títol de fidelísima Villa de Centellas, atorgant-li diversos privilegis. Un segle després, les tropes franceses van ocupar la vila durant la Guerra del Francès (1808-1812) i van devastar part del nucli urbà.
El 1875 arriba el tren de la línia Barcelona-Vic-Puigcerdà. L'estació és obra de l'enginyer Josep Foloun Tudó, seguint l'estil francès.
Ja en el segle XX, tot i continuar essent una vila eminentment agrícola, té un considerable desenvolupament comercial i industrial, sobretot en els sectors d'alimentació i tèxtil, i també d'estiueig gràcies al ferrocarril. Els anys de tensió viscuda per la duplicitat de subministraments d'energia elèctrica es resolen amb la municipalització del servei i la fundació de l'Electra Municipal el 1926.
Després de la Guerra Civil, Centelles no va conèixer una època de relativa prosperitat fins als anys 60. L'augment de la població, tant per la natalitat com per la immigració; l'expansió i la diversificació de la indústria (tèxtil, filatura, embotits, construcció, pells adobades, avicultura...); l'expansió urbanística i la revifalla de la vida cultural són alguns trets d'aquest creixement.
Entre 1990 i 2009, Centelles ha viscut canvis importants, com és la transformació urbanística i el creixement demogràfic que ha portat la vila a superar els 6.000 habitants a l'any 2002.

www.firesifestes.com/Fires/F-Pi-Centelles.htm

www.firesifestes.com/Fires/F-Cau-Bruixes-Centelles.htm

Monestir de Sant Daniel

2011-02-20T15:13:00.002+01:00

Monestir de Sant Daniel
Cargado originalmente por Queralt Vegas

Va ser fundat per Ermessenda de Carcassona, esposa del comte Ramon Borrell. Ermessenda va adquirir al 1019 unes terres pertanyents al bisbe de Girona a les quals ja existia una petita església. El propi bisbe es va encarregar de reconstruir aquesta església perquè pogués establir-se la comunitat. Ermessenda es va encarregar de dotar al cenobi amb terres en diversos llocs, donacions que va continuar el seu fill Ramon Berenguer I.
Aviat es va establir una comunitat de sis religioses i el cenobi es va convertir amb el lloc preferit per les joves de les famílies adinerades de la comarca que volien servir a Déu. Al 1342 la comunitat era de 20 monges. L'any 1550 va quedar unit per ordre papal al priorat de Valldemaria, prop d'Hostalric.
Al 1640 la comunitat va haver d'abandonar el monestir i refugiar-se a les muralles de Girona; cosa que va succeir de nou durant el lloc de les tropes napoleòniques de la ciutat. Les tropes franceses van utilitzar el cenobi com hospital militar. Va ser abandonat de forma breu després de la desamortització de 1835 encara que aviat es va recuperar l'activitat monacal.

Queda molt poc de l'edifici original. Les restes de major antiguitat són els que conformen el cos central de l'església. Són restes corresponents a una reforma realitzada al segle XII.
A l'origen, l'església era una replica una mica més gran de l'església del monestir de Sant Pere de Galligants amb un cimbori i un absis central molt semblants. La de sant Daniel tenia, no obstant això, creuer, donant-li així planta de creu grega. La volta primitiva de l'església ha desaparegut. La façana va ser ampliada, a pesar de això, encara pot veure's la més antiga al centre. La primitiva portalada es va substituir al segle XV.
Al temple es troba una petita cripta a la qual es veneren les restes del màrtir Daniel que van arribar, segons la tradició, des de Arles. El cos es troba dintre d'un sepulcre realitzat en 1345 per Aloi de Montbrai per ordre del bisbe Arnau de Mont-rodon.
El claustre és de dos pisos. El pis inferior està datat al segle XIII mentre que el superior és del XV. Té forma rectangular, amb dues galeries el doble de llarga que les altres. La decoració inferior és romànica. Presenta columnes dobles amb capitells d'estil corinti. El superior és molt més simple i d'estil gòtic.

Pou de Glaç de Canyamars, al Maresme

2011-02-09T19:20:00.002+01:00

Pou de Glaç de Canyamars, al Maresme
Cargado originalmente por Queralt Vegas

Antiga construcció del segle XVI destinada a la fabricació de glaç, que va estar en funcionament fins a mitjan segle XIX. El pou de Canyamars és un dels més importants i ben conservats de Catalunya. Té planta rodona, amb cúpula semiesfèrica i contraforts, i és de grans dimensions, semblant a una fortificació medieval. A la part de dalt hi ha la bassa on s'estancava l'aigua que es glaçava durant les nits d'hivern i a partir de la qual es tallaven els blocs de gel que posteriorment s'emmagatzemaven al pou. El gener de 2007 va ser adquirit per l'Ajuntament de Dosrius al seu propietari, Ricard Prats, que n'havia tingut cura durant molts anys.

Santa Maria de Montmeló

2011-02-08T21:57:00.004+01:00

Santa Maria de Montmeló
Cargado originalmente por Queralt Vegas

El terme municipal de Montmeló, d'escassa extensió territorial (4,11 km²) situat al Vallès Oriental, és estès a la vall baixa del Congost, a la seva confluència amb la riera de Mogent, que formen, en unir-se, el Besòs, riu que conforma el límit meridional del terme. Travessa el terme municipal i el nucli urbà una carretera que porta a Granollers, la qual passa el Congost aigua amunt del cap de municipi, ja dins el terme de Granollers.

La referència més antiga que tenim de Montmeló la trobem a la transcripció d'una acta de l'any 945, l'acta de consagració de l'església de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona, en relació a la donació de Santa Maria de Montis Molonis.

Les teories sobre la toponímia són diverses, la del Mont del Molí trobaria fonament en l'existència d'un molí fariner concedit a Guillem durant el regnat de Lluís el Jove al segle XII.

L'església parroquialde Santa Maria de Montmeló és d'estil neoclàssic, i té una nau flanquejada de capelles laterals, de mesures desiguals, a ambdues bandes. Unes pilastres amb capitells compostos sostenen les voltes de canó i hi ha una part coberta amb volta de llunetes.

Als peus d'aquest edifici, transversalment respecte del neoclàssic, es conserva la primitiva església,romànica, ben orientada a llevant per un absis semicircular obrat amb aparell característic del segle XI, sobre el qual se sobreposen unes pintures murals romàniques, parcialment conservades. La paret que s'alça sobre el doble arc triomfal de mig punt, com també la façana de migdia, denoten algunes reformes medievals (segles XIII i XIV) posteriors.

Les pintures romàniques, de factura arcaica i en un deficient estat de conservació (mig esborrades), són del segle XII; representen el pantocràtor (gairebé desaparegut) amb els símbols del tetramorf als angles; al registre inferior hi ha els mags i l'escena de l'Anunciació.

Mig quilòmetre més avall del nucli de Montmeló hi ha el raval del Sant Crist de la Grua, on hi havia l'hostal de la Grua, a la vora del camí ral de Girona. Segons la tradició, el 1409 s'hi allotjà sant Vicent Ferrer. La capella del Sant Crist de la Grua és documentada el 1671 i fou reformada al segle XIX. Era situada de cara al camí de Mollet i d'esquena al poble de Montmeló, vora el pou en el qual es diu que es trobà un santcrist.

La primera pedra del Circuit de Catalunya va ser col·locada el 24 de febrer de 1989, gràcies a l'impuls del Consorci format per la Generalitat de Catalunya, el Reial Automòbil Club de Catalunya i l'Ajuntament de Montmeló.

Amb anterioritat, el 3 d'octubre de 1986, el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat una proposició no de llei, instant al Consell Executiu a "coordinar els organismes pertinents, amb la finalitat d'estudiar i unir esforços per a la creació d'un nou circuit permanent de velocitat".

El 24 de febrer de 1989 es va constituir el Consorci del Circuit de Catalunya entre la Generalitat, l'Ajuntament de Montmeló i el RACC. Aquell mateix dia, es va posar la primera pedra del Circuit de Catalunya.(ftes y fotos ver links de la ficha)

Casserres

2011-02-03T22:52:00.002+01:00

Casserres
Cargado originalmente por Queralt Vegas

El poble de Casserres, documentat des dels últims segles medievals com a «barri», es va formar a partir d'un llarg carrer que unia el castell amb l'església de l'àngel custodi. Del castell, que probablement era situat al lloc on posteriorment fou construït l'actual ajuntament, no en queda cap resta, però durant els segles medievals (VIII -XIII) fou una gran fortalesa i jugà un paper decisiu en el procés de repoblació i reconquesta del territori.
Aquest carrer o «barri de Casserres» era format per cases unifamiliars entremitgeres, les quals es reformaren durant els s. XVII i XVIII; avui és conegut amb el nom de Carrer Major i Plaça de la Creu, i encara conserva velles cases d'aquests segles i algun element gòtic (p. e. la finestra gòtica de Cal Biel).

Sant Joan de Valls

2011-02-02T19:18:00.002+01:00

Sant Joan de Valls
Cargado originalmente por Queralt Vegas

El campanar de l'esgésia de Sant Joan és tot un símbol de la ciutat. La seva espectacular alçada, 74 metres, el converteix en el campanar més alt de totes les esglésies parroquials de Catalunya i en un privilegiat mirador del Camp de Tarragona.

Les obres de construcció d'aquest ingeni de pedra i ferro van començar al més de març de 1896. L'autor del projecte va ser l'arquitecte barceloní Francesc Villar i de l'execució de les obres se'n va encarregar el mestre vallenc Joan Oller. Després d'uns mesos, durant la festivitat de Santa Úrsula de 1897, el flamant campanar nou va ser beneït en un acte que va suposar un gran aconteixement per la ciutat de Valls.

Al llarg dels anys, la pedra calcària utilitzada a l'obra va ser causant d'un greu procés de degradació de l'estructura. Els treballs realitzats per la Comissió pro-restauració del campanar de Valls i les aportacions econòmiques de molts vallencs va permetre la consolidació i restauració de tota la pedra de la part superior de la edificació, mitjançant un treball laboriós que va començar a l'any 1984.

Les campanes del campanar de Valls van ser instal·lades a la dècada dels quaranta ja que les anteriors (més grans i amb nom propi: La Joana, la Tecla, la Penc-penc, etc.) van ser foses durant la guerra. Per la conmemoració del centenari s'ha instal·lat un sistema informàtic que acciona l'engranatge mecànic de les campanes que anuncien, amb diferents tocs, els aconteixements festius i religiosos de la ciutat.

Sant Iscle i Santa Victòria (Dosrius - Maresme)

2011-01-18T14:33:00.002+01:00

Sant Iscle i Santa Victòria (Dosrius - Maresme)
Cargado originalmente por Queralt Vegas

Hi hagué una església anterior, ja esmentada l'any 1304, que el 1526 va ser substituïda pel temple actual, d'estil gòtic tardà. Té una nau única amb capçalera poligonal i dues capelles laterals que, entre els segles XIX i XX, es va ampliar amb més capelles i sales annexes. Té un campanar de torre de planta quadrada. El seu interior era presidit per un magnífic retaule renaixentista de Martín Díaz Liatzasolo destruït el 1936.

www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=2476

Moià

2011-01-12T17:52:00.002+01:00

Moià
Cargado originalmente por Queralt Vegas

Moià és una vila, cap del municipi del mateix nom, de la comarca natural del Moianès, de la qual actua com a cap comarcal, adscrit administrativament a la del Bages, mentre no es reconegui oficialment la comarca del Moianès, molt reivindicada des de fa temps pels moianesencs.
Està situat al centre de la comarca del Moianès i a l'extrem nord-est de la del Bages.
L'any 1983 tenia un cens de 3.140 habitants. El 31 de desembre de 2008 ja arriba a 5.711 habitants (creixement d'un 79,6 % en un quart de segle), i el 2010 a 5.713. La seva economia es basa en la ramaderia, l'agricultura, el comerç, la construcció, el lleure, la indústria tèxtil i l'alimentària.
És la població més important de l'altiplà del Moianès, el qual configura una comarca natural integrada per deu municipis que pertanyen administrativament a les comarques del Bages (Calders, L'Estany, Moià, Monistrol de Calders i Santa Maria d'Oló), al Vallès Oriental (Castellcir, Castellterçol, Granera i Sant Quirze Safaja) i a Osona (Collsuspina). Aquests municipis comparteixen serveis mancomunats a través del Consorci per a la promoció dels municipis del Moianès.
En l'actualitat, el terme municipal de Moià és molt extens: depassa els 75 km². És així des del 1846, quan pràcticament es va doblar el terme en ser-hi agregat el terme de Ferrerons i Rodors, independent fins aquell any, atès que aquell ajuntament no assolia, per poc, el nombre mínims de veïns (caps de casa, en realitat) per poder mantenir la independència municipal: en tenien 22, i en calien 30. Per ordre de la superioritat, es van haver d'unir a Moià.
Afegit al seu entorn natural, amb els seus boscos, camins, masos i cases rurals d'acollida, com a llocs d'interès s'hi poden trobar les Coves del Toll, la Casa-Museu de Rafel Casanova, el Parc Municipal, el Molí Nou, la casa del tenor Francesc Viñas i el Castell de Clarà.

ca.wikipedia.org/wiki/Moi%C3%A0

Sant Benet de Bages

2011-01-06T23:17:00.002+01:00

Sant Benet de Bages
Cargado originalmente por Queralt Vegas

Sant Benet de Bages és una antiga abadia benedictina del terme municipal de Sant Fruitós de Bages, a la comarca del Bages. Té els accessos principals, però, pel costat de Navarcles, prop de la qual població es troba.
Fou fundada en el segle X. Del conjunt d'edificis actuals se'n destaca el claustre i l'església, acabada a principis del segle XIII, que consta d'una nau molt gran acabada en un absis i un creuer. El claustre és quadrat i conté sis jocs d'arcades dobles a cada costat. La vida monàstica de l'abadia, que conté també elements gòtics notables, va durar fins a 1835.
És un dels monuments més emblemàtics i significatius de la comarca del Bages, pertany al municipi de Sant Fruitós de Bages i s'hi accedeix per una derivació a la dreta de la carretera N-141, de Manresa a Vic.

ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Benet_de_Bages
www.monestirs.cat/monst/bages/ba28bene.htm

Pont de Queralt (Vic, Osona)

2010-12-30T13:34:00.002+01:00

Pont de Queralt (Vic, Osona)
Cargado originalmente por Queralt Vegas

Pont edificat en el segle XI, sobre el riu Mèder, en el camí que anava cap a Barcelona, seguint el traçat d'una via romana. Pren el nom del portal de la muralla que hi havia en aquest punt.
Està format per quatre arcs de mig punt de diferents dimensions. Sobre els pilars, amb tallamars, s'obren també uns arcs de mig punt per alleugerir el pes de l'estructura.
Al llarg dels segles ha patit diverses modificacions. La més important tingué lloc l'any 1939, en que va quedar molt malmesa la part més propera a la muralla.

www.aldeaglobal.net/artmedieval/pont%20de%20queralt.htm

Monestir de Sant Fruitós de Castellterçol

2010-12-26T13:53:00.003+01:00

Monestir de Sant Fruitós de Castellterçol
Cargado originalmente por Queralt Vegas

La canònica de Sant Fruitós de Castellterçol es va fundar en el lloc on existia una església parroquial de la mateixa advocació, coneguda des del 964. El 1130 l'església fou cedida a Santa Maria de l'Estany que hi va crear una pabordia el 1406, que es va regular a partir del 1430. L'església actual es va bastir entre els anys 1628 i 1679.

www.monestirs.cat/monst/vallor/vr10frui.htm

Catedral de Solsona

2010-12-22T17:06:00.002+01:00

Catedral de Solsona
Cargado originalmente por Queralt Vegas

La catedral de Santa Maria de Solsona és un complex d'edificis que daten des del final del segle XII fins al XVIII, d'estils romànic, gòtic i barroc, situat a la capital del Solsonès.
La majoria de l'obra és del segle XIV, però del temple romànic consagrat el 1163 es conserven l'absis (amb finestra amb arquivoltes, dues columnes i capitells), dues absidioles (la del nord sobrealçada), i el campanar de planta quadrada (la part superior és del segle XVI) amb finestrals ben ornats amb arquivoltes, capitells i columnes. Són també romàniques algunes finestres tapiades a la façana nord i la magnífica porta d'escola lleidatana que dóna al claustre, del segle XVIII, amb arcades decreixents, capitells i columnes. La primitiva església romànica de Santa Maria tenia el monestir a la vora, adossat als seus murs, i estava situat on avui hi ha el palau episcopal.
La catedral actual, d'estil gòtic, es començà el 1299 i s'acabà cap al 1630 amb la construcció del presbiteri. A l'esquerra del transsepte se situa la parròquia amb un retaule barroc dedicat a la mare de Déu de la Mercè.
Al segle XVIII, per iniciativa del bisbe Lasala, es va construir el cancell i la porta de Sant Agustí, enderrocant per aquest motiu la gran portalada romànica.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Catedral_de_Solsona

Sant Jaume de Queralbs

2010-12-16T14:46:00.002+01:00

Sant Jaume de Queralbs
Cargado originalmente por Queralt Vegas

Les primeres notícies reals del temple les tenim en la seva acta de consagració datada en juliol de l'any 978. També es menciona aquest indret en la "suposada" acta de fundació de la catedral de la Seu d'Urgell l'any 839, però l'autenticitat d'aquest document és mes que dubtosa.

L'edifici actual data del segle XII o fins i tot finals del XI, tot i que ha patit nombroses modificacions al llarg dels segles. Una d'aquestes intervencions tingué lloc en 1427, quan un terratrèmol va enfonsar la volta de la nau i calgué refer-la. És per aquest motiu que trobem una volta de canó apuntada.

Està format per una sola nau rectangular, acabada en un absis semicircular de menors dimensions que la nau. Posteriorment s'hi van afegir dues capelles quadrades a mode de fals creuer. La del costat nord va servir com a base per a que en el segle XV s'alcés una torre de campanar.

Adossat al mur sud trobem l'element més interessant de tot el conjunt: el porxo. És molt senzill, com tot el temple, i el formen sis arcs de mig punt adovellats on destaquen els seus capitells, d'influència rossellonesa.

Si iniciem el recorregut dels capitells des de l'esquerra, en el primer podem veure a un personatge de grans espatlles agafant pel coll a dues àguiles. Una escena que es repeteix en la part posterior del capitell.

El següent capitell ens torna a mostrar figures humanes, que en aquest cas apareixen entre fulles de palmera. Dues de les figures són homes, ja que porten barba i bigoti. Porten vestits sumptuosos. Les altres dues són dones. Una molt jove, en el costat est i una més gran en el costat sud. Amb aquesta metàfora es narra el curs del Sol, que neix per l'est i a mesura que va creixen es dirigeix cap al sud.

El tercer capitell té representats dos grius en cada cara del capitell, que s'uneixen a través de la cara en els angles. En la part central dels capitells podem veure una cara amb grans ulls, que xuclen les ales dels grius amb dues grans llengües.

El quart capitell és molt similar al segon amb fulles de palmera en els angles i la cara d'un personatge en cadascun dels costats.

En el darrer capitell hi ha representats quatre lleons, amb els cabells finament tallats. En la part superior de cada cara, en el centre, trobem novament una rostre humà.

L'any 1606 es va allargar el temple pels peus de la nau. A aquest nou tram se li va afegir una sagristia en el mur sud.

www.artmedieval.net/sant%20jaume%20queralbs.htm

Queralbs

2010-12-12T20:12:00.002+01:00

Queralbs
Cargado originalmente por Queralt Vegas

Queralbs és un municipi de la comarca del Ripollès, ubicat al nord de Ribes de Freser, a l'oest de Setcases i al sud de les comarques de la Cerdanya i el Conflent.
La primera menció de Queralbs com ciutat és com «Keros Albos» en l'acta de consecració de l'església de la Seu d'Urgell l'any 836. L'església romànica de Sant Jaume, a Queralbs és del segle X.
A Queralbs hi ha una parada de la Cremallera de Núria, on es pot verue l'exposició permanent El Cremallera, un Enginy Únic.

Per tot el terme municipal es troben nombroses coves en les quals s'han trobat restes que demostren que l'àrea va estar habitada ja durant el paleolític inferior.
La primera menció històrica del municipi es produeix en l'acta de consagració de l'església de la Seu d'Urgell al 836 (d'aquí el lema de "poble mil·lenari"). Durant els segles XI i XII, les zones de pastura del municipi estaven sota el senyoriu de dos dels principals monestirs de l'època: les de Coma de Vaca i Coma de Freser van ser cedides pel comte Oliba Cabreta al 966 al monestir de Sant Joan de les Abadesses; al 1087, Guillem Ramon de Cerdanya va cedir la zona de la Vall de Núria al Monestir de Ripoll.
Durant el segle XIII les terres van canviar de mans. El 22 d'abril de 1273, les terres van ser cedides als homes de Queralbs i de Fustanyà, que havien d'abonar 50 sous anuals. Tot i que sempre va pertànyer a la corona, durant el segle XIV Queralbs tingué diversos senyors, entre ells els membres de la família Montclar.
El 2 de febrer de 1428 un terratrèmol va afectar greument a la població i va produir la mort de la majoria dels seus habitants.

L'església romànica de Queralbs es remunta a finals del segle X. Va ser construïda per substituir l'anterior, consagrada al 978. Està dedicada a Sant Jaume i és de nau única amb absis i volta lleugerament apuntada que es creu va ser afegida al segle XV. El seu nártex està compost per sis arcades suportades per columnes rematades per capitelles. A l'interior del temple es conserva una còpia d'un retaule gòtic del segle XIV, actualment exposat en el Museu Nacional d'Art de Catalunya. El campanar és de torre i se situa en la zona nord del temple.
En l'agregat de Fustanyà es troba una altra església romànica. Erigida el segle XII, és de nau única amb absis i volta apuntada. La porta encara conserva els ferratges originals. La portalada està formada per arquivoltes degradades. Durant una de les múltiples restauracions que ha sofert el temple se li va afegir un nártex. Al 1982 es van descobrir sota l'església nombroses tombes que formaven part d'un antic cementiri de la Edat Mitjana.
Queden encara algunes restes de l'antic castell de Queralbs. Apareix documentat en una ordre dictada per Pere III al 17 de març de 1375 en la qual es concedia un privilegi real per preservar la fortalesa. En realitat va ser més una torre de defensa construïda en els segles XIV o XV.
El santuari de Núria està situat en aquest municipi, al nord de la vila. En ell es troba la imatge romànica de la Mare de Déu de Núria.
Queralbs celebra la seva festa major el 25 de juliol.

ca.wikipedia.org/wiki/Queralbs
queralt-vegas.blogspot.com/

Catedral de Vic

2010-12-09T22:48:00.002+01:00

Catedral de Vic
Cargado originalmente por Queralt Vegas

Temple principal del bisbat de Vic, que té com a titular sant Pere.
El primer centre episcopal i la primitiva catedral, documentada des del 516, es trobaven a tocar del temple romà, a l'àrea ocupada actualment per l'església de la Pietat; foren destruïts per les incursions sarraïnes i la destrucció de la ciutat del 826. En repoblar-se la ciutat a partir del 879 i erigir-se de nou el bisbat vers el 885, es construí un nou grup d'esglésies episcopals a la part baixa de la ciutat, prop del nou Vicus Ausonae, dedicades a sant Pere, santa Maria i sant Miquel, a les quals, per la precocitat de la primera construcció, calgué de fer noves obres, a les dues primeres el 925 i a la tercera el 956.
Prop d'aquesta catedral es formà la primera canònica aquisgranesa, que fou estructurada de nou i dotada el 957. Abans del 970 la catedral de Sant Pere fou ampliada, però no resistí l'empenta renovadora del bisbe Oliba, que féu construir una nova catedral, d'una gran nau amb transsepte i cinc absis, amb un esvelt campanar al seu costat, que fou consagrada el 1038. A la mateixa catedral construí una cripta, en la qual aprofità capitells de tipus califal de l'obra anterior. La canònica de Vic no tenia pràcticament vida comunitària al principi del s XI i, tot i no tenir cap renovació substancial, com els de la resta del país, rebé una gran empenta de l'acció d'Oliba i creà un actiu escriptori, que regentà el canonge Esmenir Quíntila entre els anys 1029 i 1080. Molts d'aquests llibres i dels fets en temps del seu nebot i successor Guillem Ramon, cabiscol i a la vegada abat d'Àger, es conserven encara a l'arxiu capitular. La renovació d'Oliba englobà l'església de Sant Miquel, i la de Santa Maria fou reemplaçada el 1180 per una altra de pla circular, que subsistia l'actual plaça de la catedral fins el 1781. Al costat de la catedral es féu l'edifici de la canònica, amb un ampli claustre d'arcades simples, de la fi del s XI, de l'època que el bisbe Berenguer Sunifred de Lluçà intentà de reformar la canònica (1080-99). Sobre aquest claustre es construí a partir del 1323 un nou claustre, d'esveltes arcades d'ogiva, dotades de claraboies calades en pedra entre contraforts que les lligaven a la part baixa, sota la direcció de Ramon Despuig, ajudat per Bartomeu Ladernosa, que el succeí a partir del 1359, i fou acabat a la fi del segle per Antoni Valls i Guillem Conangle, vers el 1401, sota la direcció del mestre Antoni Valls, es modificà el presbiteri, es feren capelles a l'extrem del transsepte i es prescindí de la cripta per donar lloc al gran retaule gòtic d'alabastre, encara conservat, obra de Pere Oller (1424). El nombre de canonges, que residien prop de la catedral, fou fixat en 30 el 1229, època en què es creà també una nova escola catedralícia, que tenia dues càtedres, de gramàtica i lògica, a partir del 1238, i es reduí a 20 a partir del 1264. Els canonges mantenien un hospital de pelegrins o albergueria, del qual resta una bona part de l'edificació en el carreró del seu nom, darrere la catedral. Al principi del s XVII hi hagué l'intent de construir una nova catedral, i hom edificà només la capella de Sant Bernat Calbó, sota el campanar, obra de l'arquitecte de Mataró Jaume Vendrell (1633), seguida de les capelles immediates que formen el costat del N de la catedral actual, segons el pla reprès pel tracista fra Josep de la Concepció (1679). El 1781 el bisbe Hartalejo decidí la nova construcció segons els plans de l'arquitecte Josep Moretó. Per tenir més espai hom derrocà la rotonda de Santa Maria i es desmuntaren els claustres, que foren reconstruïts més tard, un xic més reduïts i sense capelles. La nova catedral, que ocupatot l'àmbit i transsepte de la romànica, es construí, aprofitant les capelles de la banda del N, d'estil neoclassicista. La seva gran estructura, freda i un xic desemparada, fou decorada pel pintor Josep M.Sert abans del 1930, per iniciativa del bisbe Josep Torras i Bages. Pel juliol de 1936 fou incendiada, es perderen les pintures de Sert i s'enfondraren les voltes de les naus. Fou reconstruïda a partir del 1940 (tornà a tenir culte el 1945), s'obrí de nou l'antiga cripta romànica, excavada i refeta amb els seus elements genuïns, i hom construí el deambulatori, on es col·locà l'antic retaule de Pere Oller, Josep M.Sert emprengué la composició d'unes noves pintures, que romangueren incompletes a la seva mort (1945). La capella de Sant Bernat Calbó conserva l'urna barroca d'argent que conté les despulles d'aquest bisbe (mort el 1243), obra de l'orfebre Joan Matons (1728=. Al costat del claustre hi ha l'antiga sala capitular, acabada el 1350, i la capella de la Rodona, edificada per l'arquitecte Josep Moretó.

www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0237856
www.monestirs.cat/monst/osona/os48cate.htm

Monestir de Santa Maria de Ripoll

2010-12-07T18:45:00.003+01:00

Monestir de Santa Maria de Ripoll
Cargado originalmente por Queralt Vegas

El monestir benedictí de Ripoll fou fundat pel comte Guifré el Pilós l'any 879. El 20 d'abril de l'any 888 el monestir de Ripoll fou solemnement consagrat i dedicat a Santa Maria.
L'importància creixent del monestir de Ripoll com a centre cultural amb biblioteca, scriptorium i escola monàstica medieval motivà successives ampliacions de l'edifici, essent la realitzada per l'abat Oliba (1008-1046) la que conformaria les seves formes definitives: 60 per 40 metres en un edifici de pedra de formes austeres i massisses, de cinc naus, amb un cos d'edifici davanter damunt del qual s'alçaren dues torres de campanars i, en la part posterior, un grandiós transepte coronat per un absis central i tres absidioles a cada costat.
El temple ha sofert diverses restauracions. En especial la realitzada després del terratrèmol de 1428 la de 1830 que va reduir a tres les cinc naus originals. Les dimensions de la nau principal són les originals: 60 m de llarg per 9 d'ample. En el creuer i en els murs de la nau central es troben les tombes de molts dels comtes de Besalú i de Barcelona com Guifré el Pilós, Ramon Berenguer III i IV.
L'obra principal del monestir i de l'escultura romànica de Catalunya, és la portalada del segle XII. es divideixen set franges horitzontals on es representen escenes bíbliques, històriques i al.legòriques. La rica iconografia iconografia combina els grups temàtics entre motius florals de gran exuberància i ornamentacions de línies geomètriques, sense cap lloc on el cisell no s'hagi deixat sentir. A ambdós costats del portal hi ha les imatges mutilades de Sant Pere i Sant Pau.
El claustre del temple consta de dos pisos. Fou iniciat en el segle XII, però la seva construcció quedà paralitzada fins a finals del segle XIV. La galeria superior es completà en el segle XVI. Té forma trapezo‹dal i consta de 112 arcs semicirculars i 252 columnes de capitells esculpits amb motius religiosos, mitològics i populars.

www.davinci-systems.es/ripoll/ripollc.htm

www.monestirs.cat/monst/ripoll/rp13mari.htm

Súria

2010-11-16T13:24:00.002+01:00

Súria
Cargado originalmente por Queralt Vegas

Geografia
Se situa a uns 15 km de Manresa, capital de la comarca, a la vall del Cardener, que travessa la població deixant a una banda el popular barri de Salipota i a l'altra la part més antiga del poble sota el promontori on es localitza el Poble Vell, edificat al voltant del castell en un espai estret i emmurallat, conserva tota la seva fisonomia medieval de carrers estrets, arcades i porxos.
Accidentat pels contraforts de les serres de Castelltallat (601 m), a l'oest, i de Castelladral (515 m), al nord. També drenen el terme el torrent de Coaner, afluent del Cardener per la dreta, i la riera de Tordell i la d'Hortons, afluents per l'esquerra.

Història
El nom de Súria podria provenir d'època romana com a Sorisa.
Els orígens del nucli urbà de Súria cal buscar-los al final de l'època medieval, tot i que no va ser fins als segles XVII i XVIII que va experimentar el seu major creixement i Súria es va convertir en una vila fortificada, aprofitant-ne l'emplaçament natural.
El 1932 fou un dels principals centres de l'aixecament de l'alt Llobregat i la vila es mantingué aïllada durant quatre dies, després de la proclamació del comunisme llibertari.

www.firesifestes.com/Fires/F-Medieval-Suria.htm

Masia del Puig de la Balma

2010-11-12T22:31:00.002+01:00

Masia del Puig de la Balma
Cargado originalmente por Queralt Vegas

Masia construïda tot aprofitant l’aixopluc d’una imponent balma. Difícilment es pot descriure la sensació que rep el visitant en veure per primera vegada tant imponent obra rural enmig d’un territori que ens deixa entreveure les dificultats de la vida d’antany. Les seves diverses construccions són un llibre obert de l’evolució dels treballs que es portava a terme al mas: fer carbó, treballar la vinya, obtenció de bons vins, ramaderia...i en l’actualitat, adaptant-se a les noves realitats, restauració i allotjament rural en un espai històric excepcional.

La protecció natural de la balma es suma l’estalvi constructiu ja que amb un sol mur principal es va tancar tot l’edifici. De tota la construcció es constaten diversos períodes: la part central correspon al segle X, l’ala esquerra al XVII i l’ala dreta al XIII amb una finestra geminada.

Un acolliment entranyable i cordial és el que ens oferiran els propietaris, hereus d’una antiga nissaga, vint-i-sis generacions, que es remunta al període medieval. Ens permetran visitar diverses dependències del gran casal, la capella de Santa Margarida citada ja al segle XV amb decoració barroca, l’espai destinat a l’elaboració del vi, un petit museu d’eines del camp i del treball de la vida quotidiana a una casa de pagès fins fa poques dècades... visita que podrem finalitzar amb un bon àpat, de qualitat, de plat fondo i d’aquells que diem de casa i en tot cas d’una bona estada a les seves dependències de qualitat demostrada, a la mateixa masia del Puig de la Balma, a la casa pairal de la Vila, a la Llar del Masover o a les Casones.

Mura

2010-11-09T17:17:00.002+01:00

El Celler
Cargado originalmente por Queralt Vegas

Mura és un municipi al sud de la comarca del Bages ja en contacte amb el Vallès. Situat a 454 m d'altitud, és una de les principals portes d'entrada del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac.
El municipi de Mura té un territori trencat per serres i fondalades, amb boscos abundants de pins, alzines i roures, fonts nombroses i indrets pintorescos. La població s'agrupa majoritàriament en el poble de Mura, presidit per l'església de Sant Martí, romànica i ben restaurada, de la qual destaquen els absis per les seves arcuacions ornades amb capitells. Mura forma un conjunt agradable de placetes i carrerons empedrats, i de cases de pedra, moltes de les quals han estat preparades per a vacances o estades de cap de setmana, a causa de l'interès de l'entorn i de les possibilitats que ofereix l'immediat parc natural. Prop de Mura, en un marc de masies escampades, destaca l'insòlit paratge del Puig de la Balma, amb edificis construïts dins d'una gran balma que acull un petit museu i un centre agroturístic.
Als afores del poble hi ha l'església de Santa Creu de Palou, d'estil romànic.

Malanyeu

2010-11-08T18:43:00.002+01:00

Sant Sadurní de Malanyeu
Cargado originalmente por Queralt Vegas

El poble de Malanyeu (999 m) és situat al N del terme i a banda i banda de la riera del seu nom, sota els cingles de la Rota, el Graell de Cal Pigot i la Foradada; formen el nucli principal un grup de cases al voltant de l'església de Sant Sadurní de Malanyeu. Aquesta església és un edifici romànic de dimensions mitjanes. Té una nau acabada en un absis semicircular coronat per un fris d'arcuacions cegues, de dovelles petites, que reposen sobre minúscules mènsules i que posteriorment fou sobrealçat. La festa major de Malanyeu se celebra el diumenge més pròxim a la Mare de Déu d'agost.
Prop del poble de la Nou, vers migdia, s'alça el santuari de Lurda de la Nou, erigit per iniciativa d'un sacerdot del Molí de la Nou —mossèn Antoni Comellas— en 1880-85, sobre una petita capella que havia fundat el 1878 amb una imatge procedent de Pau. És un edifici neoclassicitzant, sobre un penyal destacat, d'una certa grandiositat; a continuació de la nau central hi ha la sagristia, en forma de llanterna, coberta per una petita cúpula. Té també capelles laterals. Sota el penyal hi ha una cova i fonts amb piscines, conjunt fet a imitació del santuari de Lorda de Bigorra. Al costat del temple hi ha la casa del capellà custodi, amb cel·les al pis superior, i a continuació una casa de colònies. L'11 de febrer se celebra la festivitat de la Mare de Déu de Lurda i el darrer diumenge de juliol es fa l'aplec de malalts.
Entre les antigues masies del terme destaquen, dins la demarcació parroquial de la Nou, la de Casadesús, la Canal, Can Batlló, Viladomat i Fontanelles, i dins la de Malanyeu, les de Cal Frare, el Llomar i Coma-rodona. Entre les nombroses fonts són ben conegudes la de Cal Patzí, a llevant de l'església de Sant Martí, i la de les Travesses, enmig d'una fageda a llevant de Malanyeu.

Museu Nacional d'Art de Catalunya

2010-10-12T14:10:00.002+02:00

Museu Nacional d'Art de Catalunya
Cargado originalmente por [[ V€g@$ ]]

El Museu Nacional d'Art de Catalunya, també conegut per les seves sigles MNAC, és un museu d'art situat a Barcelona que agrupa totes les arts amb la missió de conservar i exhibir la col·lecció d'art català més imporant del món, mostrant-lo en la seva totalitat, des del romànic fins al segle XX. El MNAC és un consorci amb personalitat jurídica pròpia constituït per la Generalitat de Catalunya, l'Ajuntament de Barcelona i l'Administració General de l'Estat. En el patronat del museu estan representades, a més de les administracions públiques, els particulars i les entitats privades que hi col·laboren.
La seu principal es troba situada al Palau Nacional de Montjuïc, inaugurat el 1929 amb motiu de l'Exposició Internacional. També formen part del conjunt del museu tres institucions més: la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, el Museu Comarcal de la Garrotxa a Olot i el Museu Cau Ferrat de Sitges, la gestió dels quals és independent i la seva titularitat recau en els respectius ajuntaments.

ca.wikipedia.org/wiki/Museu_Nacional_d'Art_de_Catalunya

L'àliga de Solsona

2010-10-08T13:22:00.002+02:00

L'àliga de Solsona
Cargado originalmente por [[ V€g@$ ]]

La nostra àliga és una de les poques que a Catalunya conserva la seva funció primordial, rendir homenatge a aquelles persones que en considerem mereixedores, com ara altes autoritats que visiten la ciutat o quan algun bisbe pren possessió del bisbat de Solsona. Aquesta figura només és present en les poblacions amb el títol de "ciutat".

Regularment, l'àliga balla tres cops durant la Festa Major, els dies 8 i 9 de setembre, en els ballets del migdia, i el dia 8 també a la tarda, a la processó que es fa en honor a la Mare de Déu a la plaça Major. La peça actual data de 1956, tot i que és una de les primeres figures que sorgiren a la processó del Claustre. El seu ball és solemne i majestuós i conserva compassos de la música original. Anys enrera, anava acompanyada de dos aligons.

www.solsonalafesta.net/laliga.html

Castellfollit de la Roca

2010-10-05T20:34:00.002+02:00

Castellfollit de la Roca
Cargado originalmente por [[ V€g@$ ]]

Castellfollit de la Roca és una vila i municipi de la comarca de la Garrotxa. Forma part del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. És un dels municipis més petits de Catalunya, amb menys d'un quilòmetre quadrat. El terme comprèn el nucli urbà, un alzinar 35 ha. i unes 30 ha. de terres de secà.

Orografia:
El poble està siturat a 296 m d'altitud i s'assenta en una cinglera basàltica, la cinglera de Castellfollit. Té més de 50m d'alçària i gairebé un quilòmetre de longitud. Aquesta cinglera basàltica és la conseqüència de l'acció erosiva dels rius Fluvià i Toronell sobre les restes volcàniques de fa milers d'anys. La cinglera és la superposició de dues colades de lava: la primera, amb 217.000 anys d'antiguitat, prové de Batet de la Serra (Olot) i està formada per lloses. La segona, té uns 192.000 anys d'antiguitat i prové dels volcans de Begudà (Sant Joan les Fonts).

Origen del nom:

Hi ha dues versions sobre l'origen del nom Castellfollit de la Roca:
La primera diu que està relacionada amb l'existència d'un castell a la zona, i es justifica ja que en l'any 1906 es troba el nom "Kastro Follit". En altres documents apareixen els noms de "Castro-Follito" i "Castello-Follito". En referència a la paraula "follit" pot ser del fet que la construcció sigui laminada, és a dir, realitzada amb pissarra. Com que a la zona no es troba aquest tipus de roca, es creu que el nom és per la similitud amb el basalt.
La segona diu que no ve de cap construcció militar, sinó de la silueta de la cinglera, per la seva similitud a una fortalesa. La paraula "follit", doncs, provindria de què la cinglera s'ha format com si fossin fulles allargades.
Recentment s'han afegit les paraules "de la Roca" per diferenciar-lo dels altres dos pobles catalans amb el mateix nom: Castellfollit del Boix i Castellfollit de Riubregós.

Història:
L'antiga vila, que estava envoltada de murs, va ser destruïda pels terratrèmols de 1427-28.
L'any 1462, va caure en mans dels remences de Francesc de Verntallat durant la Guerra Civil Catalana. El 1657, durant la Guerra dels Segadors, hi va tenir lloc una batalla en la qual els francesos van ser derrotats per les tropes castellanes comandades per Francisco de Orozco, el marquès de Mortara. L'any 1691, els francesos van enderrocar el castell. El 1874, durant la Tercera Guerra Carlina, hi va tenir un combat a les runes del castell, en el qual les forces carlines de Savalls van derrotar les republicanes de Nouvilas.

Activitats econòmiques:
L'agricultura de Castellfollit es fonamenta pel cultiu de cereals i les activitats ramaderes per la cria d'aviram i de bestià porcí.
A partir de l'època de desplegament de la industrialització,1 950/1970 el municipi ubicava unes quantes empreses - caràcter familiar, que abastaven de feina als habitants de Castellfollit. Hi havia principalment, indústries textils, càrniques i de pells.
Amb la desubicació de les industries dels centres urbans cap a polígons industrils, i els canvis geracionals de les amílies industrials, a l'entrar el segle 21, Castellfollit ha esdevingut un municipi residencial per als castellfollitencs, que s'han de traslladar a municipis propers per treballar.

La Tronada de Solsona

2010-10-04T00:47:00.002+02:00

La tronada de Solsona
Cargado originalmente por [[ V€g@$ ]]

Anomenem tronada la traca, executada pels trabucaires, que té lloc en acabar els ballets a la plaça. Juntament amb la de Reus, és una de les poques que es conserven a Catalunya.

www.solsonalafesta.net/tronada.html

Els trabucaires de Solsona

2010-09-30T20:55:00.002+02:00

Els trabucaires de Solsona
Cargado originalmente por [[ V€g@$ ]]

Solsona és la ciutat més antiga que disposa d'un conjunt de persones la funció de les quals és galejar els moments més importants del transcurs de la festa. Valentí Jalmar ens en dóna referència l'any 1648. Es tracta del grup més antic i prestigiós de Catalunya i l'únic de les terres de Lleida.
Tot i no formar part estrictament del conjunt de les comparses, el moment de més apogeu d'aquest grup té lloc durant la Festa Major, en què fa una galejada anomenada circumval·lació de les muralles, a l'estil d'unes matinades. En la recepció de la visita d'una autoritat -tant en el marc de la Festa Major com fora d'aquesta- també s'encarreguen de la tronada. Així mateix, actuen en el moment que, a la tarda, surt la imatge de la Mare de Déu i quan aquesta arriba a la plaça. Els trabucaires solsonins poden considerar-se com el grup mare de tots aquells que s'han format arreu de Catalunya.

www.solsonalafesta.net/elstrabucaires.html

Els gegants de Solsona

2010-09-30T14:03:00.002+02:00

Els gegants de Solsona
Cargado originalmente por [[ V€g@$ ]]

La primera referència sobre els gegants és de 1675, quan va aparèixer una primera parella. La segona parella arribaria l'any 1727, amb motiu de la translació de la imatge de la Mare de Déu del Claustre. És poc comú que les ciutats es dotessin tan aviat d'un conjunt de gegants tan nombrós en una mateixa festa.

Dels nostres gegants també és destacable la seva evolució. Les figures femenines han anat adaptant la seva imatge als canvis, com en la major part de poblacions catalanes, per tal de mostrar la moda de cada temps; no va ser fins a l'any 1935 que van començar a vestir de forma medieval. Quant a les figures masculines, cal dir que han mantingut sempre la seves pròpies característiques, de noble, el gegant jove, i de guerrer, el gegant vell.

Precisament aquest darrer és, juntament amb el drac, l'element per antonomàsia de la nostra Festa Major. Ho destaca el fet que, tot i haver hagut de canviar la peça per diverses raons, la població solsonina no ha acceptat que canviés d'aspecte i, si observem el gegant vell del segle XIX i el de 1959, les diferències són poques. S'ha exigit sempre uns requisits estètics i simbòlics que l'identifiquen.

www.solsonalafesta.net/elsgegants.html

Drac de Solsona

2010-09-30T00:52:00.002+02:00

Drac de Solsona
Cargado originalmente por [[ V€g@$ ]]

El drac és l'element per antonomàsia de la Festa Major de Solsona, juntament amb el gegant vell. Ha destacat sempre pel seu elevat pes, de 96 kg, ja que és fet per una estructura totalment de fusta i revestida per un conjunt de prop de 10.000 escates; igualment, la seva antiguitat de més de 300 anys ha potenciat l'interès per conservar-lo.

Data de l'any 1692 i només ha sofert petites restauracions com a les ales i les escates. És, per tant, un dels tres dracs més antics de Catalunya, juntament amb el de Vilafranca del Penedès i el de la Bisbal d'Empordà. Per això, i per la seva excel.lent figura, una reproducció a escala va ser adaptada com a premi d'un certamen atorgat per la Generalitat de Catalunya en l'àmbit cultural. A més de la seva antiguitat de més de tres segles, és destacable la gran bellesa escultòrica i detallista d'aquesta figura, en comparació amb la resta de dracs històrics. El seu ball és progressiu i agònic, i culmina amb l'esclat de dos fuets. També és present a la "roda de foc"

www.solsonalafesta.net/eldrac.html

Galceran de Pinós

2010-09-21T21:49:00.002+02:00

Galceran de Pinós (Bagà)
Cargado originalmente por [[ V€g@$ ]]

A la part superior de la plaça porxada de Bagà, es troba aquesta estàtua al llegendari almirall de la flota catalana, que va fundar la ciutat.

Segons diu la llegenda, va caure presoner dels sarraïns i la gent de Bagà entestar tot el seu patrimoni per reunir els 100.000 dobles d'or, 100 vaques prenyades, 100 cavalls blancs, 100 peces de brocat i 100 donzelles. Quan estaven a punt de lliurar el rescat, la intervenció del seu sant patró, Sant Esteve, va fer que el cavaller fos miraculosament alliberat.

Monestir de Sant Esteve de Banyoles

2010-09-12T18:14:00.002+02:00

Monestir de Sant Esteve de Banyoles
Cargado originalmente por [[ V€g@$ ]]

El Monestir de Sant Esteve de Banyoles es troba situat al nucli antic del municipi. Es pot considerar la primera fundació monàstica benedictina a Catalunya i és considerat el bressol de la ciutat de Banyoles.
Pels seus valors històrics, arqueològics i arquitectònics, el conjunt abacial fou declarat Monumento Histórico-artístico de Interés Nacional (1973) i, en virtut dels traspassos a la Generalitat de Catalunya, està considerat, a hores d'ara, com a Bé Cultural d'Interès Nacional (1973).
En les obres fetes a la cripta el maig de 1980 hom descobrí fragments de murs de dos absis, un romànics i l'altre preromànic. Malauradament foren soterrats de nou l'agost del mateix any.

Història
Es data la fundació del Monestir abans de l'any 812, a càrrec de l'abat Bonitus, el qual obtingué del comte Odiló de Girona el dret d'aprisió sobre un erm anomenat "Baniola", del pagus de Besalú. La llegenda, fins que al segle XIX es va demostrar la veritat històrica, deia que el fundador havia estat sant Emeri de Banyoles o Sant Mer, que n'hauria estat el primer abat.
La primera notícia de l'existència del Monestir de Sant Esteve la trobem en el document datat l'any 822, on es cita una autorització del comte Odiló de Girona per treballar en un "lloc erm que es diu Baniola".
L'abat Mercoral, successor de Bonitus, va obtenir de Lluís el Pietós, el precepte que li confirmava la propietat de l'Estany de Banyoles, les seves aigües i les terres del voltant. Els primers habitants de Banyoles s'instal·laren a l'entorn del Monestir i hi restaren durant segles, sota el poder feudal de l'abat.
En 1250, l'abat Cartellà va comprar la castellania de Porqueres, i, amb ella, part de la jurisdicció feudal de Banyoles.
En 1303, l'abat fra Bernat de Vallespirans es va veure obligat a concedir una Carta Municipal a la vila de Bnyoles, sota l'arbitratge d'Eymeric d'Usall, tot i que encara en 1333 intentava mantenir els banyolins sotmesos al mal us de la remença, quan, a causa de la crisi d'aquell any, intentaven fugir a la nova vila que els permetia construir a Sant Andreu de Mata el mateix Eymeric d'Usall. Finalment, el seu successor, fra Ramon de Coll, va haver de renunciar a la remença dels banyolins.
Malgrat això, els abats van seguir pugnant, amb èxit, per mantenir la jurisdicció civil de Banyoles.
Els edificis que va constituir el cenobi van patir diverses destruccions al llarg del temps. Actualment, el conjunt arquitectònic que es coneixen com a Monestir és una barreja d'estils produïts en diferents èpoques.

ca.wikipedia.org/wiki/Monestir_de_Sant_Esteve_de_Banyoles

La mulassa amb Antoniu Ricu. (Solsona)

2010-09-12T14:34:00.002+02:00

La mulassa amb Antoniu Ricu. (Solsona)
Cargado originalmente por [[ V€g@$ ]]

La figura actual de la mulassa és una còpia extreta de la peça de 1691 -que encara es conserva-, que va haver-se de substituir a causa del gran pes del cap inicial de 21 kg, que va canviar-se per un d'igual de 5 kg. Per confirmar la seva antiguitat, a dins del cap s'hi conserva encara un tros de paper d'una restauració amb data de 1700.

A més del seu valor històric, un dels actors d'interès de la mulassa és el de ser l'única de la seva tipologia que apareix cavalcada a la Península Ibèrica. Aquest costum de bestiari cavalcat és més propi de les zones franceses. El genet solsoní s'anomena Antoniu Ricu, que segons diu la tradició popular va anar a fer les amèriques i va tornar amb una certa fortuna -i corria per la ciutat amb un havà.

Tot i no tenir ball propi, col·labora en la cercavila i la "roda de foc" amb els seus fuets

Onze de Setembre

2010-09-11T16:22:00.003+02:00

El Kiss i jo us volem desitjar una molt bona diada!
Cargado originalmente por [[ V€g@$ ]]

L'Onze de Setembre, Diada Nacional de Catalunya, es commemora la resistència de la ciutat de Barcelona després de 14 mesos de setge en1714 davant el duc de Berwick durant la Guerra de Successió en la que els Borbó (Felip V) i els Àustries (amb l'Arxiduc Carles) varen lluitar per tota Europa per la corona d'Espanya, on va adquirir caràcter de guerra civil ja que els partidaris d'ambdós candidats estaven repartits per tot el territori, concentrat-se els felipistes a la part de Castella, Andalusia i nord-oest de la península, i els austricistes a la Corona d'Aragó, Principat de Catalunya, Regne de València i Regne de Mallorca. Amb la victòria de Felip V, s'implanta un sistema polític uniforme a gairebé tot el regne de Castella, derogant-se els privilegis nobiliaris, Furs i institucions d'autogovern respectades per la Casa d'Àustria, de la Corona d'Aragó i la resta de regnes declarats austricites (excepte Menorca, llavors sota domini anglès). Per això, l'11 de setembre també es recorda la consegüent abolició de les institucions i llibertats civils catalanes

El Parlament de Catalunya, l'any 1980, va declarar-la institucionalment com a festa nacional de Catalunya. L'article 8.1 de l'Estatut d'Autonomia de2006 declara: "Catalunya, definida com a nacionalitat en l'article 1, té com a símbols nacionals la bandera, la festa i l'himne". L'article 8.3 estableix:"La festa de Catalunya és la Diada de l'Onze de Setembre".
Les entitats i els partits polítics tradicionalment fan ofrenes florals, tant a Barcelona com a la resta del Principat, als monuments de Rafael Casanova(1660-1743) que va morir 30 anys després a Sant Boi de Llobregat on va seguir exercint com a advocat, i Josep Moragues i Mas (1669-1715) que va ser torturat i executat pel delicte de rebel•lió.
Les organitzacions i grups independentistes també presenten ofrenes al Fossar de les Moreres, on foren enterrats molts dels defensors morts durant el setge de la ciutat.
Al llarg del dia hi ha manifestacions, concerts i s'organitzen parades informatives amb un caire reivindicatiu o festiu. Molts ciutadans pengen lasenyera o l'estelada als balcons. Els darrers anys a Barcelona s'ha popularitzat el pa de Sant Jordi també per a aquesta diada.
Degut al caràcter institucional i reivindicatiu de la jornada, en la majoria d'actes públics s'interpreta Els Segadors, l'himne de Catalunya.

Els inicis
D'antuvi la celebració consistia en una oració fúnebre a la parròquia de Santa Maria del Mar. El 1886 fou prohibida la que havia de celebrar el canonge de la seu de Vic, Jaume Collell, per a evitar que es convertís en un míting catalanista. Tot i que l'acte fou criticat pels catalanistes republicans pel seu caràcter religiós, hom el considera la primera commemoració de la caiguda de Barcelona i els lluitadors que moriren defensant les llibertats catalanes amb un contingut que superava l'àmbit estrictament cultural o històric.
El 1888, coincidint amb la inauguració de l'Exposició Universal s'instal•la el Monument a Rafael de Casanova, que es convertiria en el punt de referència dels actes reivindicatius. El 1892 es recupera la idea d'acte de record als caiguts, però aquesta vegada amb més denúncia als atacs del centralisme. L'any 1894, endemés dels oficis religiosos, es van fer les primeres l ofrenes florals al monument. Això provocà que les autoritats seguissin de prop les activitats i el 1896 fou segrestat el número especial que el periòdic Lo Regionalista dedicava a la diada.
La primera manifestació veritablement reivindicativa davant el monument a Rafael de Casanova es produí el 1901, convocada per Lluís Marsans i Sola i les associacions Catalunya i Avant, Lo Sometent, Lo Renaixement, Los Montanyenchs, La Falç i Lo Tràngul. Després d'oferir una corona de flors es produïren enfrontaments amb la policia, amb 30 detinguts (entre ells, el futur escriptor Josep Maria Folch i Torres). Dos dels detinguts, Lluís Manau i Josep Soronelles, fundarien La Reixa, societat d'ajut als presos catalanistes i que s'adherí a la Unió Catalanista. El dia 15 el president de la Unió, Manuel Folguera i Duran, convocà una manifestació de protesta per les detencions que aplegà unes 12.000 persones.
En la diada del 1905 s'hi incorporarien en la comissió organitzadora de la diada el CADCI i la Lliga Regionalista, i cridaren a portar ofrenes florals i a endolar els balcons. El govern civil ho va prohibir i va posar fortes multes als organitzadors, alhora que es van fer alguns atemptats contra les seus de diferents publicacions catalanistes i populars. A les protestes populars el govern espanyol va respondre amb la llei de jurisdiccions en defensa de l'honor de l'exèrcit i de la unitat de la pàtria.
Les celebracions dels anys posteriors van estar marcades per la dretanització de la Lliga Regionalista i el seu enfrontament amb sectors més radicals, cosa que provocà el rebuig de la celebració entre republicans i socialistes. Enric Prat de la Riba es mostrava contrari a la celebració pel seu contingut romàntic i intransigent, mentre que Lluís Marsans i Sola n'afirmà la necessitar com a afirmació de la lluita per la llibertat. En la diada de 1912 i 1913 el consistori de l'Ajuntament de Barcelona, dominada pels lerrouxistes, rebutjà fer una ofrena floral al monument de Rafael de Casanova. El 1913 començà a fer-se les primeres ofrenes al fossar de les Moreres per part del Casal Nacionalista Martinenc. En el de 1916 es produïren més incidents que acabaren amb tres detencions.
Les celebracions del 1917 al 1920 foren marcades per la vaga general de 1917, l'Assemblea de Parlamentaris i la vaga de la Canadenca, i pel paper de la Lliga Regionalista en tots ells. La diada de 1923 fou una gran celebració de masses, amb més d'un miler d'ofrenes florals, actes arreu del Principat de Catalunya i una certa participació institucional. Però les manifestacions provocaren cinc policies i dotze manifestants ferits, diverses detencions. El president de la Mancomunitat de Catalunya expressà en persona la seva queixa al governador civil. Però el cop d'estat que instaurà la dictadura de Miguel Primo de Rivera va suprimir novament la celebració.

Institucionalització durant l'autonomia (1931-1939)
La caiguda de la dictadura i la proclamació de la Segona República Espanyola van acabar amb la prohibició de la celebració. La diada de 1931 fou marcada pel plebiscit per l'Estatut de Núria, i la del 1932 per l'aprovació de l'estatut (dos dies abans de la diada). S'hi adheriren als actes un miler d'ajuntaments catalans i la participació popular fou nombrosa. La diada de 1934 fou marcada pels conflictes generats per la Llei de Contractes de Conreu, i pels posteriors fets del sis d'octubre.
A diada de 1935 els representants municipals de la Lliga Catalana foren rebuts amb hostilitat al portar la seva ofrena a Rafael de Casanova, i els aldarulls amb la policia se saldaren amb setze detinguts. Malgrat el desplegament policial i les prohibicions, una multitud reclamà la recuperació de les llibertats, l'autonomia i l'amnistia del govern empresonat. Les celebracions de 1936, 1937 i 1938, enmig de la guerra civil espanyola, es van caracteritzar pel seu significat antifeixista, fins i tot en la diada de 1937 hi va participar la CNT.

El franquisme (1939-1975)
Durant la dictadura franquista la celebració fou novament prohibida, i fou relegada a l'àmbit familiar i particular, però es continuà celebrant de manera clandestina. El monument a Rafael de Casanova fou retirat. Des del 1940 el Front Nacional de Catalunya aprofitava la diada per a cometre algunes accions propagandístiques: llençament d'octavetes, penjament de senyeres, etc. En la diada de 1946 el jove del FNC Josep Corbella fou mort a trets per la policia mentre enganxava pasquins per a commemorar la diada.[1] A partir del 1947, però, la davallada del FNC per l'empresonament de la majoria dels seus membres va fer decaure la celebració.
No fou fins el 1964 quan es va reunir una comissió per a celebrar l'onze de setembre (Comitè de l'Onze de Setembre), aprofitant el 250è aniversari i coincidint amb la celebració franquista dels 25 años de paz, composta per Joan Reventós, Josep Benet i Morell, Jordi Carbonell, Joan Colomines, Heribert Barrera, Joan Cornudella i Barberà, Joan Ballester i Canalsi Santiago Albertí.[2] Es van imprimir octavetes i es van aplegar unes 3.000 persones a Barcelona, a Sabadell es penjà una senyera al Monument a los Caídos. El governador civil,Antonio Ibáñez Freire, va fer detenir 7 persones i imposà fortes multes.
En la diada de 1967 un representant de CCOO i del PSUC van formar part del Comitè, cosa que va donar un tarannà més popular i reivindicatiu a la celebració. Les següents celebracions restarien en segon pla a causa de la formació de la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya i de l'Assemblea de Catalunya. Més sonada fou la diada de 1971, quan un grup de militants del FNC (Robert Surroca, Àlvar Valls, Joan Colomines i Ton Ribas),[3] a una habitació de l'hotel Duval de Barcelona, van col•locar dos altaveus que van difondre un missatge del Front amb la música d'Els Segadors. El 1973 van intentar repetir la fita a través d'una emissió pirata de TVE del sector Tarragona-Reus, però la deficiència dels aparells emprats va fer fracassar l'operació.

Gironella

2010-09-11T00:17:00.002+02:00

Gironella
Cargado originalmente por [[ V€g@$ ]]

Gironella és una vila i municipi de la comarca del Berguedà, situat entre els termes municipals de Casserres, Olvan, Sagàs i Puig-reig.
Segons indiquen algunes troballes en diferents excavacions, se suposa que el poblament de Gironella fou força antic. En les últimes realitzades es troben elements d'hàbitat romà. Però excavacions fetes anteriorment ens posen al descobert signes de vida estable més antics, com restes de ceràmica ibèrica datada al segle III abans de Crist. La vila s'estén per les dues ribes del Llobregat. El nucli original, situat a la riba esquerra, és documentat des del 839. Durant l'edat mitjana fou centre de la baronia de Gironella, i, a partir de la Guerra de Successió, a causa de la seva col·laboració amb Felip V; del marquesat de Gironella. Fou incendiada durant la Primera Guerra Carlina. A partir de la segona meitat del s.XIX es desenvolupà el que seria la base econòmica de la vila fins a finals del s.XX: el sector tèxtil del cotó, amb diverses colònies industrials com Cal Metre, Viladomiu Vell i Viladomiu Nou o Cal Bassacs. Aquest desenvolupament fou el detonant del creixement que experimentà el poble, construint a la riba dreta la part moderna de la vila. A finals del s.XX la vila sofrí dos grans cops a nivell econòmic: la crisi del tèxtil i la retirada del carrilet, eix de comunicació amb Manresa i Barcelona. Actualment la indústria no té un pes tan important en l'economia, més dedicada als serveis (comerç, construcció, i turisme rural), però manté indústries tèxtils i de planxisteria. El poble està ben comunicat, situat prop de la carretera C-16. A Gironella hi va a parar també la carretera C-154, que ve de Vic, probablement antic camí ral.

Sant Esteve de Granollers

2010-09-10T22:02:00.003+02:00

Sant Esteve de Granollers
Cargado originalmente por [[ V€g@$ ]]

L’església parroquial de Sant Esteve de Granollers, és un edifici neogòtic del segle XX, amb disseny de J.Boada i Barba. L’església original, d’estil gòtic, va patir un greu incendi l’any 1936, i l’únic element que va quedar dempeus és el campanar.
No obstant, la documentació ja parla d’una primitiva església románica que fou bastida a finals del segle XI i XII, i que en la reconstrucció del segle XX se’n troven els vestigis.

Escultura Mataró

2010-09-10T17:41:00.002+02:00

Escultura Mataró
Cargado originalmente por [[ V€g@$ ]]

Davant del Museu hi ha aquesta estàtua de bronze sobre un sòcol de granit, obra de Manuel Cusachs, donada a la ciutat per Caixa Laietana. És una al·legoria de Mataró, representada per una noia adolescent amb una senyera i un ram. Al peu que la sosté s'hi troben els versos del poema "Mataró" que Josep Punsola i Vallespí (Mataró,1913-1949) va dedicar a la seva ciutat.
www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=2748
tdrescultures.blogspot.com/2007/01/matar.html

Drac de Granollers

2010-09-10T16:31:00.003+02:00

Drac de Granollers
Cargado originalmente por [[ V€g@$ ]]

Nascut l'any 1990 a iniciativa de la Colla de Diables de Granollers per commemorar el seu 5è. Aniversari, està basat en la idea de la colla de fer un drac tricèfal. L'escultor Ramon Aumedes, del Taller Sarandaca de Granollers, va dissenyar i construir el drac.

Té 12 punts de foc, 4 a cada cap i és portat per una persona.

A les seves primeres aparicions, el Drac no estava dotat de cavallet, fet que precisava l'ajuda de 3 persones perquè el seu portador es pogués rellevar. Anys després, se li incorporà un cavallet de fusta.

El Drac de Granollers té dos balls propis, composats per Lluís Soler, i que són interpretats pels seus músics que l'acompanyen a totes les sortides i actuacions.

Peça clau en els correfocs de la Festa Major de Blancs i Blaus de Granollers, és l'encarregat de finalitzar-los en un esclat de foc i música, i, cada any, organitza la Mostra de Bestiari de Foc dins el marc de la Fira i Festes de l'Ascenció de Granollers.

Ha viatjat i actuat per tot Catalunya (Lleida, Reus, Barcelona, Figueres, Mataró, la Bisbal d'Empordà, etc...), País Valencià (Castelló de la Plana i Oliva), Ses Illes (Palma de Mallorca i Alaró), Andorra i País Vasc (Durango i Santurtzi), tant de dia com de nit. Però, al fer-se fosc, és quan adquireix la seva màxima espectacularitat i personalitat.

www.dracdegranollers.com/

La Gala de Queralt

2010-09-08T02:20:00.002+02:00

Cova de Queralt
Cargado originalmente por [[ V€g@$ ]]

El 8 de setembre, festa de les marededéus trobades, el Santuari de Queralt s'omple de gent que puja a peu o en cotxe per passar el dia al costat d'una imatge de fusta d'una marededéu que duu una oreneta a les mans.

Els berguedans, segons va escriure Antoni Sansalvador l’any 1916, tenen una espècie de religió pròpia formada per tres pilars fonamentals: el Santuari de Queralt, La Patum i El Pi de les Tres Branques. I cada un d'aquests tres pilars té els seus ritus propis. Si per Corpus és la Patum i al juliol l'aplec al Pi, cada 8 de setembre, els berguedans acompleixen amb un ritus ancestral: l'anada a peu o en cotxe fins al Santuari de Queralt.

La Gala de Queralt es celebra sempre el 8 de setembre, dia de festa local a Berga. És la festa més gran d'entre les que durant l'any tenen lloc en aquest Santuari situat a 1.200 metres d'alçada. Les celebracions comencen dies abans, des del 31 d'agost, quan cada tarda es celebra la Novena. El dia 7 de setembre, es fa la vetlla de la imatge i es fa un recital i concert de música.

L'acte central i més important té lloc el 8 de setembre, dia de les Maresdedéu trobades, quan una gentada procedent de tot el Berguedà puja en romeria fins al Santuari per participar dels actes rituals de la jornada. L'acte principal consisteix en anar a veure la imatge de la Mare de Déu, que aquest dia és engalanada per a l'ocasió. Molts aprofiten aquesta celebració per llevar-se ben d'hora i gaudir del dia per tal de fer una excursió per la Serra de Queralt. Al matí hi ha missa a la cova i al migdia el Santuari acull una segona missa, més solemne, que acaba amb el cant de l'Himne de la Coronació. Durant tot el dia es ballen sardanes i es fa el lliurament dels premis Orenetes, que distingeixen diverses persones.

La Gala és organitzada i finançada pels capitans, una tradició que es remunta al segle XVI i es manté molt arrelada.

La muntanya, el santuari i la marededéu

El Santuari de Queralt és al capdamunt de la Serra de Queralt, un massís que fa de capçalera a la ciutat de Berga i que s'alça 1200 metres del nivell del mar. El Santuari, que segons alguns havia estat antigament el castell de Guillem de Berguedà, acull la cova on la tradició explica que fou trobada la imatge, una església del segle XVIII i un antic edifici que serveix per acollir als visitants.

El Santuari alberga tot l'any una imatge de la Marededéu de Queralt, una talla de fusta que representa a Maria, la mare de déu, la deessa Mare, asseguda amb el seu fill damunt un genoll. A la mà dreta la Marededéu duu una oreneta, ocell símbol de Queralt, mentre que sota el peu esquerre hi ha un estrany animal ajaçat. Per la seva banda, el nen duu un llibre entre les mans i té el braç aixecat.

Segons la tradició la imatge de la marededéu fou trobada per un bou al peu d'un cirerer florit fora de temporada. Conta la llegenda que un pastor bover del mas de Vilaformiu reparà un dia que un dels seus bous s'entestava en pujar fins al cim del Castell de Berguedà. En seguir-lo, el pastor veié el bou agenollat davant d'una cova, a l'interior de la qual hi havia una imatge de Maria. El pastor embolicà la imatge amb una manta i se l'endugué a casa seva. L'endemà, però, la imatge havia desaparegut i havia tornat misteriosament a la cova. El pastor repetí l'operació de dur la imatge a casa seva però la imatge sempre tornava a aparèixer a la cova. Aleshores, comprengué que la imatge no volia moure's d'aquella cova. Anys més tard un ric mercader, Francesc Garreta, va sufragar la construcció d'una primera capella a la cova, base i ciment de l'actual Santuari.

Segons la creença popular, aquesta divinitat femenina trobada en una cova al cim de la Serra de Queralt i convertida en marededéu, guareix tots els mals i concedeix la pluja a qui la demana.

www.festes.org/articles.php?id=850

Castell de la Bisbal

2010-09-06T19:38:00.002+02:00

Castell de la Bisbal
Cargado originalmente por [[ V€g@$ ]]

El castell de la Bisbal, situat al centre de la Bisbal d'Empordà, és l'antic palau episcopal residència dels bisbes de Girona, que eren senyors de la ciutat. Constitueix una extraordinària mostra de l'arquitectura civil de l'edat mitjana.

Història
Documentat l'any 1180, a cavall dels segles XII i XIII va ser escenari dels durs enfrontaments entre la família Cruïlles i el bisbat de Girona. Finalment, el bisbat rebria la plena jurisdicció civil i criminal de la vila per decisió de Jaume I. Des d'aquí, el bisbat va centralitzar l'administració de les seves importants possessions.

Arquitectura
D'origen romànic de finals del segle XII, va ser fortament reformat el segle XIV amb la construcció d'altres dependències com un pati d'armes, graners, horts, i sobretot amb una muralla exterior. També es modificà als segles XVI i XVII amb l'afegit d'un cos rectangular a la façana de ponent.
Té un pati central i davant la façana queden les restes de les seves antigues muralles que envoltaven l'antiga plaça d'armes del castell. Conserva una capella romànica a la part alta. Sobre la porta principal s'observen els signes d'identitat, escut, nom del bisbe Francisco Arévalo de Zuazo, i l'any 1604, per commemorar les obres de reformes realitzades.
Durant el segle XIX s'utilitzà com a presó.
Actualment allotja l'Arxiu Històric Comarcal i des de la seva terrassa superior es té una vista panoràmica excel·lent de la ciutat i de la plana que s'estén fins les Gavarres.

Què són els Blaus?

2010-09-04T16:53:00.002+02:00

El Sant Blau
Cargado originalmente por [[ V€g@$ ]]

Abans de l'aparició de les colles de Blancs i Blaus, la Festa Major de Granollers era una de tantes festes populars que es celebraven al Nadal, en honor a Sant Esteve, patró de la ciutat. No va ser fins l'any 1930 que es va instaurar la Festa Major d'estiu de Granollers, que des de llavors es fa coincidir amb l'últim dijous d'Agost. Amb el pas dels anys, la Festa Major d'estiu va esdevenir cada cop més deslluïda, la població de Granollers aprofitava aquestes dates per allargar les vacances. Semblava clar que urgia un canvi.

L'any 1979, un col·lectiu anomenat la Murga va posar els primers fonaments pel que seria la recuperació de la Festa Major de Granollers. Es respiraven nous aires de festa i llibertat i els granollerins van tornar a recuperar el carrer. Però no va ser fins el 1983 que va esdevenir un canvi radical i un nou model de Festa Major: el model actual, que ha arribat amb un èxit espectacular fins els nostres dies.

Un grup de joves de l'associació de veïns de Sota el Camí Ral, van descobrir una anècdota, documentada l'any 1897, en la qual dos rajolers (en Rayo i en Maynou) havien realitzat un “partit” de maons i havien mobilitzat el poble. El primer anava de Blanc i el segon de Blau, i els respectius seguidors que els animaven, també vestien aquests dos colors, els colors de la ciutat. Aquests joves pioners, engrescats per la descoberta, van escollir el color Blau i es van adreçar al Gra per explicar el seu projecte i buscar la seva colla germana.

Així va començar una festa fonamentada en la sana rivalitat entre colles, en la cultura popular, en la participació activa de tota mena de persones i en l'equilibri entre allò tradicional i la innovació constant. Els inicis van ser modestos, una festa de 4 dies amb 38 hores d'activitat comptant els partits de futbol, i uns quants joves amb molta voluntat i menys recursos. Vint-i-cinc anys després tenim una festa amb més de 180 actes durant 9 dies, dels quals prop d'una setantena són organitzats per la colla dels Blaus.

Els primers anys, la dinàmica de la colla va fer aparèixer importants elements de la cultura popular i tradicional: el Correfoc, el Ball de Bastons i un primer intent de colla castellera van sorgir de la nostra colla. Un moment important per entendre la dinàmica de la colla dels Blaus esdevé pels voltants del desè aniversari: la colla era ja tant gran que es feia inviable continuar organitzant la festa com un sol grup d'amics. La procedència diversa de les persones que configuraven la colla i la disparitat d'idees i projectes dels diferents grups, van aconsellar canviar el model. Ja havia aparegut alguna penya autònoma com “el Garrafón” a l'interior de Blaus, i es va creure que la subdivisió de Blaus en colles de diversa afinitat era la millor manera de consolidar el creixement. Va ser així com es van crear colles dins de Blaus (Fòssils, Garrafón i Gabitos, per exemple) i es van anar a cercar grups per fer colles noves (un exemple en són els posteriors Amics de Ponent o el Club de Rol Menrood).

D'ençà d'aquell moment, Blaus es converteix en una coordinadora de colles, es diversifica la feina i, per tant, augmenta l'efectivitat i la diversitat de totes les seves accions. Des de bon principi, i any rere any, apareixen nous grups de gent que creen noves colles i que organitzen actes nous.

Tan gran és l'èxit de la nova dinàmica, que en els últims cinc anys ha calgut fer una tasca per cohesionar les colles i possibilitar la coneixença entre aquestes a través de centres d'interès comuns i actes conjunts (un exemple d’aquesta tasca de cohesió en són els espectacles que munta l’anomenat “Mesclat de Blaus”).

Actualment, Blaus és un col·lectiu de més de quatre-centes persones dividit en una trentena de colles diferents. Blaus és divers, però cohesionat, i amb una increïble capacitat de treball i creativitat que té l'únic objectiu d'organitzar la meitat de la festa major de Granollers, tot treballant d'aquesta manera per la gent de la seva ciutat.

http://www.blancsiblaus.cat/blaus/web/index.php

Santa Maria dels Turers de Banyoles

2010-08-25T10:11:00.002+02:00

Santa Maria dels Turers de Banyoles
Cargado originalmente por [[ V€g@$ ]]

Santa Maria dels Turers és una església gòtica situada al nucli de la població de Banyoles, a l'Estany. És un dels primers exemples del Principat de l'arquitectura gòtica catalana.
Està documentada des de l'any 1017. L'església original va ser construïda per encàrrec de l'abat del monestir de Sant Esteve i era d'estil romànic.
A final del segle XIII es va demolir l'antiga església, que quedava petita en relació al creixement de població de la ciutat, i es va edificar el nou temple, que es va finalitzar cap al 1333. Originalment de planta basilical, estava formada per una nau central original, d'11 m d'amplada, culminada amb un absis heptagonal que se sustenta sosté sobre importants contraforts. Posteriorment, entre els segles XVII i XIX, es van construir les dues naus laterals.

L'actual façana principal, la que dóna a la placeta, és d'estil neoclàssic. La façana que dóna al carrer de l'Església és la portalada primitiva. Està formada per arcs ogivals i un timpà. Les impostes i els capitells estan decorats amb motius vegetals i animals. Al timpà hi ha unes pintures murals que són originals de la primera meitat del segle XIV. Les pintures estan bastant malmeses. Les pintures Estan dividides en tres parts, una de central i dues de laterals. A la part central s'observa l'escena de la Crucifixió de Crist, amb Joan a mà dreta amb gest dolorós; i Maria a mà esquerra, defallint, sostinguda per les dues Maries. A les parts laterals hi ha dues figures amb les palmes del martiri. A mitjans del segle XIV els abats de Sant Esteve de Banyoles van prohibir l'exhibició pública de la relíquia de la Veracreu, que segurament va arribar a Santa Maria com a conseqüència de les ambaixades d'Eymeric d'Usall a Egipte (1303-1304 i 1305-1306). Sembla que aquesta relíquia s'ha perdut en algun moment posterior a la Desamortització de Mendizábal.

Cardedeu

2010-08-23T21:25:00.002+02:00

Ajuntament de Cardedeu
Cargado originalmente por [[ V€g@$ ]]

Cardedeu és una vila d'origen medieval, ja que la primera referència escrita que es coneix a l'any 941, quan apareix el nom de Carotitulo. La parròquia de Santa Maria està documentada des de l'any 1012, pertanyent al Rei del castell de Vilamajor, al costat de les parròquies de Santa Susanna, Sant Pere de Vilamajor i Sant Julià del Fou, mentre que el Mas Sant Hilari està documentat des de 1127 . En aquella època la població no residia en un centre urbà sinó disseminada en masies i aldees rurals.
El 1264, trobant de pas el rei Jaume I en territori de Cardedeu camí de Perpinyà, va concedir a la població el dret de resoldre les causes criminals i els plets civils, però no els casos d'homicidi i apel.lacions, davant l'alcalde de Vilamajor , en lloc del de Barcelona. A Girona, el 12 maig 1272, el rei va signar la Carta de poblament de la vila, concedint el dret de construir una muralla, la celebració d'un mercat els dilluns i una fira la festa de la Santa Creu al setembre, a més d'eximir del pagament d'alguns impostos als habitants de la vila. Es va disposar també que el Camí Reial passés per la vila, a les famílies Montells i Lledó les encarregades de fer complir aquestes disposicions. El 1279 el rei Pere III d'Aragó va passar dos dies a la població, temps durant el qual va canviar el dia de celebració del mercat de dilluns a dimarts.
Alfons IV d'Aragó va cedir l'alcaldia de Vilamajor a Berenguer de Sentmenat el 1328, com a premi pels seus serveis a la corona. Després de diversos anys de malestars i protestes, el 1345, les quatre parròquies de Vilamajor es van revoltar tornaren a mans de Sentmenat la masia de Can Terrades del Rieral. Després d'aquest incident les quatre parròquies que conformaven Vilamajor van tornar a mans reals. En 1381, l'infant Joan va vendre l'alcaldia, formada per les parròquies de Vilamajor, Cardedeu, el Fou i Santa Susanna a Bernat IV de Cabrera a perpetuïtat per saldar els deutes de la corona. Tres anys després, els habitants de Vilamajor i els consellers de Barcelona van aconseguir que les parròquies fossin nomenades carrer i braç de la Ciutat de Barcelona, de manera que obtenien els privilegis i deures d'aquesta ciutat i d'aquesta manera Vilamajor tornava a formar part del patrimoni real.
Es té constància que el 1470 hi havia a Cardedeu, 51 focs i dos capellans, el que representa uns 205 o 257 habitants.

Hostalric

2010-08-19T18:48:00.002+02:00

Hostalric
Cargado originalmente por [[ V€g@$ ]]

Els origens ibers:

El turó de la fortalesa d'Hostalric fou suposadament la seu d'un oppidum o poblat ibèric que va ser malmès en construir-se el castell d'Hosdalric.Sortosament , una esllavissada posà al descobert part d'un abocador de runa. L'estudi dels materials l'adscriu al s. II a. C. (Campaniana A, formes 36, 28, 27 i 31 de Lamboglia; Byrsa forma 661), amb presència d'altres tipus de ceràmica que s'adiuen en un conjunt d'aquesta cronologia, com són fragments de kalathos , un bicònic de gris de la costa catalana, que presenta tres bandes horitzontals entre la vora i la carena, i nombrosos fragments de ceràmica emporitanes oxidades. Tambè hi ha un bon nombre de fragments d'àmfora ibèrica de boca plana, àmfora púnico-cartaginesa (tipus C2), àmfora púnico-ebusitana, greco-itàlica i itàlica, que confirmen aquesta datació. La ceràmica ibèrica a mà també és abundant (representa el 20,7% del total). Hi ha fragments de vores, bases, cordons amb impressions digitals, fragments amb decoracions ungulars i digitals... Resta ben clar que aqust establiment respon a la necessitat de control d'una de les vies de comunicació principals de Catalunya, la que posa en contacte les planes de la Selva i el Vallès a través de l'anomenat corredor del Montseny-Montnegre (Bosch et al. 1990).

La mansio Seterrae:

Quant al mon plenament romà, la contrada presenta importants mostres documentals i arqueològiques d'aquesta presència. Pels Vasos Apol.linars tenim constància de la presència a la zona d'Hostalric encara que tambè podria ser la Batlloria o Breda, de la mansio Seterrae, al peu de la principal via de comunicació romana, la Via Augusta, de la que s'havien trobat restes en fer la carretera d'Hostalric a Arbúcies (Heras, 1883; Botet Sisó,1876; Vila, 1976. De fet , Seterrae era el punt a partir del qual la via es bifurcava en dues branques, una que anava cap al Maresme, amb un desviament vers Blandae, i l'altra que per l'interior seguia les mansiones dels Vasos Apol.linars i passava al peu del Montseny, a la qual pertanyerien les restes abans esmentades.
Efectivament, en els contorns d'Hostalric s'han trobat restes romanes disperses, i a la zona de Grions (Sant Feliu de Buixalleu) s'ha localitzat un interesant jaciment, relativament a prop d'on es devien localitzar les restes de Via Augusta en fer la carretera d'Hostalric a Arbucies (cal esmentar que, per tradició oral, es diu que també es van trobar restes en el terme municipal de Massanes). De fet, d'aquest jaciment poca cosa en sabem, donat que no ha estat excavat. Es localitza en un tall a peu de carretera, que ha lliurat per les esllavissades de la pluja nombroses restes de teula , dolia, un fragment de sigil·lada i abundant fauna de bòvid, amb clares mostres d'acció antròpica, i també d'algun carnívor, com ara el gos. No hi ha dubte que l'actuació arqueològica sobre aquest jaciment, encara que fos una prospecció, ens podria aportar dades clau per al poblament romà de la zona, car es podria tractar d'una vil·la al peu de la Via Augusta, en el punt on aqusta bifurcava. Les característiques del territori (plana de baixa muntanya a prop d'una via de comunicació) i els materials que caneixem (presencia d'elements constructius i culinaris, presència de ceràmica sigil·lada) així ens ho fan suposar.

http://www.hostalric.org/Historia/Historia.htm

Sant Martí de la Nou

2010-08-19T16:44:00.002+02:00

Sant Martí de la Nou
Cargado originalmente por [[ V€g@$ ]]

L'església de Sant Martí de la Nou va ser consagrada el 1195 per Bernard, bisbe d'Urgell. És d'estil romànic, de nau única amb coberta de volta apuntada. Disposa d'un absis central i dos més en els laterals. La porta d'entrada té tres arcs de mig punt que estan coberts amb una arquivolta. També es conserven alguns dels ferratges de ferro originals. Té un campanar adossat de base quadrada, afegit al segle XVII. A la rectoria es conserven tres lipsanoteques que es van trobar a l'altar major.

Estany de Banyoles

2010-08-17T23:14:00.002+02:00

Estany de Banyoles
Cargado originalmente por [[ V€g@$ ]]

L'Estany de Banyoles és el llac natural més gran de Catalunya i l'origen i principal signe d'identitat de la ciutat de Banyoles. Mesura aproximadament 2150 m de llargada, la seva amplada màxima del lòbul nord és de 775 m i la del lòbul sud 725 m. La seva superfície és de 111,7 hm² i la seva profunditat màxima és de 130 m. L'estany i la seva conca lacustre són considerats com el conjunt càrstic més extens de la Península Ibèrica i un sistema ambiental de notable valor.
Situat a ponent del terme municipal de Banyoles, fou declarat per la Generalitat de Catalunya com a zona integrada en el Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN). El 2003 va ser inclòs en la Llista Ramsar de Zones Humides d'Importància Internacional i ha estat proposat per formar part de la xarxa Natura 2000, en l'àmbit de la regió mediterrània. Així mateix, l'Ajuntament de Banyoles i la societat civil de la ciutat i comarca en reclamen la seva declaració com a Parc Natural.
Durant la realització dels Jocs Olímpics d'estiu de 1992 a la ciutat de Barcelona l'estany, i la població de Banyoles, albergaren la competició de rem.

Formació de l'estany i la conca lacustre
L'estany de Banyoles està situat al costat de la falla de l'Empordà, que separa un bloc de material impermeable, ara elevat a l'est de l'actual emplaçament de l'estany, d'un bloc format per materials calcaris, permeable, que forma el terreny propi on s'ubica el llac. Aquest trencament, succeït fa 250.000 anys, hauria elevat una secció del terra, deixant al descobert, i formant una barrera al mateix nivell que la part no elevada, el material impermeable. L'origen del llac es deu a les filtracions del riu Fluvià, més al nord, a través d'una capa de material calcària situada just a sobre de la capa impermeable de la secció no elevada. Al llarg del temps l'aigua ha anat desfent el material calcari, fent-se camí cap al sud, fins trobar el material impermeable en el lloc on hi ha la falla. No podent continuar perforant horitzontalment, ha prosseguit el camí verticalment, passant a través dels materials permeables (calcari, guixos) fins aflorar a la superfície formant un llac en forma de "8", resultat de la unió de dos embuts o calderes. Aquest procés de dissolució de material calcari a causa del drenatge d'aigua es coneix com "càrstica".
El primer Estany de Banyoles tenia una extensió molt superior a l'actual, inundant tota la seva zona de ponent entre sis i vuit metres per sobre el nivell actual.

L'origen de les aigües
Molts autors creien que l'origen de les aigües de l'Estany estava relacionat amb pèrdues dels rius Ter i Fluvià. Els estudis de la segona meitat del segle XX, però, demostraren que l'Estany és alimentat de manera subterrània pels aqüífers provinents del nord i l'oest, a la zona de l'Alta Garrotxa.

ca.wikipedia.org/wiki/Estany_de_Banyoles

Sant Miquel de Cardona

2010-08-13T15:34:00.002+02:00

Sant Miquel de Cardona
Cargado originalmente por [[ V€g@$ ]]

L'església de Sant Miquel d'estil gòtic, va ser construïda del segle XIII i inicis del segle XIV. La consagració de l'església va ser l'any 1397. L'església de Sant Miquel consta d'una nau central i dos laterals, té algunes ampliacions de segles posteriors. Cal destacar la cripta, on es guarden les relíquies dels Sants Màrtirs: dos retaules gòtics, "el de les onze mil verges" i l'altre "retaule de Santa Anna". També destaca la "Mare de Déu del Patrocini", una bella estàtua gòtica feta en alabastre policromat del segle XIV atribuïda als mestres de el taller de Rieux. A l'església tambe hi ha una pila baptismal del segle XV.

Església Sant Martí de la Cortinada (Andorra)

2010-08-12T23:20:00.002+02:00

Església Sant Martí de la Cortinada (Andorra)
Cargado originalmente por [[ V€g@$ ]]

Església romànica del segle XII amb ampliacions del segle XVII i el XVIII. Conserva les pintures murals realitzades pel Mestre de la Cortinada al final del segle XII.

En època barroca l’església va ser ampliada: es va canviar l’orientació de la nau i el nou altar major es decorà amb un retaule de fusta policromada del segle XVII dedicat al patró de l’església. Les capelles laterals també mostren retaules barrocs dedicats a la Mare de Déu, a sant Antoni Abat i a la Mare de Déu del Roser.

Les reixes de ferro forjat, el mobiliari de fusta del segle XVII i el carilló o el confessionari són altres elements importants de l’església.

Al voltant de l’església s’hi poden descobrir altres elements de l’arquitectura civil com la mola i serradora de Cal Pal, com a exemple de la petita indústria tradicional, o bé la casa pairal de cal Pal amb el singular colomer blanc.

www.andorra.ad/ca-ES/recursos/Pagines/Esglesia_Sant_Marti...

Sant Esteve a Parets del Vallès

2010-08-11T23:15:00.003+02:00

Sant Esteve a Parets del Vallès
Cargado originalmente por [[ V€g@$ ]]

Temple neoromànic de tres naus construït l’any 1946 sobre l’antiga església del segle XIII, de la qual es conserva l’absis amb arcuacions i bandes llombardes. L’església ha estat cremada en dues ocasions: la primera, per les tropes de Felip V, el 1704, i la segona, el juliol de 1936. Acabada la guerra, fou reconstruïda per l’arquitecte Francesc Folguera.

Església de Santa Coloma

2010-08-11T23:02:00.002+02:00

Església de Santa Coloma (Andorra)
Cargado originalmente por [[ V€g@$ ]]

L'església parroquial de Santa Coloma és un temple d'origen prerromànic andorrà situat a la marge dreta del riu Valira, entre Sant Julià de Lòria i Andorra la Vella, parròquia aquesta última a la qual pertany. Es tracta d'una de les esglésies més antigues del Principat, car ja apareix citada l'any 1040 en les actes de consagració de la catedral de La Seu d'Urgell (Lleida). Inicialment prerromànica, l'església ha sofert al llarg dels temps nombroses modificacions. Entre les celebracions tradicionals, es destaca la festa major, que se celebra habitualment el penúltim cap de setmana d'agost.

L'edifici
L'estructura del temple presenta planta de nau rectangular, absis quadrangular orientat cap a l'est, portada i pòrtic en el mur sud de la nau. La torre de campanar de planta circular i 17,67 metres d'altura, posseïx quatre pisos amb dos parells de finestres geminades amb decoració lombarda en cadascun d'ells i es tanca amb un sostre cònic. La coberta de la nau es troba realitzada amb armadura de fusta i les teulades són de pissarra. L'accés al temple es realitza mitjançant una porta amb arc de mig punt decorada amb una arquivolta de dents de serra i una creu de pedra sobre el clau.

L'interior
El presbiteri és de l'època romànica (probablement del segle X), i té una planta rectangular, cobert amb volta de canó i que es comunica amb la resta de la nau per un arc de ferradura.

Quant a la decoració interior de l'església en resta ben poc de l'important programa mural original i actualment només es conserva dins l'església una representació de l'Agnus Dei. La resta de decoració està repartida entre el Museu Prusià Estatal de Cultura de Berlín i col·leccionistes particulars. Els temes representats en la zona de l'absis eren la Verge, els apòstols, la Maiestas Domini i una coloma.

Aquestes pintures al fresc van ser tretes del seu emplaçament original pel bisbat d'Urgell a la dècada del 1930 per tal de portar-les a Barcelona. Posteriorment les va adquirir un col·leccionista francès i venudes al baró Cassel van Dorn, d'origen jueu. Les pintures van ser requisades pel Govern nazi i van formar part del fons artístic del Tercer Reich. Després de la Segona Guerra Mundial van emplaçar-se a Berlín, on han estat restaurades a partir del 1989. El compromís alemany de restituir les peces d'art espoliades pels nazis als seus legítims propietaris, ha permès al govern andorrà arribar a un acord amb la República Federal d’Alemanya i la comunitat d'hereus del baró Cassel van Doorn i la Fundació Prussiana per al Patrimoni Cultural que permetrà la tornada de les pintures al seu territori d'origen durant el 2008. Les pintures han estat comprades per 4 milions d'euros, preu que inclou els costos de la important restauració a que foren sotmeses fa una dècada a Berlin. La seva ubicació definitiva ha de ser el futur Museu Nacional Andorrà.

L'interior del temple conserva també una representació en fusta policromada de "La nostra Senyora dels Remeis", del segle XIII. Aquesta imatge que hi és venerada acusa un cert parentiu amb la de la catedral de la Seu d'Urgell tradicionalment designada amb el nom de la Mare de Déu d'Andorra.També s'hi venera el retaule de l'altar major (obra del segle XVIII) i les restes d'un sarcòfag.

Sant Sadurní de Montornès del Vallés

2010-08-10T21:37:00.004+02:00

Sant Sadurní de Montornès del Vallés
Cargado originalmente por [[ V€g@$ ]]

Arc de Triomf de Barcelona

2010-08-10T20:42:00.002+02:00

Arc de Triomf de Barcelona
Cargado originalmente por [[ V€g@$ ]]

L'Arc de Triomf és un monument de Barcelona que es troba a la confluència entre el passeig de Lluís Companys (antic Saló de Sant Joan) i el passeig de Sant Joan. Va ser construït arran de la Exposició Universal de 1888 i era la porta d'accés al recinte firal. És obra de l'arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas.

Es tracta d'una construcció vermellosa de maó vist d'estil neomudèjar, molt habitual a l'època. Hi destaquen els relleus escultòrics de la part superior: el fris de la façana principal, la que dóna al passeig de Sant Joan, conté l'escultura "Barcelona rep les nacions" de Josep Reynés; el de la façana posterior ("Recompensa", obra primerenca de Josep Llimona) representa el lliurament de guardons als participants a l'Exposició. Els frisos dels costats inclouen al·legories de l'Agricultura i la Indústria, obra d'Antoni Vilanova, i del Comerç i l'Art, de Torquat Tassó.

La decoració es completa amb una sèrie d'escultures al fris, l'escut d'Espanya al capdamunt i els escuts de les diverses províncies espanyoles tot al voltant de l'arc en cadascuna de les façanes.

Àliga de Mataró

2010-08-09T18:26:00.002+02:00

Àliga de Mataró
Cargado originalmente por [[ V€g@$ ]]

Recuperada l’any 1987, tot i que la figura està documentada des del segle XVII, és la comparsa més solemne i representa al ciutadà en els actes que hi tenen presència els membres del consistori. Els seus moviments i balls són majestusos i elegants. Els músics que l’acompanyen són els ministrils, que toquen fiscorns, tarota, tarota tenor, tiple i tabal.

Més informació

Extret d'aquí

El ball

Gall de Parets del Vallès

2010-08-08T17:12:00.004+02:00

Gall de Parets del Vallès
Cargado originalmente por [[ V€g@$ ]]

La colla de bastaixos la formen exclusivament dones, altres portadors fan feines de repartiment de símbols del gall, com són la palla, el blat de moro i les plomes. Surt de matinada a les festes majors fent "l'albada del gall".

bestiari.cat/quants_som_fitxa.asp?IDB=78&TL=NO&AM...

Bèstia de Parets

2010-08-07T20:47:00.003+02:00

Bèstia de Parets
Cargado originalmente por [[ V€g@$ ]]

La figura de la Bèstia és un esquelet de drac sinistre que representa l'infern. Aquest esquelètic personatge pirotècnic, que participa en les seves actuacions acompanyat d'estendards i tiradors de foc, s'ha integrat a la llegenda escenificada de la Festa de la Pedra del Diable, dins la Festa Major d'estiu de Parets del Vallès. I també a la Desfilada Infernal que es celebra per la Festa Major d'hivern el mes de gener, amb la col·laboració d'altres bèsties convidades.

bestiari.cat/quants_som_fitxa.asp?IDB=390&TL=NO&A...

Santa Maria de Caldes d'Estrac

2010-08-07T17:39:00.001+02:00

Santa Maria de Caldes d'Estrac
Cargado originalmente por [[ V€g@$ ]]

Edifici d'una nau, amb capelles laterals entre els contraforts, construït entre 1808 i 1830 en substitució d'un temple anterior, d'origen romànic, ampliat durant els segles XVI i XVII. Del segle XIII es conserva la pila baptismal i una làpida en caràcters gòtics ara encastada damunt la porta principal. El campanar va ser refet i ampliat el 1868. L'església va prendre el seu aspecte actual l'any 1949. La façana és d'estil neoromànic.
www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=2856

Els Nans Nous

2010-08-07T15:27:00.002+02:00

Els Nans
Cargado originalmente por [[ V€g@$ ]]

Els Nans Nous són quatre figures diferents que representen dues parelles, una de jove i l’altra de vella, que ballen als acords d’una airosa i juganera melodia que és, possiblement, la més popular i divulgada de les músiques de la Patum. Son la darrera comparsa introduïda a la Patum.
El 1890 l’Ajuntament de Berga els adquirí per substituir els Nans Vells que es trobaven en molt mal estat. A diferencia dels Nans Vells aquests son de cartró pedra.
A partir del 1892 les dues colles de Nans berguedans actuaren conjuntament a la Patum fins al 1907. L’any següent, els Nans Nous foren arraconats a causa del seu mal estat de conservació i deixaren d’actuar durant una dècada. El 1919, per voluntat popular, es tornaren a reincorporar a la representació.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Patum_de_Berga

http://www.youtube.com/watch?v=JiTjvdi6Oaw

Els Gegants

2010-08-06T16:29:00.002+02:00

El Gegant Negre
Cargado originalmente por [[ V€g@$ ]]

A la primera passada, Tabaler i Tabal junt amb els quatre Gegants recorren els mateixos carrers per donar el tret de sortida a les festes i convidar la població a participar-hi.

Els Gegants que participen en la Patum són dues parelles; coneguts popularment com els Nous i els Vells. Es tracta de quatre figures de quatre metres d’alçada i cent quilos de pes cada una, que van vestits de sarraïns i que executen una airosa dansa a temps de vals. La primera referencia a aquests es remunta a l'any 1472. Després d’aquest element precursor dels Gegants a Berga, la següent notícia documental que cita explícitament un gegant data de l’any 1695, tot i que l’aparició dels Gegants de cartró pedra a la Patum ha de ser un xic anterior, entre els anys 1662 i 1694, període del qual no s’ha conservat la documentació municipal. L'any 1704, aquests gegants patiren una reparació important (canvi de vestits, restauració dels cossos i els braços del gegant, pintura de les mans i les cares, etc.), cosa que corrobora que no podien tenir només nou anys. Aquests gegants es conservaren fins l’any 1867, quan foren retirats a causa del seu mal estat i de l’enorme pes que tenien.

L’any anterior, el 1866, s’incorporaren a la Patum els actuals Gegants Vells. Malgrat que actualment van vestits de nobles sarraïns, en estrenar-se no hi anaven pas: Els vestits sarraïns s'incorporaren l'any 1876. L’any 1891, l’Ajuntament va decidir ampliar la comparsa amb els actuals Gegants Nous, figures adquirides a la casa La Perfección de Barcelona i que al llarg dels anys han obtingut diversos guardons per la seva bellesa.

Els cossos del Gegants són fets amb llistons de fusta recoberts de roba encolada i guix, cosa que els atorga una resistència extraordinària. Les mans i les cares són de cartró gruixut recobert d’una fina capa de guix. El cavallet on es posa el geganter és de ferro.

ca.wikipedia.org/wiki/Patum_de_Berga

www.youtube.com/watch?v=AV0FDEvWg2c

Salt de Plens

2010-08-05T19:48:00.002+02:00

Segon Salt de Plens de diumenge
Cargado originalmente por [[ V€g@$ ]]

L'altre quadre derivat del ball de diables. El nom de ple prové del fet que els diables van plens de foc. EL salt de Plens només té lloc a la nit, al segon i quart salt de les comparses; S’apaguen els llums de la plaça i, saltant als acords d’una música, s’encenen els mil fuets que duen els cent Plens que participen en l’espectacle: la plaça de Sant Pere sembla convertir-se en un autèntic mar d'espurnes.

les carotes o màscares dels Plens (iguals a les de les maces) s’elaboren sobre un motlle de fusta col·locant-hi retalls de roba encolada. Quan aquests són secs, la màscara adquireix una gran resistència que li permet suportar el tro dels coets. Malgrat que la tècnica s’ha anat perfeccionant amb els anys per tal de fer-les més consistents, la seva forma continua essent l’original, mantinguda amb tota seguretat des de finals del segle XIV.

ca.wikipedia.org/wiki/Patum_de_Berga

http://www.youtube.com/watch?v=JXRmMIS4Oaw

El Tabaler

2010-08-05T02:12:00.002+02:00

El Tabaler
Cargado originalmente por [[ V€g@$ ]]

El Tabal és un tambor de grans dimensions i 18 quilos de pes, format per una carcassa circular de fusta que està tapada pels seus dos extrems amb pell de cabra, essent tocat pel Tabaler. És un dels elements originaris de la Patum, documentat des del 1626. El Tabal és l’únic element de la Patum que participa en tots i cadascun dels actes de la festa. El Tabal presideix des d’un lloc d’honor les representacions de la Patum a la plaça de Sant Pere el dia de Corpus i el diumenge següent.

Com ja hem comentat el Tabal és considerat un dels elements originaris de la patum, documentat des del 1626. Es té noticia que el tabal fou renovat l'any 1726 per ordre de l'Ajuntament, i es considera que el tabal actual es segurament aquest. Malgrat aquesta reconstrucció de 1726, però, la seva forma i estil són molt més remots. El més interessant d’aquest element és el manteniment de la forma de tensors originals, mitjançant cordes, que permeten regular-ne el so i que donen a l’instrument un caràcter poc evolucionat. Les pells s’han de canviar amb relativa freqüència, però tot i l’alt cost que tenen es manté la tradició d’utilitzar pells de cabra, rebutjant qualsevol material sintètic.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Patum_de_Berga

http://www.youtube.com/watch?v=IjwOUJGuOeQ

L’Àliga

2010-08-04T04:36:00.002+02:00

Sensacions
Cargado originalmente por [[ V€g@$ ]]

L’Àliga de la Patum és una bèstia, de cartró pedra i fusta, que representa un ocell d’aquesta espècie; de grans dimensions, amb el cap cenyit per una corona comtal, amb les ales plegades i el bec obert. En el bec porta branques de llorer, olivera i clavells. Aquesta figura executa el ball amb més valor coreogràfic i musical de tota la Patum. Data del 1756 i fou construïda per el fuster local Ramon Roca.
L’Àliga simbolitza el poder, la dignitat, la pau i la justícia, motiu pel qual antigament ocupava una posició preeminent i gaudia d’un seguit de privilegis impensables en els altres entremesos. Li era permès de ballar al presbiteri de l’església i, moltes vegades, figurava a la Processó immediatament davant la custòdia.
El cos de l'Àliga és com un trencaclosques, amb llistons de fusta de diversos gruixos i mides disposats de tal manera que en conformen l’estructura o esquelet. A sobre, capes de roba de sac i guix li acaben de donar forma i petites peces d’aquesta roba convenientment enguixada li formen les escates. Es tracta d’una peça construïda amb la tècnica i l’estil típics de la seva època (1756) i actualment és l’Àliga més antiga que es conserva a Catalunya.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Patum_de_Berga

http://www.youtube.com/watch?v=Y_QRW-kS2MU&feature=related

Guites

2010-08-03T17:12:00.002+02:00

Guita Grossa
Cargado originalmente por [[ V€g@$ ]]

Les Guites són dues bèsties amb cos de mula, coll de girafa (en alguns documents berguedans de finals del segle XIX surt citada com a tal) i un cap semblant al d’un drac. a la Patum actuen dues Guites, la Grossa i la Xica (o la Boja), que persegueixen, amb tres fuets encesos a la boca, el públic que participa en la festa. Un grup de persones es carreguen les Guites a les espatlles mentre una persona, al davant, fa de guia i una altra, a l’interior, aguanta el cap al capdamunt d’un coll que, en el cas de la Guita Grossa, arriba a superar els quatre metres d’alçada. Originàriament tant sols hi havia la guita Grossa, la boja fou incorporada a la festa el 1890.

L'estructura de les Guites és molt simple. El cos, que té forma de vaixell invertit, està construït amb cèrcols de fusta. El coll és una simple barra de ferro, d’uns quatre metres la de la Guita Grossa i d’uns dos la de la Guita Xica.

El cap és, sens dubte, l’element que presenta més interès. El de la Guita Xica és fet de guix, roba i altres elements, i és anterior al 1890. El de la Guita Grossa, en canvi, és una veritable obra d’art. Amb clares influències gòtiques (sembla una gàrgola d’aquest estil), podria datar-se a finals del segle XIV i ha actuat ininterrompudament d’ençà del 1626 com a mínim. És una testa grossa i pesada (més de vint quilos), construïda amb materials diversos, que presenta la particularitat de moure els ulls quan el portador mou la barra.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Patum_de_Berga

http://www.youtube.com/watch?v=Gw4x41wF3qo&feature=related

Les Maces i Àngels

2010-08-03T00:15:00.003+02:00

Les Maces i Àngels
Cargado originalmente por [[ V€g@$ ]]

Un dels quadres representatius que s'esdevingueren del ball de diables a principis del segle XX. El salt de Maces presenta dues composicions tot depenent si presenciem la patum de lluïment o la patum complerta. El nom de Maces, es dona als diables pels estris que porten: les maces son un pal de més de dos metres d’alçada al capdamunt del qual hi ha una caixa rodona de fusta i pell i que son rematats amb un coet (o fuet). Els dimonis van abillats amb vestits verds i vermells i amb la cara tapada per una màscara. A la patum de lluïment el salt es format per vuit diables i que s’entrecreuen a partir de dos grups oposats de quatre diables cadascun. Entremig, Sant Miquel i un altre àngel van creuant-se amb els diables fins que, en petar els fuets d’aquests, els maten amb la llança i l’espasa. A la nit, La Patum complerta,en canvi, només actuen quatre diables, sense el vestit tradicional ni la màscara i també sense música, ja que evolucionen únicament al so del Tabal.

Les Maces són quatre estris compostos per un pal de fusta de més de dos metres d’alçada que està rematat per una caixa circular de fusta blegada amb els dos costats tapats amb pell. Tot i que foren reconstruïdes a primers del segle XX, les Maces també han conservat la forma, la tècnica i l’estil antics. En primer lloc, pel manteniment de la pell (de cabra), en comptes de productes sintètics, i on hi son pintades representacions diabòliques. En segon lloc, per la conservació al seu interior de pedres que, en fregar contra la pell i la fusta, produeixen un so inconfusible.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Patum_de_Berga

http://www.youtube.com/watch?v=G9a77EZLqw8&feature=related